“El ‘feminisme islàmic’ s’ha filtrat en el debat públic i a les institucions”

El darrer llibre de Najat El Hachmi no és ficció sinó assaig. Millor dit, no és una novel·la, sinó un manifest en què l’autora aborda amb valentia qüestions relatives al feminisme i la identitat. Sempre han parlat per nosaltres (Ed 62) inclou una crítica a les formes d’islamisme que amaguen, al seu entendre, una imposició patriarcal, i que veu créixer entre les noves generacions. L’escriptora hi recorda també moments i persones clau en la seva infantesa i joventut a Vic. El llibre es presenta en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Comença el llibre dient: “Si dic feminisme dic llibertat”. Escriu el llibre perquè aquesta llibertat la veu qüestionada o en perill? El moviment feminista viu un moment d’expansió a tot el món. És el moment per sumar-nos a aquesta embranzida i reivindicar els nostres drets com a dones. Però en el moviment feminista hi han penetrat discursos que posen en dubte que les reivindicacions generals del feminisme siguin vàlides per a totes les dones. Un feminisme a la carta, o adaptable a cada context cultural i geogràfic? Diuen que cada lloc, cada procedència o cada context demanen unes reivindicacions diferents. En el cas de les musulmanes, això s’ha traduït en teories que reivindiquen l’islam com una essència fonamental i inamovible. I s’acusa les dones dites blanques i occidentals de ser unes colonitzadores que volen imposar els seus valors. Entén el feminisme com un conjunt de reivindicacions bàsiques compartides per totes les dones? Sí, les que ho vivim des de dins, que volem llibertat sense cap mena de restricció, ens sentim sobtades per aquestes teories que comentava. Ens venen a dir que hem de buscar un feminisme a part, i que aquest s’ha de desprendre de la lectura dels textos religiosos. L’anomenat feminisme islàmic s’ha anat imposant, i s’ha filtrat en institucions i en debats públics. Hi ha tota una generació de noies que està creixent influïda per aquesta idea. Li sembla que les noves generacions de filles de la migració –en aquest cas, magribina– han de repetir lluites que ja havia donat per superades? Són més nombroses que nosaltres. A nivell numèric, la generació que vam venir a finals dels 80 o principis dels 90 érem poques, en comparació a les que van venir després, de petites, o les que ja van néixer aquí al voltant de l’any 2000. Jo pensava que amb l’educació i vivint en una societat com la nostra –en què tenim uns drets fonamentals garantits, encara que quedi molta feina per fer– les coses haurien avançat més de pressa. I que les noies prendrien consciència i s’enfrontarien al patriarcat, tal com vam fer nosaltres en una solitud absoluta, perquè com he dit érem poquetes i no sabíem què estàvem fent. Imaginava que se sumarien a aquesta lluita. I no ha estat així... El panorama és molt diferent. Quan jo em vaig plantejar aquestes inquietuds, em vaig trobar amb uns referents, unes dones que ja havien fet la seva lluita –algunes d’elles, les mestres– i vaig topar amb lectures sobre feminisme que no em parlaven de dividir-lo. No em vaig trobar amb una construcció ideològica preparada, com sí que passa ara, que ve a dir que t’has de reivindicar més com a musulmana que com a dona. I que la primera condició és la que preval perquè estic essent colonitzada o perseguida per la meva religió. D’adolescent, jo no trobava aquesta idea enlloc, i ara sí, articulada de maneres molt sofisticades. En què la percep aquesta idea, més o menys soterrada en els discursos? Es difon a través de les xarxes, on hi ha molt de material pensat en aquesta direcció. I fins i tot en l’àmbit acadèmic, amb figures que influeixen decisivament. O en els mitjans de comunicació. Fins i tot en la política hi ha un canvi molt important. D’un temps cap aquí, si un partit vol donar una imatge de diversitat ha d’incloure un