Quan a la Manoli Vega i en Salvador Heras els demanem, els periodistes, que defineixin en una paraula la seva etapa al Forn d’Osona, no tenen cap dubte. No diuen feina ni tan sols pa, tots dos diuen al mateix temps “família”. Al cap de 12 anys en aquesta petita botiga de la plaça d’Osona, el dia que el matrimoni abaixava la persiana era el primer pensament que els venia al cap.
Divendres passat era la darrera jornada d’obrir al públic després de 12 anys servint el barri, en un comerç que ha estat molt més que un forn de pa. I tothom celebrava amb ells la jubilació de la Manoli, últim capítol del Forn d’Osona. El seu marit està en procés de rebre la incapacitat laboral permanent, i s’acabaven les forces de tots dos per continuar endavant. “Ningú imagina el greu que ens sap haver de tancar, hem fet el que hem pogut”, expliquen.
No han estat potser molts anys si ho comparem amb altres comerços (“llàstima que no l’haguéssim agafat de més joves”, diu en Salvador) però sí els suficients per haver-se fet un lloc en el cor dels veïns d’aquest barri de Vic. Ni la Manoli ni en Salvador no havien treballat en el comerç, perquè venien del món de les càrnies. Ara fa uns 14 anys, els van oferir de Pavicsa fer-se càrrec d’un forn semblant, als Habitatges Montseny, i s’hi van llençar. Al cap de poc, va sorgir l’oportunitat de canviar a la plaça d’Osona, prop d’on viuen, en una petita botiga que en aquell moment volien tancar. “Ens vam oferir per aixecar-la i ho hem aconseguit.” Cada dia s’han llevat a les 6 del matí per rebre el pa, per preparar-ho tot i aixecar la persiana al cap d’una hora i mitja, quan començaven a anar-hi els clients. Els del pa, però també els que encarregaven entrepans per telèfon i els hi passaven a buscar: des de veïns a treballadors d’obres o de fàbriques fins a agents dels cossos policials. Al Forn d’Osona hi van crear un petit bar amb quatre taules: era el lloc per trobar-se al voltant del cafè, el refresc o la cervesa i fer la xerrada. I a més, hi tenien una nevereta amb congelats i uns prestatges amb productes dels més bàsics. No hi ha cap altre lloc semblant al barri: des del Forn d’Osona, es veu a l’altra banda de la plaça un petit supermercat i la persiana abaixada d’un bar que sembla que obre a les tardes. “No queda res més.” A més, feien el berenar de final de curs per a la propera escola Doctor Salarich, i pel dijous llarder: “havíem arribat a despatxar més de 500 entrepans de botifarra”. Els primers dies del confinament de la covid van fer venir palets d’aigua mineral per si a algú li’n feia falta, i pels aiguats de València van carregar el cotxe i se’n van anar cap allà a fer la seva aportació.
Per tot això i molt més la Manoli i en Salvador marxen amb un sentiment agredolç que barreja l’alegria i la recança. “Aquí la gent ens ha tractat com si fossin de la nostra família.” I a la inversa: el Forn d’Osona era el lloc de confiança absoluta. Aquella botiga on es deixa un encàrrec, on la gent que no té gaire bona vista entrega el moneder a la persona que hi ha darrere del taulell i li diu: “Compta-m’ho tu.”
Malauradament, no hi haurà relleu. La propietat del local estava disposada a seguir amb els dos actuals botiguers, però després d’ells s’estima més tancar. No seran només els veïns de la plaça d’Osona els que es quedaran orfes. També els del barri veí de la Serra-de-senferm. El lloc més proper on ara podran comprar pa del dia és una gran superfície, a uns centenars de metres o més de casa seva. Massa distància per a alguna gent gran. La plaça d’Osona té un dels centres cívics de l’Ajuntament de Vic, però fins ara en tenia un altre de no oficial, el que havien creat la Manoli i en Salvador amb el seu tracte. I aquest ja ha passat a la història.
