“Dels canvis físics de les dones a partir dels 50 anys no se n’ha fet literatura”

Quantes vegades li han demanat si la Remei Duran és l’Empar Moliner?Moltes, i em sembla molt lògica la pregunta. És una primera persona, és una dona que aproximadament té la meva edat i a més, corre. Però he de dir-li que tot el que he escrit des del primer llibre és autobiogràfic. I tot el que he escrit és ficció. Al primer llibre que vaig fer l’any 1999 [ L’ensenyador de pisos que odiava els mims] vaig fer que totes les cases fossin amb parets de color groc i sofàs de color blau, que en aquell moment estava de moda. Els meus amics em deien: “És casa meva!” Però també era la meva, jo també era aquella adotzenada. Per tant, ara també parlo d’una història que conec bé però si us demano que no m’hi veieu a mi, serà millor. L’autora i la protagonista han passat el mig segle… ara pot semblar que parlem d’una novel·la generacional, però pot agradar a lectors de totes les edats?Espero que sí, que la pugui gaudir gent més jove també! És veritat que és una història generacional, i hi ha molts escriptors que arriba el moment que en fan una. Un dia diuen “m’he fet vell”… normalment abans d’hora. Sempre solen ser amables, aquests retrats. Jo he volgut posar-hi la part amable, o divertida, però també la més dura. Ens costa adonar-nos que ens fem grans?A la cua de les vacunes, a tots els que hi érem esperant la tercera dosi de Moderna me’ls mirava i pensava: “Són tots molt guapos (i guapes).” Potser és una percepció meva, però veig guapo a tothom d’aquesta generació. Deu ser, com diu la protagonista, que estem en terra de ningú. Existeix la crisi dels 50? I en cas que sí, és la pitjor d’aquestes crisis vitals que es mesuren per dècades?Jo, de la crisi dels 40 ni me’n vaig adonar. I ara mateix, diria que tampoc estic en gaire crisi. Canvis físics n’hi ha, encara que tots dissimulem: per a les dones, la menopausa i per als homes, l’equivalent. He fet el personatge una mica més jove que nosaltres –tot just ha entrat als 50– per parlar dels canvis que són només per a elles. Dels canvis físics femenins, no se n’ha fet literatura. Som una generació que potser hem tingut els fills més tard. O que, de sobte, pot perdonar els seus pares per alguna cosa del passat. Els que hem tingut fills, per exemple, n’hem estat molt conscients i n’hem gaudit plenament, com els nostres pares no van fer. I vostè defensa aquesta actitud. La de les mares, per exemple, que ho han viscut amb intensitat. No va contra corrent?Aquest personatge diu això: que no volem conciliar, que seríem mestresses de casa si ens ho poguéssim permetre. És veritat que ara hi ha articles i llibres que van a parar al sentit contrari: que si no ets feliç amb els fills que ho diguis, que no és cap pecat. Cadascú és com és, però a mi em resulta aliè: si ets intel·ligent crec que en gaudeixes molt! Tenir un fill és un acte molt animal, com tenir relacions sexuals, un acte que no pot ser més físic. Amb un fill has de vigilar que el cadell estigui bé, i parlo d’homes i dones de totes les circumstàncies: en parella, solters o pares adoptius… tothom. Si a part d’aquesta animalitat ets intel·ligent, és com la millor droga viure en directe el procés d’aprenentatge dels fills. La protagonista s’adona que aquest moment de la vida s’està acabant…La seva filla està a l’últim curs de Primària i el que ve serà com deixar la droga. Tenen un punt de complicitat molt gran amb la seva filla, i també sap que això s’acabarà. Fins i tot riuen de coses escatològiques, mare i filla. No sé si això és molt freqüent, però m’agradava retratar aquest punt escatològic que diuen que tenim els catalans. I fer-ho intel·lectualment, des de la mirada de les seves amigues, que se’n sorprenen. Ha comentat de passada el tema del climateri com a moment clau de la vida però sense