“Quatre anys són curts però hem corregut molt, sobretot en l’obertura a la societat”

D’aquí a poc més d’una setmana, Oriol Picas deixarà el càrrec de director del MEV, Museu d’Art Medieval de Vic després de quatre anys. Atraure nous públics i connectar més i millor amb el Vic contemporani han estat dues de les prioritats del director que va trencar una llarga continuïtat de sacerdots al davant de la institució. Oriol Picas esprem els darrers dies al capdavant del MEV i abans de la jubilació. No li agrada deixar carpetes obertes, ha premut l’accelerador a fons en els quatre anys en què ha estat director de la institució i no aixecarà el peu fins al dia que traspassi la porta. És el moment de fer balanç. Influirà en la decisió sobre la nova direcció?Si consideren que aquests quatre anys està bé el camí per on he anat, poden buscar algú que el segueixi. Qui? Si m’ho demanessin puc dir persones però no em correspon. Veig molt implicats el Bisbat i la Generalitat, que considera el MEV com un museu d’interès nacional. Mentalment, ara ja necessito acabar, però les setmanes i mesos següents estic absolutament disposat a fer el traspàs encara que ja no estigui en nòmina. Per sentit de la responsabilitat i per un neguit personal. Quatre anys són suficients per marcar un rumb en una institució que ve del segle XIX?Se m’ha fet curt. Quan vols transformar, necessites vuit anys, és igual que en els mandats polítics. Dit això, crec que hem fet molta feina. Des que es fa el nou edifici, s’incorporen l’Ajuntament i la Generalitat i el dirigeix Josep Maria Riba, ja es marcava una direcció d’obertura cap a la societat. Es van crear exposicions temporals d’èxit, els serveis educatius... tot això ja posava el MEV en una direcció. El museu té tres etapes: la primera és fer la col·lecció amb Josep Gudiol, la segona és conèixer-la amb Eduard Junyent i Miquel S. Gros i la tercera és donar-la a conèixer. Som en aquesta, sense descuidar les anteriors. Hem corregut molt, sobretot en l’obertura a la societat, i ara depèn de la nova direcció i, sobretot, que ho tinguin clar els titulars del MEV. Quan es va presentar l’any 2022, parlava de buscar nous públics, nous habitants del MEV (feia servir aquesta paraula). Creu que ho ha aconseguit?Crec que sí. Com ho hem fet? Primer, mirant dins del museu. John Falk, un dels professionals de museus més reconeguts del món, va analitzar els públics i com es comporten, sobretot com s’identifiquen amb els museus. Hi ha qui li agrada veure les peces estrella, els highlights, hi ha qui busca un espai tranquil on pugui estar amb ell mateix i amb l’obra. Sobre els nostres públics hi ha hagut dues línies. Una, la d’obrir-nos a escoles de fora de la comarca a través dels serveis educatius. Ha estat gràcies al posicionament com a museu d’art medieval: si el voleu conèixer, heu de venir aquí. De cara a la ciutadania de Vic i l’entorn tenim un problema lògic: sempre mostrem el mateix, la col·lecció és permanent. No som com L’Atlàntida, que fa un espectacle diferent cada setmana. I per això hem creat l’espai nou del vestíbul. Hi podem fer una programació d’activitats –de presentacions de llibres a conferències– que procurem que tinguin relació amb la col·lecció. Després hi ha un tercer col·lectiu: com ens adrecem al públic que no ve? El més difícil de captar, el que no sent d’entrada cap motivació que el porti aquí.Sobretot els que no se senten interpel·lats pel nostre relat. Hi ha gent que no hi entra, i segurament és una majoria. Què fem amb aquesta gent? La descartem? I aquí és quan hem fet les experiències immersives. Una part d’aquest no públic està acostumat al llenguatge audiovisual. Nosaltres teníem una exposició de molt d’èxit, “Bèsties”, i la vam traslladar a aquest terreny. Però a diferència de la majoria d’experiències immersives, introduíem entremig obra original. És el que s’ha pogut veure durant uns mesos al Centre d’Art Amatller de Barcelona: no hem sortit del nostre rigor. Explicàvem una història amb fonament científic: allò que el públic veia en llenguatge immersiu, amb