mocador als seus cartells electorals, la qual cosa no passava fa uns anys. Tot això crea un clima que fa difícil que les noies joves puguin sortir a denunciar l’estat en què estan vivint. Existeix realment, però, un malestar entre les noies? Sí, existeix, encara que es negui. Continuem tenint nenes que no tenen els mateixos drets que els seus germans, nenes que han de suportar una pressió terrible sobre els seus cossos, que el seu únic destí és el matrimoni. I això, tot i accedir a l’educació, fins i tot universitària. Jo crec que és pitjor, fins i tot, que quan jo era jove. Jo em trobo aquestes noies i m’expliquen el seu malestar. No poden sortir a parlar-ne públicament perquè continua vigent el control social dins la família i el col·lectiu per no explicar segons quines coses. Després hi ha la qüestió del racisme... En quin sentit? Si surt una noia a denunciar el masclisme que pugui patir com a musulmana, automàticament l’extrema dreta instrumentalitza la reivindicació i la posa entre l’espasa i la paret. El racisme ho utilitzarà en contra seva, no per donar-li un cop de mà i ajudar-la a alliberar-se. Entre altres coses perquè són gent contrària al feminisme en general. Però malgrat tots els problemes, hi ha cada vegada més noies de la segona generació de migració, ja nascudes aquí, que van a la Universitat, per exemple... Sí, però també assumeixen i compren aquests discursos. Discursos que... d’on sorgeixen? El fonamentalisme islamista el tenim des de fa molt temps aquí, però es difon d’una manera que no sabem detectar. Ve algú i et diu que la teva manera de fer no és de bona musulmana, i que t’explicarà com ho has de fer. Aquí comença. Perquè amb això t’estan separant de la teva pròpia tradició, fins i tot. Nosaltres venim d’una zona de l’Atles que té unes característiques curioses. Té formes de pràctica de l’islam que tenen a veure amb el sufisme, per exemple. Al llibre diu que ni tan sols n’era conscient... He hagut de fer recerca durant tota la vida, per esbrinar això. Però el moment clau és quan algú et diu que t’oblidis d’aquesta pràctica de l’islam que portes d’origen. És una manera de desarrelar-te. El fonamentalisme estableix barreres entre tu i la societat en què estàs vivint, però també entre tu i el teu origen. Al Marroc hi havia, en aquest sentit, una manera de fer pròpia, i ara està entrant a cabassos el capital saudita i influeix en la població. Però això afectaria per igual tant els homes com les dones, no? Frenar la llibertat i els drets de les dones és un dels punts en què els fonamentalistes són més tossuts. Controlar-nos el cos, establir normes que facin difícil el progrés que protagonitzen moltes dones i que veuen com a imparable. Al començament, no volien ni que tinguessin accés a l’educació o al treball, fins que van veure que aquestes batalles estaven perdudes. Llavors han sofisticat el discurs i s’han inventat formes de marcar les dones. Una manera molt clara de fer-ho és a través de la indumentària. Religió i feminisme tenen mala relació en totes les creences monoteistes, no només en l’islam? Jo conec més la tradició de l’islam, i el missatge de misogínia i discriminació hi és, claríssim. Precisament, m’ha sorprès que en els últims temps hagin sortit veus que ho posin en dubte, que ho neguin o que arribin a dir que l’islam és feminista. Les religions monoteistes comparteixen una arrel comuna, i són patriarcat. És un dels seus fonaments. La sociòloga Fàtima Mernissi, amb qui no estic d’acord en tot però en això sí, diu que no es pot capgirar l’ordre establert: a baix, la dona; per sobre d’ella, l’home, i al damunt, Déu. Si canvies l’ordre dels dos primers, poses en qüestió tot el sistema. Les societats eren patriarcals, i les religions que s’hi basteixen, ho són. Feminisme islamista. Un concepte que combat, clarament, a Sempre han parlat per nosaltres... Recordo la primera vegada que una dona