Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Jordi Sedó

Ajagut, amb el tronc lleugerament incorporat, observo, escruto l’indret que tants cops he contemplat amb delit. La remor tossuda de l’aigua m’omple de goig. La monotonia del seu frec amb l’arena, el seu constant anar i venir és una carícia per als sentits. Per al record… És l’evocació d’un temps que va ser feliç. El dring de les petites pedres que arrossega, materials que encara no han estat del tot meteoritzats i els sords espetecs de l’escuma que produeix el seu moviment incansable, sobretot quan s’enretira, concedeixen a la platja el do de la paraula. Una veu que m’explica a cau d’orella que encara s’hi pot sentir l’olor del pa amb vi i sucre, el tacte suau de les aspres mans de l’àvia, l’amorós reny prudent de la mare i els esglais de la tieta que té por de tot.

Tast de platja solitària a la tarda. Peus descalços. Humits. Bruts de sorra que s’hi enganxa i s’hi queda fins que no te’ls tornes a mullar i te’ls fregues amb aigua neta. Pare absent. Amarga dolçor. El camí del cementiri on vam dir l’últim adeu a l’avi s’enfila per la muntanya, que cau vertical damunt del mar.

Sovint, em deixo embolcallar per la màgia d’aquest meravellós punt del món i els records d’infantesa se m’acumulen malenconiosos a la memòria. I em fascinen. Hi neden retalls d’un passat que, sens dubte, va ser millor; fragments de vida que no podré recuperar mai més… Què serà de mi quan ja no pugui recuperar ni tan sols els records…?

La monotonia del seu frec amb l’arena, el seu constant anar i venir és una carícia per als sentits. Per al record…

Un estol d’ocells sobrevola l’indret. Són corbs marins, ocells compactes, pesants, de color negre. Un d’ells s’ha llançat en picat al mar, ha desaparegut uns instants sota l’aigua i, després, n’ha sortit amb un reflex argentat al bec. Ara s’ha aturat damunt d’una roca, immòbil, amb les ales esteses al sol tebi del mes de maig. La seva silueta interromp majestuosament l’horitzó i ornamenta l’indret. El corona com si fos un magnífic monument a la vida.

El cel, blavíssim, lluminós, esquitxat adesiara de breus, vaporoses taques blanques, es torna blau fosc quan s’emmiralla al mar, però a la vora de la platja, on la profunditat esdevé més tímida, aquest li guarda la transparència i cobra tons del color de la turquesa. Aquí, l’aigua, immaculada, revela gelosa els secrets que atresora. Pedres, arena, els subtils i sinuosos moviments de la vida que abraça, fugissers reflexos, ombres vacil·lants, punts foscos, misteris i perills que les roques escriuen al fons marí…

A la platja, una mica retirades del mar, unes breus dunes s’ho miren tot des d’una moderada alçada. Es mantenen en un segon pla, però la seva presència és inequívoca; i al seu llom, hi cavalquen aquelles plantes de tija punxeguda que mai no vaig saber com es deien. El pare, quan encara vivia a casa, solia arrencar-les amb una extraordinària facilitat. Se’n menjava la part de baix de tot, la que hi havia sota terra, que era blanca i carnosa. La treia miraculosament neta de sorra i me’n donava a tastar. “Això refresca”, deia. Era un acte que s’havia convertit en costum cada cop que anàvem a la platja, que era gairebé cada dia, de maig a octubre. No m’agradava gaire el sabor més aviat insuls que tenien, però me les menjava pel pare, perquè allò era una mena de ritual que seguíem sempre quan marxàvem, mai quan arribàvem… I és que jo em delia perquè el pare fes alguna cosa amb mi. Arrancàvem dues o tres d’aquelles tiges de color verd, sempre sota les prevencions de la mare, que deia que ves a saber què era allò i que ves a saber si s’hi havia pixat cap gos. Però no li fèiem cas. Ens en menjàvem la part de sota, que costava tant d’acabar de mastegar del tot perquè era molt fibrosa. Era un acte de complicitat amb el pare. “Jo soc el teu fill i em descobreixes secrets que tu coneixes, pare. Jo confio cegament en tu perquè ets el meu pare. La mare no hi entén i està carregada de punyetes… Oi, pare…? Oi, pare…?” I el pare, que mai no contestava. Continuava caminant sense concedir-me l’aprovació que jo anhelava, encapçalant la comitiva, carregat amb la major part dels estris, l’ombrel·la, les cadires, el fusell… Caminava de pressa, el pare. O m’ho semblava a mi. Em costava de seguir-lo, però jo sempre procurava anar al seu costat, amb els estris de nedar per sota l’aigua de tots dos a les mans. La mare, l’àvia i la tieta, al darrere, amb les tovalloles humides i brutes de sorra.