realitat virtual i tot plegat, estava acompanyat del sant Miquel Arcàngel del retaule de Verdú original. Si t’ha agradat i vols veure’n més, vine al MEV, aquest era el missatge. Aquesta va ser una col·laboració amb Layers of Reality, l’empresa de l’Ideal. Com la valoren?Ha tingut de més i de menys. En el plantejament hem anat molt enllà. Ara bé, crec que ells haurien d’agafar més ambició cultural. Entenc que els han de sortir els números, i segurament per això hauria d’haver-hi participació pública al darrere. Però el seu mercat internacional ens ajudarà: hem parlat del Japó i de Corea, on poden distribuir la producció. I nosaltres hi veiem una possibilitat de fer-la circular a altres museus eclesiàstics de l’Estat espanyol: els oferim aquest relat i ells el poden complementar amb obra pròpia. També van fer una sala immersiva al mateix MEV. Si em permet el símil, van posar la pantalla i la primera pel·lícula, però ara l’hauran d’anar renovant. És la servitud que tenen les tecnologies audiovisuals.La primera producció és una restitució de la catedral medieval de Vic que mai no hem conegut. “Mira com podia haver estat.” Però és perquè després pugis a les sales i contemplis l’art romànic. És evident que s’han d’anar fent noves produccions immersives, però sempre amb aquesta lògica: com a eina de mediació, com a palanca per fer una visita més intensa i comprensible. La propera serà, precisament, sobre “Bèsties” a partir del que s’ha fet a Barcelona. I tindràs les obres amb les bèsties medievals aquí mateix. S’acomiada amb una experiència que es diu “Instruments de l’ànima”, que buscava el diàleg amb altres comunitats i espiritualitats de Vic a través de l’art contemporani. S’aconseguirà que algun dia aquest perfil ciutadà es faci seu el museu?L’historiador Yuval Harari diu que en una societat una hibridació real porta tres-cents anys. El claretià Joan Soler de Vic, a la mateixa pregunta que em fa vostè, em va dir que passarien uns vint anys, que són força menys. En tot cas és un temps llarg, però posem-nos-hi. Hem de començar. “Instruments de l’ànima” ha estat, en aquest sentit, una experiència interessantíssima que ha anat més enllà del que havíem pensat. I estan començant a passar coses. Però com es portarà a terme?Llegint el context de Vic. Tenim un repte: la incorporació de gent de fora a la societat de Vic és de prop del 30% i aquesta gent no ens participa. Venen amb les escoles, però després ja no els veus. Amb “Instruments de l’ànima”, que d’entrada era un projecte sobre art medieval, vam veure que si l’obríem amb una versió contemporània en diàleg amb les espiritualitats de Vic obríem una porta d’entrada. Cal treballar amb temps, ho vàrem començar fa dos anys parlant amb musulmans, amb sikhs, amb evangelistes... això fa que ens coneguem i crea una relació de confiança. Després hi van entrar els artistes, i ha acabat amb l’exposició i una sèrie d’activitats a la ciutat. Hi ha persones que hi han estat implicades i han començat a fer el més important: parlar i escoltar. Aquesta exposició s’ha fet al Museu de l’Art de la Pell, que gestiona el MEV en una part. És un actiu o és un llast per a vosaltres?Vostè li sap la història. Amb la crisi de 2008, pràcticament tanca. A nosaltres ens demanen que ho gestionem, que obrim i tanquem la porta i cuidem la col·lecció. Però a mesura que passen els anys un museu necessita manteniment. Es va degradant. Des del MEV hem intentat salvar els mobles, però el que no podem fer és inversions. Només en climatització al museu i a tot el convent del Carme fan falta 2 milions d’euros. Els titulars són la Generalitat i l’Ajuntament. Què hem fet nosaltres? Plantejar-nos quina significació pública té el museu? Què aporta a la societat de Vic? Parlo del museu, que s’entengui, no de la sala d’exposicions de dalt que ja té vida pròpia i és l’espai de referència de Vic. Ho hem objectivat, vam encarregar un estudi a dos museòlegs, Antoni Laporte i Olga Llobet. Què han conclòs?Presenten diferents opcions. Per exemple, que si es vol que el Museu de l’Art de la Pell