Tot Amèrica, sol amb moto

Hi ha viatges que són més que un viatge. El vigatà Albert Vilaró ha completat un repte, convertit en experiència vital, que l’ha dut a recórrer 55.000 quilòmetres per tot el continent americà amb moto i per carreteres secundàries. S’hi ha passat 20 mesos. “A Amèrica hi ha una carretera que et fa home.” Superada la cinquantena, a Albert Vilaró (Vic, 1971) no li calia cap experiència per fer-se home, però va recordar aquesta frase que acostumava a dir el seu pare –en el llenguatge propi de l’època– quan va decidir fer una aturada vital i emprendre un viatge amb moto que es presentava tant complex com incert. El seu pare es referia a la Panamericana, una de les rutes més llargues del món, la que connecta tot el continent americà des d’Alaska fins a Terra del Foc. Un repte que Vilaró va voler afrontar, a més, evitant la traça principal de la via i optar per carreteres secundàries. El resultat han estat 55.000 quilòmetres conduint amb moto per 13 països. Un periple, també vivencial, en el qual ha invertit gairebé 20 mesos. Vilaró va heretar del seu pare l’afició per les motos; de fet, en condueix una des dels 13 anys, quan a casa li van regalar una Montesa Cota 74. Durant més de 20 anys, a més, va voltar per tot el món treballant per a una empresa de serveis vinculada, precisament, al Mundial de motociclisme. Antecedents, però, que no pressuposaven que, un bon dia, es plantaria davant del seu entorn immediat i els anunciaria, convençut: “Me’n vaig a creuar Amèrica amb moto.” El 16 de maig de 2024 sortia de Vic en direcció al Canadà. Va escollir la ciutat de Vancouver per iniciar el trajecte –fer-ho als EUA complicava els tràmits del visat–. Allà hi va comprar la moto, que ja tenia emparaulada: una Honda CRF 300 Rally. Un model de poca cilindrada però prou manejable per encarar la ruta. I li va posar nom: la Matilda. L’1 de juny de 2024 donava el primer cop de gas amb les alforges plenes. Hi duia un equip bàsic d’acampada –seria el seu modus vivendi–, estris de cuina, roba tècnica d’estiu i hivern, eines i alguns recanvis per a la moto. Equipat amb un GPS, però també amb mapes físics de tot el continent, Vilaró s’havia marcat alguns punts clau del recorregut que volia visitar, sobretot entorns naturals –ha estat sempre vinculat al món de la muntanya–. Això sí, amb una consigna clara, “evitar les grans ciutats”. Del Canadà va saltar als Estats Units i d’aquí cap a Mèxic, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Xile i Argentina. I a cada país i a cada frontera, noves realitats, nous paisatges, noves peripècies. Només va haver de descavalcar de la moto durant l’anomenat Tapón de Darién, una àrea de 6.000 quilòmetres quadrats de selva tropical a la frontera entre el Panamà i Colòmbia, sense comunicació terrestre. Vilaró va optar per enfilar la moto a un avió; l’opció més viable. Durant el viatge li ha passat una mica de tot: l’han atacat ossos acampant i circulant pel Canadà, l’han apuntat amb una pistola als Estats Units, ha conduït contra ratxes de vent de més de 80 quilòmetres per hora a la Patagònia, ha abonat les inevitables vacunas a la policia colombiana o ho hagut de fer notables marrades per sortejar grans incendis forestals. Per sort, només va patir un accident. Va ensopegar amb un forat al mig del desert de Mèxic i es va estampar contra un cactus gegant. Ell no va prendre mal, però la roda del davant li va quedar trinxada. Trobar recanvi li va suposar un cúmul de maldecaps que es van allargar 15 dies. Per sort, a cada escull “vas trobant petits àngels”. Ha estat el seu particular “àngels team”. I aquest és, de fet, un dels grans tresors que s’endú de l’aventura: la “bona gent” que ha anat trobant aquí i allà; “ha estat molt fàcil fer amics, i molt bons amics”. No ha estat la sociabilitat, però, el pa de cada dia de la seva travessia, sinó més aviat l’haver de bregar amb l’isolament: “Aprens a disfrutar de la soledat, t’acostumes a parlar sol”, deixa anar. Al capdavall, per afrontar un viatge com aquest “has de ser una mica especial”, admet. Un altre dels valors que li ha reportat l’experiència ha estat la sensació de llibertat, en majúscules; “allò de moure’t per on vols, i quan vols”. En especial quan s’ha endinsat en entorns on la natura resultava envoltant, gairebé abassegadora; fins al punt que en, algun moment puntual, “arribes a passar por”. I no només per la presència d’animals salvatges. També per la no presència. Vilaró va baixar de la moto el 16 de gener passat, després d’arribar al destí que tenia fixat, la ciutat d’Ushuaia, capital de Terra del Foc, a l’Argentina. “Ja ho he fet!”, va exclamar en aquell moment, entre esgotat i satisfet. “I ara què?”, es va preguntar. Només llavors va decidir tornar a casa, 20 mesos després. Sense la Matilda; la va vendre a Xile. Repetiria un viatge com aquest? “Sí”, respon. De fet, no tanca cap porta, però tot encara en un futur “difús”. Ara mateix encara ho està paint. La seva il·lusió, recollir l’experiència en un llibre. Amb una singularitat. Li agradaria acompanyar-ho amb il·lustracions seves –sempre ha tingut bona mà amb el dibuix– d’entorns que, d’alguna manera, li quedaran gravats per sempre.

Tot Amèrica, sol amb moto

Osona Acció Social i el SEAIA celebren 20 i 25 anys amb una jornada a Vic

El Mercat de Segona Mà arrela a Taradell

Bon inici dels Divendres Game a la Biblioteca Pilarin Bayés

Un lloc idíl·lic amb potencial

LA PREGUNTA

Creu que s’ha d’endarrerir el tancament de les centrals nuclears?

Mor un excursionista de Torelló en una allau al Pallars Sobirà

Mor un home de 34 anys en un accident laboral a Sant Miquel de Balenyà

Mercadona obre a Manlleu el primer supermercat a Catalunya del nou model "Botiga 9"

El tancament d’Auto Pla Vic 4x4 desencadena moviments entre diversos concessionaris d’Osona

El temporal de vent fa caure l'emblemàtic avet del monestir de Sant Joan

Denuncien un conductor a la C-17 a Tona perquè portava el gos traient el cap per la finestra

S'encén un cotxe a la C-17 a Tona i diversos xoquen en cadena

Matí catastròfic pel vent al Ripollès

Mestres i professors tallen de nou la C-17 i l'Eix Transversal a Gurb

Crit d’alerta sobre la situació de Sant Pere de Casserres