Addicte a les xarxes socials?
Fins l’any passat. Va ser treure’m Instagram i gaudir d’una tranquil·litat gairebé oblidada.
Una cançó.
Nihilist, de Shellyz Raven.
Un llibre.
El Libro de Mirdad, de Mikhail Naimy. Encara m’agafa pell de gallina en recordar alguns dels seus passatges.
Una pel·lícula.
El cambio, de Wayne Dyer. Gratis a YouTube!
Un programa o sèrie de televisió.
Col·lapse de TV3, quan hi sortia, fa cosa d’un mes llarg. Ara ja ha perdut bastant!
Un programa de ràdio.
Dial interior, de Ràdio Roda.
L’última obra de teatre que ha vist.
El tigre, de Guerrilla Produccions, a Seva.
Un restaurant.
El Celler d’en Miquel.
El plat preferit.
Amanida bàsica. M’agrada l’austeritat.
Una beguda.
Aigua d’una font no contaminada. A Osona costen de trobar.
L’últim viatge que ha fet.
A Altea, l’estiu passat.
El millor lloc de la comarca.
Qualsevol lluny d’escoles, comissaries i jutjats.
I de Catalunya?
Montserrat, indiscutiblement.
I del món?
Ròcamador, a Occitània.
On no portaria mai ningú?
A l’escola.
Amb quin alcalde o alcaldessa aniria a sopar?
Amb aquell disposat a deixar de ser-ho.
Amb qui no faria mai el cafè?
Amb qualsevol figura autoritària. No voldria pas que s’hagués de qüestionar les coses.
Quin és l’últim regal que li han fet?
Uns escacs xilens on un bàndol són indígenes i l’altre conquistadors.
A quina hora es lleva?
Una mica a la que vull, normalment abans de les 9.
Una paraula que li agradi?
Deliqüescent.
L’última vegada que va anar a missa?
L’estiu passat. S’hi està fresc.
Un insult.
Negligent.
Una mania.
Desobeir.
Un personatge històric.
Lluís Maria Xirinacs.
Qui és el seu/seva crush?
La llibertat de no tenir-ne ni desitjar-ne cap.
Un hobby.
Només un? Llegir.
Un lema.
Patim perquè ens resistim a acceptar que l’únic important és l’amor (Robert Fisher).
El treball dignifica?
Depèn de quins.
Què el treu de polleguera.
La combinació de poder i ignorància.
Què li fa riure?
La gent que es considera prou sàvia per dir als altres el que han de fer.
I plorar?
La persistència a autoenganyar-se.
Quin esport practica?
Uns quants. Jujitsu, natació, ciclisme, ioga… Molts no deixen de ser una evasió, com les drogues, però almenys són físicament saludables.
És fanàtic del Barça?
Gens.
El paper de vàter, plegat o arrugat?
Tant és, no?
L’últim partit polític que ha votat.
Si vull veure teatre, vaig al teatre, que allà almenys el fan bons professionals.
Què faria si li diguessin que demà serà el seu últim dia a la Terra?
Parlaria, cridant, potser, sobre tot allò que els formalismes quotidians ens obliguen a silenciar.
Què repetiria si tornés a tenir 20 anys?
Les festes amb els amics.
I què no repetiria?
Gairebé tota la resta.
Què canviaria del seu cos?
Sort que no m’ho vau preguntar quan era adolescent. Ara em sembla que res.
I del seu caràcter?
Pagaria per tenir una mica més de paciència.
Si mai el perden, on l’haurien d’anar a buscar?
Un s’extravia sovint sense moure’s de lloc.
Per què o per qui diria una mentida?
Deia Ernesto Cardenal que “peca aquell que menteix, perquè li roba veritat a les paraules”. I ja les estem maltractant i utilitzant prou amb frivolitat i a la lleugera, les pobres parauletes, no?
Els seus amics de veritat caben en una mà?
I sobren dits.
Un secret confessable.
Que aquesta expressió és un oxímoron. Però no ho diguis a ningú.
A sobre o a sota.
A fora.
La intel·ligència artificial canviarà les nostres vides?
Sí. Ara som més artificials, i menys intel·ligents.
Quina resposta ha hagut de pensar més estona?
La del paper de vàter. Encara li dono voltes.