I sortir a nedar amb ell, tots dos amb les ulleres, el tub, les aletes als peus i el seu aparatós fusell de pescar. Mirar les roques del fons, descobrir secretes cavitats, moviments de diminutes bestioles… Travessar peixets menuts, molt més petits que l’enorme arpó que disparava. I eixir del mar amb aquells trofeus minúsculs, amb les ulleres damunt del front i caminant enrere perquè dúiem posades les aletes. Lamentar íntimament la brutal mort dels pobres animals. Secretament. Sempre sense dir-ho a ningú perquè em semblava que no devia estar ben fet que em sabés greu. Perquè el pare n’estava orgullós, de la pesca. I, al vespre, sopar qualsevol cosa i, al final, com de propina, aquells peixets, que la mare fregia enfarinats. Si no n’hi havia per a tots, se’ls menjava el pare i me’n donava un tros a mi. I era com un premi perquè em feia l’efecte que jo també els havia pescat.

I desempallegar-nos dels estris i tornar a entrar al mar a banyar-nos tan sols amb el vestit de bany, alliberats de la incomoditat de les ulleres i les aletes. I clavar els dits a la sorra, sota l’aigua, on hi havia només dos pams de profunditat, per buscar-hi petxines. I obrir-les allà mateix amb les ungles. Menjar-nos-les de viu en viu per assaborir aquell autèntic, intensíssim gust de mar. Gust de pare. Havíem d’anar amb compte de no ensopegar amb algun cranc que es defensés de l’agressió i ens clivellés un dit. Al pare no li passava mai. Ell sabia com evitar-ho. A mi em feia pànic, però el superava perquè significava fer alguna cosa amb el pare, que no me’n deixava fer gaires… Fins aquell dia, en què va desaparèixer de casa i no va tornar mai més. I res no va a tornar a ser igual que abans.

Més enllà, on la platja fina, es veu la via del ferrocarril. Un tren amb màquina de vapor de les d’abans embruta harmoniosament de fum l’ambient, omple l’escena de moviment i esberla el silenci amb aquell soroll entranyable: txu-cu-txu, txu-cu-txu… Aquell soroll d’abans… I el xiulet, que no era com els d’ara. L’autèntic xiulet d’un tren: auuu, auuu…! Ara s’allunya ja parsimoniosament, esbufegant, amb el seu lent catacrec-catacrec característic i el vagó del carbó, sempre negre, i quatre o cinc vagons més de fusta marró mig desballestats, acabats en una petita jardinera. No gaires més, que no els hauria pogut arrossegar… I, novament, el silenci de la platja a mitja tarda, esquerdat per la remor de l’aigua que atordeix els sentits de tal manera que ja no la sents perquè sembla que no hi sigui. Com el respirar. Que te n’adones que respires només quan deixes de fer-ho.

Després, travessar les vies rectíssimes, brillants, que es perdien, a banda i banda, darrere d’un misteriós tel de vapor que les desfigurava lleugerament i tornar a casa amb la pell roent i tibant de sal. Travessar-les amb la cara d’espant de la mare, que sempre temia que sortís un tren impossible de no se sabia on i ens feia anar de pressa, de pressa, no fos cas que… De tot, teníem por en aquella època…! Trepitjar la grava que es clavava als peus i buscar aviat les travesses, que t’estalviaven les pedres, però cremaven i feien olor de fusta torrada pel sol i ennegrida pel carbó. Tornar a trepitjar grava passant-hi de pressa pel damunt per alleugerir el dolor a les plantes. I davallar pel caminoi que les passes dels caminants havien obert entre la vegetació baixa. I, al final, la carretera. Travessar-la també i obrir la porta de casa. I entrar-hi corrent perquè sí, sense pressa, deixant enrere els pares perquè ells tanquessin la porta gran. I aturar-me en sec a la cuina, davant dels fogons de carbó a veure què hi havia per sopar.

