Marta Camps Devesa | El llenguatge no és simplement un càlcul d’oracions ni un conjunt de significats que s’aprenen de manera aïllada, sinó que és un mitjà per relacionar-se amb els altres dins d’un món social basat en la comunicació. Aquest procés s’inicia molt abans del que sovint imaginem: ja des del ventre de la mare el fetus està exposat a sons, ritmes i entonacions que formen part de l’entorn lingüístic.
Durant les primeres setmanes de vida, la figura de la mare, o de la persona cuidadora principal, té un paper rellevant en l’inici del procés comunicatiu. El nadó arriba al món amb una gran sensibilitat cap a la veu humana i, especialment, cap a la que ha sentit durant la gestació. La veu de la mare, amb el seu ritme i entonació, esdevé un punt de referència que aporta seguretat i facilita les primeres interaccions.
Moments quotidians com l’alimentació, el contacte, les mirades o les paraules dirigides al nadó construeixen una relació comunicativa que va més enllà del llenguatge verbal. Aquestes experiències creen un espai d’intercanvi afectiu en què l’infant comença a reconèixer les intencions comunicatives de les persones del seu entorn.
Abans fins i tot de pronunciar paraules, l’infant ja participa activament en processos comunicatius. Mitjançant mirades, gestos, somriures, sons o el plor, els nadons estableixen formes primerenques d’interacció amb els adults. Aquestes interaccions inicials sovint es descriuen com a protoconverses, intercanvis que, tot i no tenir paraules, incorporen elements propis d’una conversa, com el contacte visual o l’alternança del torn de paraula.
Així doncs, les relacions amb els altres són fonamentals per al desenvolupament del llenguatge. L’adult, com a interlocutor competent, té un paper clau com a model comunicatiu. Quan respon a les iniciatives de l’infant, les amplia, les reformula i les contextualitza, és a dir, l’ajuda a integrar les convencions socials de la comunicació i les estructures de la llengua.
Des d’una perspectiva pedagògica, aquesta mirada connecta amb el pensament de la pedagoga Maria Montessori, que concebia el llenguatge com una construcció activa gràcies a la relació de l’infant amb l’entorn. Durant els primers anys els infants es troben en el que ella anomenava el període sensible del llenguatge, una etapa en què mostren predisposició per absorbir sons, paraules i estructures lingüístiques. La seva ment absorbent permet interioritzar el llenguatge de manera espontània a través de l’experiència quotidiana.
En aquest sentit i per concloure, moltes situacions del dia a dia, com l’hora de menjar, el bany, el joc compartit o la lectura de contes, es converteixen en escenaris privilegiats per al desenvolupament del llenguatge. En la pedagogia Montessori, aquestes experiències són moments d’aprenentatge fonamentals, ja que permeten que el llenguatge es vinculi amb l’acció i l’experiència directa.
Glossa – Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