relat literari. És perquè era tabú?Se n’ha de poder parlar. No és literari però s’ha de poder fer que ho sigui. El declivi sexual masculí s’ha narrat, i penso per exemple en Philip Roth o Michel Houallebecq, autors que a mi m’agraden. La Remei diu que no llegeix coses amb protagonistes com la que ella mateixa seria, i fa la broma de preguntar-se si n’hauríem de dir nova literatura contemporània menopàusica. Si dic que he fet una novel·la sobre una dona menopàusica potser el lector pensarà que quin avorriment, i per això he procurat que sigui interessant. Em ve tant de nou com a tothom aquest tema, i com que és el que m’envolta, em sembla dramàticament literari. Veu el seu home, un músic que va alguns anys per dessota d’ella i que per assajar s’ha de trobar amb una noia més jove. Ella intueix que s’enamoraran… i a nosaltres ens sobta la tranquil·litat amb què mira com va passant.D’alguna manera, ella ho entén. Ella, que acaba de tenir el certificat de menopàusica oficial, se sent no gelosa. I aquest estat d’ànim la deixa tan perplexa com la situació. Diu que en el fons ho entén, tot i que a vegades hi veus un petit dolor. Però Benvolguda és un relat en primera persona i, per tant, no pots estar segur que el personatge està dient la veritat, com sí ho estaries en tercera persona, amb un narrador omniscient. Que la protagonista ho veu així, és veritat però… i si és una profecia autocomplerta? I si ens està enganyant? Hi ha un altre moment, també molt generacional, en què la protagonista diu que no hi veu bé ni de lluny ni de prop, que pot estar mirant una gavina sobre el mar i pensar que és una bossa de plàstic… o sigui, que en general veu coses més lletges del que són. I el cervell, ella mateixa n’és conscient, se li ha acostumat a interpretacions perverses. Aquí hi ha una pista per pensar que potser és ella que s’ha fet la pel·lícula sobre la relació del seu home. Serà feina dels lectors, saber-ho. El que vull és que s’hi posin a dins, per això la primera persona. I per això els capítols curts, que és la primera vegada que ho faig. M’ha semblat que era una manera de remarcar, però no gaire, perquè considero que els lectors són intel·ligents. Pensa en el lector, però no fins al punt que li condicioni aspectes com el final?El que veig ara amb les sèries o les novel·les, el lector et demana que redimeixis els personatges, que se’n surtin, sobretot si és una dona. T’ho demanen! Té un problema? Ho acceptem, però se n’ha de sortir, eh? D’alguna manera, és com a les novel·les aspiracionals del segle XIX, que s’acabaven casant. Però jo no ho he fet mai… En aquest cas, el final volgut seria que la Remei el deixi, que hi hagi un daltabaix i ella tiri endavant tota sola (ara ja hem dit què no passa a Benvolguda…).És clar, però llavors només seria una novel·la d’amor… o de desamor. Hi ha d’haver una mica més de condició humana. Una novel·la no pot ser mai només un argument: s’ha explicat tot. La qüestió és el com, com hi vas tu en tant que escriptor. La forma és important. Ja hem parlat dels capítols curts. I també hi ha els monòlegs interiors de la protagonista. Quan se’n va a córrer i el seu cap no para: “Corro i penso.”Jo faig molt excurs. Els flash-backs els converteixo en coses d’aquest tipus. I com que sabem que vostè corre, ens la imaginem també pensant en la novel·la mentre feia esport!En una crítica que em va fer Bernat Puigtobella parlava de Joyce Carol Oats, que a més és una escriptora que m’agrada molt, i que també corre. Deia que potser algú que corre es va anticipant a què passarà. La protagonista també va anticipant tota l’estona… perillosament, és clar. De mica en mica sabrem que la Remei va tenir una infantesa molt dura, sòrdida en algun aspecte i tot. La condiciona?Sempre que algú ha tingut una infantesa dura, podries construir tota la seva personalitat en