L’all va començar la seva conquesta fa uns cinc mil anys. Originari de l’Àsia central, es va consolidar a cada territori on es feia present. A Babilònia se’l considerava miraculós. Entre els mals que curava hi havia les infeccions respiratòries i de la pell, com també era usat contra plagues i epidèmies. Els egipcis en feien gran ús, no només com a condiment sinó també aliment de virtuts extraordinàries. Els perses l’utilitzaven per al bon funcionament de la circulació de la sang i a l’Àsia oriental, com a magnífic sedant. Els grecs en van estudiar a fons les virtuts medicinals com també les proteccions sobrenaturals que oferia. L’exèrcit romà el va portar a les seves conquestes i el va introduir a les cuines d’arreu d’Europa. I aquí al nostre país a l’edat mitjana es considerava un aliment de pobres, que els rics no menjaven, almenys no en públic, per la seva forta olor. A altres llocs es diu que és afrodisíac, com també la fama d’allunyar els vampirs, probablement per l’associació com a bon repel·lent de la mossegada de la serp. Així molts pastors, abans de munyir per primera vegada les ovelles, es refreguen les mans amb all per protegir el ramat de les mossegades de serps.
Bulb arrodonit i comestible anomenat cabeça, composta de diferents unitats anomenades dents, disposades al voltant de la tija, vestit amb una fina túnica blanca, rosada o vermella. Es cultiven en tota mena de terra, preferiblement lleugeres, permeables i ben airejades. Se l’ha domesticat per aconseguir unes bones cabeces, i tot i que en podem trobar de la família Alliums silvestres, en les nostres contrades no tenen tanta anomenada. Se’n troben tot l’any, per la seva gran capacitat de conservació. Es cullen a finals de juny, com diu la dita, que per Sant Pere s’arranca l’all i se sembra el porro. Llavors es trenen les fulles i tiges, ja de color pallós, s’enforquen per penjar-los i utilitzar-los durant tot l’any.
Com que és una planta cultivada des de l’antiguitat, ha anat perdent la capacitat reproductiva sexual i només es pot propagar per via vegetativa. És a dir, sembrant les dents, per tant, és ben fàcil tenir-ne sempre a casa, ja siguin secs, guardats al calaix o tendres a l’hort o encara més fàcil en una torratxa. No cal llençar a l’orgànic tots aquells alls que es grillen, que comencen el procés de germinació, sinó que els planteu en un pam de terra a prop de la cuina, un balcó o una finestra. No arribaran a ser grans cabeces, però en tindreu de tendres, que la seva olor és més fina i les seves contraindicacions són més suaus. En podreu fer una truita amb alls tendres al matí i segurament no l’haureu de mastegar tot el dia.
Pot ajudar a mantenir les defenses ben actives si es pren cru, perquè quan es cuina perd bona part de les seves propietats. És veritat que sencer no sempre és de bon digerir. Una de les millors maneres d’assaborir i absorbir les innumerables virtuts és barrejar-lo amb oli i fer-ne un allioli, un dels acompanyants que fan gaudir les trobades.