em va demanar com ho havia de fer per acostar-se a les dones marroquines, ella que era blanca i occidental. Venia amb el discurs interioritzat! Se’ls fa un xantatge, a les feministes: tu t’estàs queixant de la dominació masculina, però al mateix temps n’estàs exercint una altra. I aquest xantatge ha calat! Persones que han estat sempre implicades en la lluita antiracista, s’han sentit de cop i volta racistes perquè els han fet aquesta interpel·lació. I hi ha dones que posen en dubte els seus principis feministes de tota la vida. Això està passant en les generacions més joves, també... Jo em sento en sintonia amb les dones més grans, que van passar tot el que van passar per ser feministes als anys 70. Estan reivindicant el mateix! Trobo absurda la idea que siguin elles les que em dominen a mi. Això deu dependre també del lloc que ocupa cadascuna, des del punt de vista socioeconòmic. És clar. És obviar la qüestió de classe. Quan creem aquesta imatge de dona occidental estereotipada, de quina dona estem parlant: d’Ana Patricia Botín o de la que treballa fregant escales al barri del Remei? La meva veïna occidental que està en la mateixa situació de precarietat que jo, m’està dominant? És un discurs absurd, però que ha estat efectiu. I com més consciència tens, més t’afecta. El mocador emergeix, com a signe visible d’un comportament de gènere. Formava part de la seva tradició? Al poble d’on venim, no en duien ni les nenes ni les dones joves, només en duien les casades. I algunes d’aquestes van dir també que no el volien continuar portant. Des dels sectors fonamentalistes s’ha començat a imposar cada vegada més d’hora: si te’l posen amb 10 anys, és difícil que després puguis triar. Sempre dic que posar-te’l és fàcil, i treure-te’l, difícil. Se li podrà dir que, al cap i a la fi, portar-lo o no és una decisió individual, forma part de la llibertat en la manera d’anar vestit, no? Que facin el que vulguin, les dones adultes! Mai he dit a cap d’elles si se l’havia de posar o de treure; en conec moltes que en porten i me les estimo moltíssim. El que no podem acceptar és que en un context escolar ja tinguem aquesta marca amb una càrrega tan forta. Posar mocador a una nena vol dir sexualitzar-la, considerar-la possible objecte de desig. No pots ser que es tracti d’una reivindicació cultural? Una reacció contra el racisme que assetja des de moltes bandes, davant del qual s’agafa el mocador com a senyal d’identitat, més que no de religió? És una teoria que jo he considerat molt de temps, i he parlat amb noies que ho veuen així. Però sempre acabo fent una pregunta que no em contesten: per què tu sí i el teu germà no? Per què tu, dona, has de visibilitzar la resistència identitària i els homes no? Som nosaltres les que ens hem de tapar, ells no. Ells no tenen cap pressió d’aquest tipus. Jo també comparteixo la necessitat de reivindicar la cultura, en vaig parlar en el seu moment: que no ens des-integrin, que no et facin deixar les maletes i actuar com si no tinguessis passat. També ho reivindico, i tant! Hi ha molts elements per rescatar: jo mateixa ho faig a través de l’escriptura. Qui ha dit que un mocador sigui la representació de tot? També hi ha molt de postureig en aquest sentit: em poso el mocador, i així em deixen en pau. Això passa en el moment de l’adolescència, quan les noies estan sotmeses a una gran pressió per totes bandes. Prenen la decisió en un moment en que potser no són conscients de les conseqüències que això tindrà a llarg termini, i sobretot la de legitimar tot un sistema de normes discriminatòries cap a la dona. Amb 16 o 17 anys no tens aquesta perspectiva. La identitat és complicada de gestionar. Són joves de segona generació, que no saben ben bé si són d’aquí o d’allà, a vegades. En el cas dels joves de Ripoll, per exemple, s’ha apuntat que aquest podia ser l’origen de la seva radicalització... No conec el