És de Torelló tot i que fa anys que viu a Barcelona. Professor i intèrpret de bateria, Santi Carcasona s’ha endinsat des de fa un parell d’anys en una nova faceta al voltant de la percussió com a eina de comunicació i experiència dels sentits: una rotllana de gent i ell, al mig, dirigint picades de mans i de peus per acabar convidant a tocar bombos, djemgues o caixes.
Sense pretendre-ho, la seva proposta s’ha convertit en pionera a tot l’Estat en aquest format, adaptant de forma autodidacta models similars que vénen dels Estats Units. Ell, precisament, hi marxa la setmana que ve per aprendre’n més, com a dinamitzador. És el que ha donat a conèixer com a Drum Circle, cercle de percussió.
D’on neix, aquesta idea?
Una persona propera a mi i d’arrels nord-americanes m’ho havia proposat ja fa uns anys, pensant en una sessió per a una gran empresa. En aquell moment se’m va fer gros, però des de llavors tenia la mosca darrere l’orella. Casualitats de la vida, al cap de poc vaig tenir ocasió d’entrar-hi per una porta més petita, en una escola. I em va agafar en un moment molt adequat. D’això fa dos anys i ja en porto fets una quarantena, des de llavors.
Què és, el Drum Circle?
No és ni una classe, ni un taller. És una experiència. Jo no tinc alumnes ni estudiants, sinó un grup de gent a qui trobes una manera de fer sortir l’espontaneïtat i la creativitat que tenen a dins a través de la percussió. I és fantàstic descobrir, cada vegada, aquesta vinculació ancestral i primària que tenim tots amb el ritme.
Tots tenim ritme?
I tant! Jo no em crec allò que “jo no tinc ritme”. El que potser no tens serà tècnica. El dia i la nit és una forma de ritme. Respirar és ritme. La noció del temps és ritme. Parlar és ritme. El ritme no deixa ser “ara sí, ara no”. I tothom, ni que sigui de manera inconscient, té ritme. Potser no hi ha tècnica, d’acord, però el ritme sí, que hi és. I en els Drum Circle és el que pretenc fer sortir.
És un experiència musical? Una teràpia? Un tractament antiestrès?
Hi ha moltes aplicacions, i això t’ho marca cada vegada la gent que tens al davant. Jo he celebrat el meu aniversari fent un Drum Circle amb els amics. Aquell va ser una festa, per tant. Hi ha un valor molt important, que és generar comunitat, veïnatge, o fins i tot la relació pares-fills. L’exemple és el d’ara mateix, a Sant Pere de Torelló [el 13 d’abril, dia de l’entrevista]. El pare o mare que té un fill a futbol s’hi implica portant-lo al partit o a l’entrenament. En el Drum Circle, pares i fills toquen junts, interactuen i aprenen un de l’altre, en pla d’igualtat. Això és molt important.
Sorprèn la facilitat amb què els petits es fiquen dins del cercle.
La clau està a jugar amb uns estímuls molt primaris. Jo parlo poquíssim, per exemple, per no dir gens. Comencem fent respiracions, i de mica en mica anem incorporant elements corporals, com mans i peus, i acabem amb els instruments. Sense haver de dir res, durant tota l’estona estem generant codi. Hi ha comunicació, hi ha interacció. És això.
La percussió és la forma més primitiva de música?
No ho sé… M’ho hauria de mirar, això [Riu]. En el ritme no hi ha melodia, no hi ha harmonia. Però segur que va ser, com a mínim, una de les primeres formes de comunicació a distància. Les campanes, per exemple, o els txalapartas bascos, són instruments de percussió amb una finalitat claríssima com a eines, també, de comunicació.
En aquestes sessions, la gent respon igual a tot arreu?
No. És molt diferent i per això és també tan enriquidor per a mi. El Dia de la Dona, per exemple, en vaig fer un amb 70 dones a Alpens. Va ser fantàstic. Tot dones, i totes d’Alpens. O avui, el de Sant Pere, organitzat per l’Aula de Música i en què sobretot hi havia nens i nenes. A tot arreu passen coses interessants i úniques. En algun lloc hi podràs aconseguir resultats sonors més estètics i en altres no tant. Però segur que a tot arreu l’experiència enriqueix.
Ara mateix li ocupa moltes hores, a Santi Carcasona, el projecte del Drum Cercle?
És on em sento més a gust. Una mica com allò que de sobte ensopegues amb aquell projecte o aquella persona que et fa dir “ara ho tinc, ara l’he trobat!”. Sóc molt feliç tocant la bateria, i evidentment la continuo tocant, però això [del Drum Circle] és casa, ara mateix. Mai no se’m va acudir anar als Estats Units per aprendre a tocar millor la bateria. En canvi, per aprendre a millorar el Drum Circle aniré a passar-hi un mes, i n’estaré fent cada dia no des del mig sinó formant part del cercle.
Com a bateria, què deixarà de fer, durant aquest temps?
Doncs la gira del musical Grease, que acabarà el gener del 2014 i que per mi obrirà ara un parèntesi d’un parell de mesos, després de Pamplona. També estic en un altre projecte molt maco des de fa un any i mig, Ninette &The Goldfish. Notes la crisi, naturalment, però això no és excusa per deixar de fer coses.
{{ comment.text }}