“A les cançons hi ha el que pretenc conservar”

Poques vegades passa que un modest EP de debut desperti tant d’interès com Trepa, el disc amb set temes que Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999) va publicar ara fa dos anys. En els concerts en directe, la seva veu i guitarra ja començaven a ser conegudes abans. Ara publica el primer treball de llarga durada, Cançons de rebost (Hideen Track Records), que ja va presentar en directe a la sala Heliogàbal de Barcelona. Un conjunt de deu cançons que confirmen el talent de Mar Pujol, a qui no li sap greu de nedar contra corrent. Aquest rebost s’anava omplint de mica en mica. Algunes, ja les havíem sentides en concerts...Algunes, sí. Com Ploranera, que la vaig incloure a la gira anterior, o Flor de nit. I de tant en tant, alguna altra que no me’n podia estar. Les cançons sortien d’una en una, però el disc té la intenció de ser un treball amb unitat, conceptual?No crec que l’àlbum tingui un sentit conceptual. Per a mi el títol de Cançons de rebost ho diu tot: entreu i agafeu-ne el que vulgueu. Però sí que hi ha un fil argumental: el rebost. Tot el que pretenc conservar. He triat un ordre concret perquè musicalment crec que és un viatge agradable, però podries agafar-ne un altre, ordenar-les d’una altra manera i que fos agradable per a tu. És bonic que tregui aquest concepte, el rebost, el lloc on es guarda allò que puc necessitar per alimentar-me. Què significa el rebost per a Mar Pujol?Tot d’experiències quotidianes que he tingut, al voltant de l’amor. Sempre escric el que em va passant, em va molt bé per entendre’m a mi mateixa, per ordenar el meu cap. Apunto la data. I al cap d’un temps agafo aquest meu diari i puc revisar-ho. Puc pensar per on no vull tornar a passar. I les cançons són aquest diari: algun dia pots necessitar aquell pot de l’amor que tens en conserva, tingue’l present. I amb aquesta idea de conserva, així com la portada del disc és una imatge clara, també hi ha una part fosca. Perquè en el fons el rebost és un lloc fosc, i aquesta foscor és el que fa perllongar la vida de les coses que hi ha a dins. Comença amb Amor en conserva, una cançó que parla d’això. I d’un amor fugaç: “(...) que quan vull dir-te que t’estimo / el rebost s’ha tancat i ni tan sols t’he dit adeu”.Potser no va ser fugaç, però sí que en vaig tenir la sensació. Va ser molt important per a mi... i de cop ja estava! Si anem avançant al disc, trobem Tots els racons: “Vull regar-te a tu / vull cuidar-me jo”. L’amor és donar-se, i també protegir-se. Si no et protegeixes, si no et cuides, no pots fer-ho als altres. És un procés que va parell, bidireccional.Una de les poques cançons que té una tornada, la repetició d’una estrofa. No les fa servir gaire..Correcte, i precisament per això era l’única que dubtava de si em feia el pes. Ara m’agrada i veig que té bona resposta. No és que ho faci volgudament, és que em surten així. Flor de nit és l’únic tema que no té lletra seva. És un poema de Joan Josep Camacho: “No sé pas / què me vols / que si pa / que si rom / què sé jo...”?La primera vegada, sí. Vam fer un concert a la llibreria La Lluerna de Ripoll, i em van convidar a agafar un llibre. Va ser allà, que em vaig enamorar del llibre: A recer de les gosses hipodèrmiques. Últimament no m’ha passat amb cap altre, d’estar-ne tan viciada. Els versos curts porten una rítmica incorporada, com si et donessin la cançó feta. Vaig anar a casa la meva mare, que hi tenia una guitarra espatllada de quatre cordes. I la cançó és això, un arpegi de les últimes quatre cordes. Em va inspirar que no estigués en el seu estat millor. Amb les seves lletres, té la consciència de fer poesia també?Normalment, tinc alguna cosa de música primer. Escric una frase, o una paraula, i vaig tibant del fil. A partir d’aquí, una cosa va alimentant l’altra. M’han dit com ho categoritzaria, si com a música o poesia... com a música, segur. Però com a cantautora una cosa va lligada a l’altra. Abans parlava de La ploranera: hi parla d’aquelles plorades que tothom ha de fer en algun moment, però amb ironia: hi surt la bleda, hi surt la pedra, una per massa i l’altra per poc.En aquell moment estava molt trista. La cançó havia d’expressar aquesta tristesa, però que alhora fes somriure. I també volia expressar que hi ha persones que són pedres emocionals (o potser tots en tenim una mica, de pedra). Hi ha una certa crítica a la masculinitat hegemònica que sembla que faci que no puguis plorar. I si no plores per fora, ho faràs igual per dins. A mig disc, una cançó curta, curtíssima. Un minut i vint segons de Princesa de sal. Què vol dir? Dues parts?A nivell de sonoritat, allò tan cru s’ha anat tornant més ambiental: hi ha més rever, et situa en un espai més gran. Em dona la sensació de princesa, de palau... i un cop hem obert l’espai, anirem a les balades del final. Partia del conte de la princesa