cas a fons; sí que és veritat que tenien aquesta ideologia disponible. Però també és cert que la majoria de fills de la migració tenen crisis d’identitat i no es fan terroristes. Hi ha moltes altres respostes per lluitar pels teus drets. Molts ho hem fet, i ho continuem fent, perquè s’ha de denunciar la discriminació i el racisme. Però no ens tanquem en nosaltres mateixos per fer-ho! Ja sé que competir amb la religió i amb tot el que t’ofereix –la utopia– és molt difícil. Hem de gestionar-nos en relació amb el lloc on estem vivint; no hi som de pas, aquí, formem part d’aquesta societat i hem de treballar per articular-nos. En el capítol final, diu que l’ha sorprès que el discurs del feminisme islamista, de la relativització, l’hagi assumit una part de l’esquerra. A algú com vostè, que s’ha significat en aquest àmbit ideològic, l’ha decebuda? Això és recent, fa uns anys no passava. D’uns anys cap aquí, persones raonables de l’esquerra et venen a dir que per incloure la diversitat s’ha d’incloure també tot allò que té a veure amb la discriminació de la dona. Et diuen que tota la càrrega patriarcal de l’islam es deu a una interpretació errònia de les feministes occidentals o, fins i tot, a una mala traducció de l’Alcorà. Va, home, va! Això és insultant, en el moment en què a Algèria hi ha dones amenaçades per demanar que la religió surti de l’Estat, d’una vegada per totes. O a l’Iran mateix... En el fons, crec que és la conseqüència d’haver oblidat els principis bàsics de la laïcitat. I de no estar atents a la ingerència de la religió en el poder polític, aquí que encara estem batallant això en relació amb l’església catòlica. La solució no és igualar l’islam amb el catolicisme, ens falta una revolució laica de debò! Apel·lar al vot musulmà... on s’és vist? Jo no voto en funció de la meva religió! Les seves novel·les ja eren un clam contra el patriarcat. També escriu articles d’opinió. Per què ha cregut necessari afegir-hi aquest llibre tan contundent? Perquè el panorama ha canviat. Les coses no van cap on jo esperava, la realitat em preocupa molt i no me’n puc quedar al marge. Seria molt còmode, quedar-me en les meves novel·les. Hi ha d’haver un missatge més clar, perquè les altres posicions estan guanyant molt terreny. És conscient que pagarà un preu de crítica per dir tot el que diu? Sí, però jo tinc el privilegi de poder escriure. Moltes noies no poden fer-ho. I li fa por que s’utilitzi el seu discurs per alimentar l’islamofòbia? Amb això hi hem conviscut sempre, des de l’Anglada. Els diria, senzillament, que aquest discurs no és per a ells. Perquè jo defensaré els meus drets com a dona en contra del patriarcat del qual vinc, però alhora continuaré defensant que les persones no siguin discriminades en funció del seu origen. Aquesta és la diferència. Des d’on es diuen les coses, que crec que també importa.

“El ‘feminisme islàmic’ s’ha filtrat en el debat públic i a les institucions”

Ramon Ricart explica en còmic les vides de 9 persones amb Parkinson

Sílvia Plana torna amb ‘Les llavors eternes’, una novel·la per als joves

Poesia visual per a la imaginació infantil

Escrivint per als joves

LA PREGUNTA

El ‘cas Zapatero’ compromet la continuïtat de Pedro Sánchez com a president del govern?

Manlleu estrena un mural gegant de Pilarin Bayés que converteix la ciutat en una enciclopèdia visual

Manlleu s’uneix per en Jan per visibilitzar una malaltia poc coneguda, l'atrèsia d'esòfag

El ‘do’ de trobar aigua sota terra

Acord per salvar Sant Pere de Casserres

“Venim de pagès i ningú ens ha de convèncer de treballar amb xip local”

Operatiu de la Guàrdia Civil a Vic per delictes econòmics

Investiguen un vessament al Ter a Manlleu

“No repetiré a les eleccions del 2027”

Obre La Pèrgola, un nou espai de 'tardeo' per al públic adult

Grup Viñas compra la fàbrica de l’Agrària de Torelló, on es farà el pinso per als vedells