El patrimoni del Macroclima de Camprodon

Diuen que el patrimoni d’una editorial és el seu catàleg de llibres publicats. Aplicant el mateix criteri, el patrimoni d’un festival són els seus cartells. Els cartells defineixen quina personalitat li volen donar els seus promotors i quina és l’aposta que fan. Camí del cinquè aniversari, el Macroclima he refermat enguany la seva declaració de principis amb una aposta per la proposta artística, lluny de concessions fàcils. Que la primera nit l’obrís algú com Ferran Palau n’és un exponent. Mentre es ponia el sol darrere de l’escenari gran, aquest s’estrenava amb el músic d’Esparreguera i el seu recentíssim disc Plora aquí. El tema “Aquí no hi ha truc” era el preludi d’un concert en què, sobretot, va repassar aquest treball, amb incursions esporàdiques en alguns dels anteriors i el final amb Cel clar, que ja és un dels seus emblemes. Un concert per deixar-se portar, tal com va fer bona part del públic, asseguts a l’herba. El relleu el prenia Clara Peya, amb tota la força del seu Corsé, la creació conceptual sobre les limitacions, “els mandats que ens imposem”. La cotilla és física, la porta ella al principi, i quan se la treu “en el fons, la segueixo portant”. Una obra mestra sobre “la violència de la perfecció” que la compositora i pianista fa brillar gràcies, en bona part, a les veus d’Aina Zanoguera i Carmen Aziar. I la primera nit acabava a dalt de tot amb Guillem Gisbert. Si fa dues setmanes feia la seva primera actuació en solitari a Osona dins de l’Artot de Sant Hipòlit de Voltregà, ara arribava al Ripollès en l’estrena de Balla la masurca!. Igual que en aquell concert, i fidel a l’esperit de la gira, va repassar de dalt a baix el nou treball davant d’un públic on ja hi havia gent que corejava les lletres, i només amb la concessió al repertori de Manel d’una Ai, Yoko! interpretada en solitari. Gisbert mira endavant, amb el seu carisma personal a l’escenari i amb el suport d’un gran trio de músics on brilla Jordi Casadesús, multiplicant-se a la guitarra, baix i programacions. En temps de cartells massa previsibles, el curriculum vitae d’un festival també es construeix quan dona l’oportunitat de veure a l’escenari artistes poc habituals. Com el cas d’Ivan Ferreiro, que va protagonitzar un dels moments àlgids del Macroclima la nit de dissabte. El gallec, en una altra vida ànima de Los Piratas, va anunciar ja des del primer moment que el seu concert seria del tirón, sense pauses per deixar tot l’espai a la música. I vaja si ho va complir. Va ser una hora i mitja intensíssima, en què el protagonisme va ser per a les cançons del seu últim disc, Trinchera pop (2023), on el rock es barreja amb l’electrònica demostrant que no són incompatibles. Començant per Canciones para no escapar, La gran belleza y la juventud o Inerte, i amb moments culminants com Miss Saigon. I entremig, va retrocedir a la seva pròpia discografia, amb temes de Confesiones de un artista de mierda (una corejada El equilibrio es imposible) o d’Historia y cronología del mundo. I fins i tot recuperant algunes clàssiques de Los Piratas com una Años 80 emblemàtica. I tot això envoltat per una banda de grans músics, amb un Emilio Sáiz a la guitarra extraordinari o el baix de Ricky Falkner, el pont que connecta Ivan Ferreiro amb Santi Balmes (Love of Lesbian). Un concert inoblidable que va portar a Camprodon un bon grapat de fans de Ferreiro. La seva actuació va estar precedida per uns Selva Nua que es van consolidant en el panorama català i seguida per un altre concert d’alt voltatge que rematava la nit, el de Cala Vento. El Macroclima reservava encara un gran epíleg per al vespre de diumenge, el d’Antònia Font, que tot just una setmana abans havien actuat a Sant Joan de les Abadesses. Amb el públic assegut i entrades pràcticament exhaurides, el festival de Camprodon posava el punt final amb dues hores d’actuació dels mallorquins en la gira que estan portant a terme aquest estiu fent un repàs de la seva carrera. El concert va començar amb “Ses estrelles al cel”, del disc A Rússia (2001), i va continuar amb peces del seu últim disc, Un minut estroboscòpica (2022), com “Oh la la me’n vaig a París”, gairebé premonitòria. El Macroclima, en l’entorn privilegiat del parc de la Mare de la Font, es consolida com un festival cuidat al detall que busca un públic amb ganes de sortir dels camins mainstream.

El patrimoni del Macroclima de Camprodon

Arrenca el CAMAC 2026 de Calldetenes, amb més pel·lícules, aventures i muntanya

Moià comença el 42è Festival Francesc Viñas amb una òpera

Jo Jet i Maria Ribot, caps de cartell al 12è Munart de Seva

Obeses i la Berga Jove, al Festival del Comte Arnau de Sant Joan

LA PREGUNTA

El ‘cas Zapatero’ compromet la continuïtat de Pedro Sánchez com a president del govern?

“Vaig veure en un anunci a EL 9 NOU que buscaven professors i vaig decidir presentar currículum per provar-ho”

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

Manlleu s’uneix per en Jan per visibilitzar una malaltia poc coneguda, l'atrèsia d'esòfag

“Ara cada setmana tenim més d’una taula d’estrangers”

Manlleu estrena un mural gegant de Pilarin Bayés que converteix la ciutat en una enciclopèdia visual

Acord per salvar Sant Pere de Casserres

El primer Esclat a Barcelona d’un home decidit a “fer empresa”

Can Fortuny, de Centelles a Vic

Investiguen un vessament al Ter a Manlleu

Grup Viñas compra la fàbrica de l’Agrària de Torelló, on es farà el pinso per als vedells