Al cap de 50 anys d’haver-se inaugurat, el Museu del Monestir de Sant Joan ha envellit bé. Amb una estètica sorprenentment moderna per a la seva època, celebra mig segle de vida enguany com a complement necessari de qualsevol visita a la vila. La seva col·lecció consta només d’objectes relacionats amb la vida del monestir, que van trobar aquí, des del juliol de 1975, el lloc adient per ser conservats i mostrats al públic.
“La idea de fer un museu ja existia des de principis del segle XX, però comença a quallar a partir dels anys 60”, recorda l’escultor i arquitecte santjoaní Francesc Fajula, al costat de Ramon Vila. Tots dos són membres de la Junta del Monestir, i van ser impulsors del museu. Mossèn Josep Masdéu, historiador i arxiver, ja havia recollit peces d’interès l’any 1917 i les havia disposades “de forma digna” a l’arxiu del monestir. Després de la Guerra Civil i la postguerra, es va completar la restauració del monestir sota la direcció de l’arquitecte Raimon Duran i Reynals. L’antiga rectoria, a la plaça de l’Abadia, va quedar buida perquè se’n va fer una de nova, i aquí es va veure l’opció de fer-hi el museu. Un nou rector que acabava d’arribar a Sant Joan, el ripollès Lluís Tarracó, “es va fer idea ràpidament del que es pretenia i s’hi va sumar”. Fajula i Vila recorden que es van haver de “guanyar la confiança” dels capellans, tot i ser molt joves. Al seu costat hi tenien també el capellà i escriptor santjoaní Josep Esteve, “que tenia relació amb historiadors de l’art com Joan Ainaud o Josep Gudiol, que van ajudar a restaurar i classificar peces”. A l’hora de disposar-les en els dos pisos que havia d’ocupar el museu aviat van veure que no podia fer-se per ordre cronològic o temàtic, sinó que s’havia d’adaptar la disposició de les obres al lloc, “distribuir-les en funció dels espais i de l’estètica”.
Al museu hi ha pintura, teixits, orfebreria, escultura… tot sempre relacionat amb el culte del monestir. “És una lliçó de com al llarg de la història l’expressió de les sensibilitats ha estat diferent, permet fer-se una idea de com evoluciona”, diu Fajula. El museu és viu, i algunes de les seves peces encara surten de les vitrines en ocasions, “com algunes creus o custòdies que es fan servir per al culte”, recorda Vila. Les peces de teixit formen una interessant col·lecció entre la qual destaca el gran drap mortuori dels abats, del segle XV. Són especialment interessants també les dues creus de cristall de roca tallat, del segle XIII, o la creu romànica de l’antiga capella del Roser, i també els elements que es van poder salvar del gran cadirat del cor, tallat en fusta i datat al segle XVI, que es va destruir l’any 1936. O la talla gòtica en alabastre de santa Caterina, a la qual manca el cap i un braç però que malgrat això té una elegància especial: “És la nostra Venus de Milo”, diu Fajula. Des de la creació, el museu ha anat incorporant també peces noves, com el timpà que havia presidit l’antiga església de Sant Pol, del segle XII. L’any 2012 es va col·locar una rèplica al seu lloc i l’original es va portar al museu per garantir-ne la conservació. La mateixa adaptació de l’antiga rectoria com a museu va generar una petita obra d’art, una escala que puja de la planta baixa al primer pis del museu que Fajula va dissenyar inspirant-se “en els sistemes de construcció de la volta catalana de finals del segle XIX i principis del XX”. Fa cinquanta anys, cada detall va ser pensat per oferir bellesa.