de la sal, i era una cançó llarguíssima que es va anar escurçant. Però conté un sentit important del disc: la sal com a element de conserva al rebost Tenim la sensació que tot és molt directe, sense producció. Al final de L’hora justa se sent el lladruc d’un gos, i la Mar Pujol que riu.Doncs sí, era a casa del productor, Jordi Matas, i la gravàvem a l’escala! La màgia d’aquestes cançons, per a mi, és que estan gravades tal qual. Comences, i al final passa el que passa. Igual que a Ploranera se senten uns cotxes, que pot semblar que són uns sintetitzadors. Quasi totes eren una sola presa sencera. Al primer disc, la meva primera experiència en un estudi, ets tan nova que deixes que t’ho expliquin tot. I t’hi agafes: una veu s’ha de tractar així, ho hem de fer amb aquests plafons que esmorteeixen el so... I jo pensava: és que li falta alguna cosa, no acabo de veure la meva essència. Aquesta vegada vam començar igual, però en un moment que estava assajant Jordi Matas em va apropar un micro per a veu i guitarra, un de sol. Ho vàrem escoltar, i era allò! Potser és que a la vida no sempre s’han de fer les coses com se suposa que s’han de fer. Per què no podem fer-ho diferent, parar l’orella i veure si m’agrada o no? Al final, cançons que són balades d’amor. Com Cabell d’àngel: “Mentre dorms vull dir-te poques coses / perquè si s’escapen tinguis temps d’atrapar-les”... Neix d’un moment d’enamorament. I vaig escoltar Jordi Lanuza, d’Inspira. Té una cançó que es diu Mentre dorms. Vaig agafar aquesta idea, per fer una cançó a partir d’ella, ben diferent. Ell ja ho sap, no fa gaire dies però ho sap. És un disc molt despullat, de veu i guitarra essencialment, però en la gravació també hi ha participat, amb veu i violoncel, la vigatana Bruna González. Serà en la gira de concerts?Encara que també ho pugui fer sola, la prioritat és que hi sigui ella. Li dona una altra dimensió a les cançons. Allà on em pugui acompanyar, hi serà, perquè també està en altres projectes com Faneka. Ens hem entès molt bé, musicalment i d’amistat. Surt un primer disc i tothom es comença a fixar en Mar Pujol. Ha anat bé el Trepa?Molt. Vaig començar a fer concerts, i encara no tenia clar si em volia dedicar a la música... Ara està clar?De fet, mentre pensava això ja m’hi estava dedicant. Estava començant a guanyar un petit sou digne, que em permetés viure’n. I ha anat essent així fins a dia d’avui, tot i que aquest món és una incertesa: et preguntes quan deixarà d’haver-hi bolos, o quan deixaràs d’interessar a la gent. Encara ara penso: “Tant de bo m’hi pugui dedicar!”. Vaig estudiar el grau de Mestre... en música. I de moment, és allà. A la música, s’hi dedicarà sempre...Jo no pararé de fer música, encara que no m’hi pugui dedicar professionalment. Amb 24 anys, molta gent d’aquesta generació fa músiques de les que en diem urbanes. Neda contra corrent?A veure... no sento que vagi contra corrent. Però si em paro a pensar-ho sí, perquè el que regna és això, cançons que tinguin com a mínim un beat que faci anar el tema i amb lletres que hi surti el món digital. Deu ser que jo no m’he criat a la ciutat i no tinc aquests referents, aquesta música. Genial que es faci, però no puc seguir aquest corrent perquè no hi estic vinculada, no hi ha cap fil que m’hi uneixi. L’escolta? L’escolto per estar actualitzada. Com uns deures que em poso. I en l’actualitat també hi ha –encara que sigui més reduïda– una part de gent que fa cançó d’autor, o cançó-fusió: Amaia Miranda, Ernest Crusats, Anna Andreu, Ferrran Orriols aquí al Lluçanès... i estem preparant alguna cosa junts. Mar Pujol s’hi veu, continuant la seva carrera des del Lluçanès?No diguis mai que d’aquesta aigua no en beuré, però jo allà on no m’hi veig és a Barcelona. Soc feliç aquí, i hi estic tranquil·la, que és el que més m’importa. I puc anar a concerts igual, a qualsevol lloc. M’encanta anar a concerts, i si no són a Barcelona pots conèixer llocs molt especials!

“A les cançons hi ha el que pretenc conservar”

El Cor de Cambra del Palau actua a Campdevànol

Un orgue pel 80è aniversari

Concerts d’Any Nou a Camprodon i a Torelló

Cris Juanico obre les Festes d’Hivern de Balenyà

LA PREGUNTA

Està d’acord que el salari mínim pugi 50 euros més al mes?

Comprar una casa a mitges a Vic, compartint espais, alternativa als lloguers disparats

Inesperat episodi de calabruix a Centelles

Vuit empreses d'Osona i el Lluçanès, entre les millors pimes de l’Estat

Tres robatoris en tres mesos: "Ens sentim desemparats"

La Guàrdia Civil atribueix al gerent del Fitó de Seva infraccions ambientals i possibles delictes

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia

“De ganes de treballar en tenim moltes i també sabem quin servei volem donar”

El comerciants han de sortir a fora el carrer per cobrar

La inestabilitat del sector porcí provoca pèrdues per valor de gairebé 12 milions a Baucells