Durant segles, una de les activitats econòmiques arrelades de la vall de Sau va ser la producció de carbó. Places carboneres esquitxant el paisatge entre densos boscos d’alzines i uns masos, sovint humils, que acollien els protagonistes d’un ofici que ha acabat desapareixent: el de carboner. Un d’aquests masos és el Novell, una austera construcció edificada a cavall dels segles XVII i XVIII, en un moment de creixement demogràfic de Vilanova de Sau.
Per arribar-hi cal enfilar el camí que surt de la Riba en direcció a Rupit. És una de les últimes cases de pagès del terme. Assentada sobre un petit pla, als seus peus hi discorre la riera de l’Aiguardent. Un autèntic redós de pau, amb la imponent cinglera de Sau a una banda i vistes al Montseny a l’altra. La fesomia del mas testimonia aquest model de subsistència al voltant del negoci del carbó i d’una mica de bestiar.
A mans de la família Vilar des de 1929, avui és una besneta de qui va adquirir la finca, Mercè Puigivila, qui en té cura. Quan entre finals dels anys 60 i principis dels 70 en van marxar els últims masovers, el mas va iniciar un inexorable procés de deteriorament, fins al punt que es va acabar ensorrant part de la teulada de l’antic paller. Entre els anys 2002 i 2004, els propietaris van completar una notable reforma, que es va traduir en l’habilitació de dos habitatges independents, que avui acullen llogaters de segona residència. Un dels dos cossos, el més antic, ha preservat amb gust i sensibilitat l’essència d’aquesta autèntica casa de carboners. Una petita porta, orientada a migdia, dona accés a un interior molt sobri, presidit per les lloses de pedra i el bigam de fusta. A mà esquerra, la cuina de foc, a terra, amb una data gravada a la pedra, la de 1779. També es conserven les cavitats del forn de pa i de la carbonera. Unes escales, també de pedra, condueixen fins al primer pis, encara amb part de l’empostissat i les portes de fusta originals. En general les obertures són de reduïdes dimensions i es distribueixen al llarg de les diferents façanes.
El segon habitatge, que correspon a les antigues corts, es va haver de refer del tot, perdent la seva forma primigènia. És la part on havia caigut part del sostre. Disposa d’un petit terrat superior amb unes excel·lents vistes. A pocs metres de la casa també van recuperar l’antiga cort del burro per encabir-hi un petit però singular tercer habitatge.
Aferrades a la façana principal, una parra i una noguera s’entesten a continuar oferint penjolls de raïm i nous. Pura subsistència.
{{ comment.text }}