funció d’això. Sempre. Quan ja ha passat. La noia jove diu en un moment donat que “la meva mare és una persona encantadora” i la Remei li contesta: “Per això tu no, i la meva no ho va ser, per això jo sí.” Qui assegura que amb una infantesa normal tothom serà perfecte? La Remei és una creadora, com vostè. Ella dibuixa, i ha il·lustrat molts llibres, però la fa coneguda l’encàrrec que menys il·lusió li feia, un llibre d’aquests de fer llistes. A vegades és injust, això? L’Empar Moliner és escriptora, i potser hi ha gent que només la coneix per la televisió.Totalment, però és lògic. Jo en realitat soc una intrusa, a la televisió i als mitjans. A mi em van llogar com a escriptora, no per com parlo de bé (riu). I sempre m’han acceptat, són molt bona gent. Però ara la televisió ja no és com abans, sortir a la tele no vol dir ser tan conegut. Potser sí que algú dirà que es compra el meu llibre perquè surto a la tele, però jo dic: per les seves obres els coneixereu. Hi ha gent que fem feines no convencionals, del tot innecessàries, com la Remei, i això comporta inestabilitat. Tota l’estona busca el contrari, l’estabilitat, el costum… el que passa és que per obtenir-lo (això que diu que li agrada aixafar verdura a la nit) ha de fer coses no costumistes. Ara que parla d’aixafar la verdura… la novel·la és plena d’aquests detalls de la vida quotidiana, imperceptibles gairebé, però que quan els llegim pensem: “Sí, és això!”És que busco la veritat. Perquè tot funcioni i sigui versemblant, aquest tipus de detalls són necessaris. Són aquells que no poden ser artifici. Jo sempre copio. Copio de tot arreu, de la vida. Els personatges de Benvinguda viuen en una urbanització, un d’aquests no-llocs. Què tenen?Hi ha un lloc que veig anant cap a TV3. Veig un parc infantil enmig del no-res, i t’imagines que algú potser volia fer-hi una urbanització i va quedar estroncada. Al Vallès Occidental, veig urbanitzacions que van créixer, tortes, com el lloc on són. Em fascina la idea d’una que no s’ha acabat de construir i ara està plena d’ocupes, com n’hi ha una a la novel·la. Les urbanitzacions de Bullet Park, de John Cheever, que em va impactar, molt. A la novel·la hi surt una diada de Sant Jordi. Com se l’imagina aquest proper, el de la tornada a una certa normalitat?És una festa en què estic tota l’estona pensant: “No pot ser, no pot ser…” Et trobes amb els col·legues, amb la gent al carrer! Jo soc molt feliç, el dia de Sant Jordi, i els he dit a l’editorial que al final hem de fer una festa gran, que puguem ser-hi tots. Com la que feien abans al Dry Martini, que havies de donar una contrasenya per entrar, i tothom era allà. I tots una mica borratxos excepte Antonio Gala. S’identifica amb el feminisme que va sortir al carrer el dia 8 de març?Dels corrents de feminisme que hi ha, el meu acull i considera companyes totes les dones, incloses les trans. El feminisme necessita de qualsevol dona, d’aportar una part del que som i volem ser, i anar juntes. Tinc bones amigues, una en especial, que és transsexual. I el Dia de les Dones, ho celebrem. Aquest 8 de març vaig passar un moment per la manifestació de Barcelona i vaig sentir un parlament de dones ucraïneses que em va encantar.

“Dels canvis físics de les dones a partir dels 50 anys no se n’ha fet literatura”

Torelló presenta una temporada més de teatre abans de tancar el Cirvianum per obres

Un Picasso inspirat a Campdevànol?

Prats de Lluçanès presenta la segona temporada d’espectacles al Teatre Orient

Els Pets i Els Amics de les Arts actuaran al Microclima de Camprodon l’agost de 2026

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Osona Ripolles

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

S’encén un cotxe a l’Eix Transversal, a Muntanyola

Osona es coordinarà per abordar de manera conjunta el problema del sensellarisme