tingui significació pública s’ha de renovar l’exposició i s’ha d’obrir a altres discursos que connectin amb preocupacions actuals. Té un cost alt, és clar. Ells fan des d’aquesta opció a les de mínims, o fins i tot si caldria deixar-ho. Com a gestors ho hem objectivat, tenim la proposta i l’hem passada a les institucions, que són Generalitat i Ajuntament. A partir d’aquí han de decidir. La nostra missió és donar a conèixer l’art i la cultura medievals, no jugar a ser regidors de Cultura. El MEV farà 25 anys, que no és poc. Necessita també inversions, com ara comentàvem del Museu de l’Art de la Pell?Sí. Un museu com aquest amb més de 6.000 metres quadrats i 30.000 peces per mantenir ha d’estar en bones condicions. Humitat i temperatura constants, que vol dir màquines que funcionen constantment: 50 motors, canonades, cablejats... això es deteriora. Ara ja estem renovant el clima, tenim més controlats els manteniments, caldrà un pla de reposició i, de tant en tant, de gran inversió. Què més necessitem com a edifici? Un dels problemes que tenim els museus és que necessitem explicar-nos més. A l’exposició permanent segurament haurem de posar més cartel·la, més contingut. Tot això vol dir recursos. Se senten ben tractats en aquest sentit per les institucions que aporten més, Generalitat i Ajuntament?La Generalitat ha incrementat molt l’aportació, supera el mig milió d’euros (cap a 1,2 milions de total aproximat), i quan vaig arribar fa quatre anys gairebé estava per sota de la de l’Ajuntament. Ara és aquesta la que està estancada, com a mínim des d’abans de la pandèmia, en 350.000 euros anuals. Hem perdut, per tant. Aquest estancament ens drena, tot i que ens aporta en projectes com la Prèvia del Mercat Medieval o ara ha fet una aportació extraordinària a “Instruments de l’ànima”. Potser amb l’Ajuntament tocaria moure’ns en una lògica de contracte programa: què volen que el MEV faci per la ciutat i què val. Ha estat el primer director seglar del MEV en època moderna. S’ha entès bé amb el Bisbat?M’hi he sentit no còmode sinó comodíssim. El cas que podia semblar més difícil era “Instruments de l’ànima”. Vaig ser molt explícit al plantejar-ho i la resposta va ser: “Feu el que sempre heu fet, sigueu rigorosos.” Amb visió de país, se’l té prou en compte al MEV? Els mitjans de Barcelona van plens de la coincidència en els canvis de direcció del MACBA, la Fundació Miró, el Museu Picasso i la Virreina. Vic ni l’esmenten.És un problema de país. Jo vinc de Barcelona (tot i que amb visió de país, perquè havia treballat en el Pla de Museus) i quan n’ets fora t’adones del que has de suar per treure el cap. Costa molt, és així. Però nosaltres som Museu d’Interès Nacional com alguns d’aquests i continuem treballant amb visió general. El que hem fet ara sobre les espiritualitats és amb la voluntat de ser referents a Catalunya. Tenim aquesta vocació, i volem ser-ho també a escala internacional.

“Quatre anys són curts però hem corregut molt, sobretot en l’obertura a la societat”

El grup Xarxa estrena una adaptació de ‘Billy Elliot’ al teatre Cirvianum de Torelló

Cultura aportarà 100.000 euros cada any per mantenir Casserres

Acord per salvar Sant Pere de Casserres

Portes obertes i actes en el Dia Internacional dels Museus a Osona

LA PREGUNTA

El ‘cas Zapatero’ compromet la continuïtat de Pedro Sánchez com a president del govern?

“Vaig veure en un anunci a EL 9 NOU que buscaven professors i vaig decidir presentar currículum per provar-ho”

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

Manlleu s’uneix per en Jan per visibilitzar una malaltia poc coneguda, l'atrèsia d'esòfag

“Ara cada setmana tenim més d’una taula d’estrangers”

Manlleu estrena un mural gegant de Pilarin Bayés que converteix la ciutat en una enciclopèdia visual

Acord per salvar Sant Pere de Casserres

El primer Esclat a Barcelona d’un home decidit a “fer empresa”

Can Fortuny, de Centelles a Vic

Investiguen un vessament al Ter a Manlleu

Grup Viñas compra la fàbrica de l’Agrària de Torelló, on es farà el pinso per als vedells