“El fracàs del cinema va ser treure les sales fora dels pobles”

Fa mesos el Casal Camprodoní va fer una crida perquè la gent tornés al cine, com a socis o membres de la junta. Com ha anat?La junta ja es va renovar. També tenim una seixantena més de socis. La resposta de la gent ha estat molt bona, com sempre. Com va començar la seva passió pel cinema?Tota la vida he anat al cine. Camprodon tenia tres cinemes. De tota la vida ha estat un poble de cine. Hi havia el Rigat, el Montblanc i el del Casino de Camprodon, que és el que ha quedat com a Casal Camprodoní. Vam ser petits i joves vivint el cine. Prefereix el cine per entretenir o per pensar?Per tot. Hi ha pel·lícules que són supèrflues, que quan surts de la sala ja no les recordes més. I ja estan bé, però també n’hi ha d’altres que et fan pensar molt. De vegades hi ha alumnes que tenen lectures obligatòries de llibres que poden ser bastant durs, i que si se n’ha fet la pel·lícula, aconsegueixen entendre’ls millor. És un complement a l’educació, per això en diem el setè art. El cine és vida, és educació, és informació, és sobretot despertar la intel·ligència. Per això hi crec molt. Que hi hagi una sala regular de cine durant tot l’any a Camprodon, tenint en compte que hi ha ciutats molt més grans que no en disposen, és un petit miracle?És més aviat la bona voluntat de tothom, dels vilatans, dels espectadors, dels socis. D’aquests últims en tenim sis-cents quaranta ara mateix. Molts socis amb ganes que el Casal Camprodoní tiri endavant. És qui ens dona la força. Sense el seu aval nosaltres poca cosa podríem fer. Creu que la política cultural de les administracions és deficient?No. De fet, ja ens ajuden més o menys en el que poden. No tant com voldríem, però sí que donen importància al cinema. El que passa és que l’hem deixat decaure una mica, perquè pobles més petits com Prats de Molló, també tenen cine. Si l’empresari que el porta no s’hi guanya la vida, acabarà tancant. A Puigcerdà hi havia dos cines, però han acabat fent-ho. A la persona que els portava, li sabria molt greu si veiés com ha evolucionat tot plegat. Les circumstàncies, sobretot pel que fa a la manca d’espectadors, ho fa complicat. L’administració tampoc pot ajudar sempre a activitats que no donen un rendiment. No cal buscar culpables. En una època en què les xarxes socials i internet ens envaeixen amb missatges breus i instantanis, què li cal al cinema per recuperar la importància que havia tingut dècades enrere?L’evolució i digitalització de la vida ho fa tot més complex. A casa disposem de mil canals de televisió. Fa que et sigui més difícil sortir-ne per anar al cinema. Són èpoques i rauxes diferents de les d’abans. De vegades ve més de gust veure una pel·lícula tot sol a casa, i d’altres, en canvi, anar al cine i comentar-la amb la gent propera. Fa estrany pensar que hem arribat fins a aquest punt.El fracàs del cine va venir quan es van treure les sales dels carrers dels pobles, per crear les multisales. La gent allà no hi fa societat. Hi van, compren un pilot de coses per menjar i beure, entren, es miren la pel·lícula i se’n tornen cap a casa. Quan una sala és al mig del poble, les persones que hi van tenen cafeteries a prop perquè quan en surten poder asseure’s i comentar el que acaben de veure. És el mateix que els grans centres comercials que cada cop més substitueixen les botigues. Una gran superfície és la cosa més impersonal del món. Compres, però ningú et dona caliu. És el camí que ha emprès la societat. Ho hem agafat com una gran cosa, però per mi, que valoro la relació, la societat, el parlar, comentar, criticar, o l’aprenentatge, aquesta evolució està sent negativa. El Casal Camprodoní té sort dels segons residents per sobreviure?La gent del poble estima molt el Casal i hi participa. Encara que no hi vinguin en són socis. Els dissabtes a la tarda hi ha entrades fantàstiques, perquè hi ha els segons residents, o també gent de Sant Joan o de la resta de la Vall. És un conjunt de coses que el fan tirar endavant. Quina és l’última pel·lícula que l’ha sorpresa?La casa en flames. El contingut no deixa de ser un retrat de la societat actual. La gent s’hi sent reflectida, perquè l’expliquen tal com és. Ha vingut molta gent a veure-la. N’hem fet dues sessions especials, tot i que al mes de juliol ja l’havíem projectat, i també vam ampliar-la durant dos dies més. Ha sigut un èxit. Però alhora hem tingut una programació extraordinària aquest estiu, tot farcit de pel·lícules d’estrena. Quan nosaltres no hi siguem, seguirà havent-hi cine a Camprodon?Sí, no en tinc cap dubte. El protagonista és el Casal, i jo soc un membre més de la Junta. Amb un bon equip, tothom pot arribar a ser president i fer una bona feina.

“El fracàs del cinema va ser treure les sales fora dels pobles”

Can Villaura de Ripoll, cent anys de cuina casolana

Quan Macià mirava a coll d’Ares

El Museu Etnogràfic de Ripoll celebra 15 anys de la seu actual

El Ripollès, desconnectat en ple segle XXI

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

S’esfondra una teulada al carrer Tagamanent de Vic

Desmantellen una plantació de marihuana en una masia de Gurb