Bussejo en els meus records, que ara besen amargament el meu cos marcit

El mar d’aquest indret sempre fa olor de sal, de iode, de peix, de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’àvia i de tieta sempre soltera, i sobretot, fa olor de tota una vida per davant… Bussejo en els meus records, que ara besen amargament el meu cos marcit. Els vull retenir, però hi reboten i se m’escapen de nou mar endins, endins…, allà on ja no podré arribar mai més.

Em vull aixecar de la tovallola tacada de sorra i córrer cap al mar, però les cadenes que em fan presoner del meu cos m’ho impedeixen. Voldria córrer cap on les ones es desfan… Només que fos fins on es tornen rebels i es cargolen. Aquell punt en què ja no poden avançar més i s’enretiren per agafar embranzida de nou i tornar-ho a intentar un cop i un altre. I deixar que m’acaronessin la pell, igual que abans, i que m’hi rebolquessin com quan feia mala mar i la mare i la tieta cridaven des de la sorra que no anés més endins. I jo avançava uns centímetres més. “Veieu que soc valent…?”. Llavors una onada furtiva abatia el meu cos fràgil i jo m’hi deixava endur exagerant la caiguda perquè era divertit. I m’ennuegava amb aigua salada com ara m’ennuego amb els meus records. I la mare o la tieta, alarmades, feien el gest d’alçar-se i tornaven a seure quan veien que ja m’havia posat dret. Aleshores, jo les mirava rient, mostrant sense vergonya els forats que m’havien deixat les dents que ja m’havien caigut, segurament per mentider.

I, al fons, lluny, molt lluny, la ratlla. A casa, sempre en dèiem “la ratlla”. O potser era que els grans ho deien només quan parlaven amb mi… Una ratlla blava, recta, sempre a la mateixa distància per molt que nedessis cap endins. Una ratlla misteriosa, inabastable, que posava fi a tot el que podia dominar amb la mirada i que jo intuïa que separava el mar del cel. Ara miro aquesta ratlla i sé veure-hi més enllà, però no hi puc arribar perquè estic lligat al meu cos. Ara només puc tocar-la. Resseguir-la amb el dit. Palpar l’aigua sense mullar-me. Acariciar el plomatge del corb de les ales esteses sense que aquest vulgui alçar el vol. Ensumar l’escuma, ignorar l’olor de cel·lulosa i imaginar l’aroma salat de l’aigua. I capbussar-m’hi amb el pare i el seu fusell un altre cop. Capbussar-me en el record.

Ara m’assalta de nou la por, el pànic d’aquell moment, que ja m’han anunciat que ha de venir, en què ja no seré capaç de retenir els records i aquests naufraguin en alta mar. Em corprèn, em terroritza arribar a no saber veure-hi més que el mar, aigua anònima, tèrbola, buida de tot, aigua que ha d’empassar-se la meva memòria. Sento dolor i em vull tombar. Faig un gest, però els meus ossos cansats em recorden violentament que ho he de fer amb ajuda. Se m’escapa un sord gemec i em deixo anar vençut. Els meus dits deformats per la malaltia a penes són capaços de pitjar el botó de l’alarma, però, de seguida, apareix la infermera a la porta, em pren la fotografia suaument i la deixa damunt la tauleta de nit de color blanc. Em passa un braç afectuós per sota del cos i m’ajuda a tombar-me. Que bé, ara…! “Ai, gràcies, senyoreta! Oi que serà tan amable d’acostar-me la foto un altre cop abans d’anar-se’n…?”.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està a favor que es prohibeixi fumar en terrasses de bar, entorns escolars i parades de bus?

En aquesta enquesta han votat 1896 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.