“El que s’inventa està en els fets, però les emocions sempre són reals”

Despertar-te un dia qualsevol i adonar-te que el que per a tu ha sigut el lapse de temps d’unes hores, per a la resta ha durat 15 anys. Així planteja l’escriptor de Sant Julià de Vilatorta Ramon Mas l’inici de la seva nova novel·la, Sempre és massa tard (L’Altra Editorial). Un llibre amb el qual el vilatortí es desmarca dels treballs previs més autobiogràfics i presenta un relat amb el punt de ciència-ficció d’un desajust temporal com a eix central. Per primer cop, s’endinsa entre el drama familiar i la ciència-ficció. D’on surt aquesta barreja? En termes de gènere, jo tenia molt clar que volia fer ciència-ficció. El que passa és que els temes que m’interessen acaben, i comencen, sent humans. Per tant, la ciència-ficció, que és el salt temporal, era una mica el context i l’excusa, però els temes dels quals volia parlar no eren científics ni especulatius. És un recurs per construir el relat, per tant. Serveix molt per apujar el volum, per fer que la intensitat del que passa sigui excepcional. Tot i que les relacions dels personatges siguin el tema del llibre i siguin humanes, amb aquest punt de ciència-ficció ja estàs en un lloc diferent. Ja hi ha un sentit de la meravella que per mi és important quan llegeixes. Així, consumeix ciència-ficció. Quins referents té? Un referent claríssim és la sèrie La dimensió desconeguda. De Rod Serling, que n’és el creador, també hi ha alguns dels seus contes que em semblen extraordinaris: parteix d’un element o punt de fuga de la realitat, però el que posa sobre la taula són dilemes morals. Moltes vegades quan la gent pensa en la ciència-ficció clàssica se’n va a autors de formació científica. Els que m’agraden a mi són de formació humanista. Aquest llibre és molt diferent a l’anterior, Els murs invisibles, que era més autobiogràfic. Com va ser el procés de construcció dels personatges des de zero? Hi havia un protagonista i una història que volia explicar: la d’en Nofre, una persona que ha desaparegut durant 15 anys i que no pot tornar enrere. M’interessava aquest “què passaria si passés això?”. I aquest “què passaria si” és la història d’en Nofre, però per poder respondre a aquesta pregunta inicial que m’havia fet havia d’explicar la història dels qui l’envoltaven: la de la seva dona, la dels fills… Els altres personatges havien de tenir entitat. Tanmateix, el llibre és ficció, però l’ambienta en una ciutat concreta, que és Vic. Per què un lloc real? Dins del meu cap havia de ser Vic, perquè la ciutat que t’apareix quan en vas construint una és la que coneixes. I en el meu cas era Vic, molt clarament, també perquè m’interessava el polígon. Les capitals de comarca tenen això, que per dins poden ser més de poble, però el voltant és molt apocalíptic, perquè el que abans eren camps ara són polígons. També és veritat que al principi vaig ambientar el llibre en aquesta ciutat, però pensant en no dir-ho. Després vaig veure que no tenia cap sentit amagar-ho, perquè el llibre no va de Vic. Però sí que és cert que és més complicat inventar-te un espai i, a més, així, dona un punt de versemblança al relat. El trasbals del salt temporal duu el protagonista a caminar molt per Vic. Ho ha fet també com a escriptor, en el procés creatiu? Surto a caminar quan m’encallo, sí. I l’he caminada molt, Vic. Però el caminar d’en Nofre està molt pensat. Ell va descobrint la ciutat i les coses caminant. Hi ha una reflexió sobre el caminar, no tant com a experiència meva sinó per construir la sensació de viatge del protagonista. A vegades, a la ficció, però, hi ha el risc que el protagonista sigui un alter ego de l’autor. En aquest cas, es desmarca d’aquest tòpic? Hi havia molta voluntat que no fos així, perquè sempre ho havia sigut en tot el que havia escrit. Evidentment, t’identifiques en coses de diversos personatges, i en el llibre es diu, literalment, que el que és inventat només està en els fets, però les emocions sempre són reals. Les acabes posant en els personatges si vols que arribin al lector, però en la part més ínfima. No cal haver-ho viscut en primera persona, pots treure-la d’altres llocs. Mirant en Nofre, és un personatge peculiar. Hi empatitzes perquè és víctima d’un salt temporal, però alhora penses que li falta una empenta, que va tard, com diu el títol. És un pusil·lànime i volia que ho fos. Va tard perquè ha viscut 15 anys menys, però en el fons amb això es desajusten les línies temporals de tots. Això és una cosa que passa molt a la vida. Molt poques vegades amb la gent que ens trobem ho fem en el moment adequat. Pensar que fa 20 anys una persona hauria pogut ser el teu millor amic, però ara hi xerres un vespre i no el tornes a veure mai més. Tots avancem com línies paral·leles que es poden creuar, però no sempre en el moment adequat. A la novel·la també hi apareix un tema inquietant que és l’addicció a la ficció. Això sorgeix de l’observació. Després d’un dia de feina, hi ha ganes d’arribar a casa i endollar-te, mirar el capítol d’una sèrie, i immediatament després, el següent. Estàs al tren, i la gent mira sèries. Si no és addicció, ja em diràs què és. Gent mirant el telèfon, escoltant pòdcasts, estant a les xarxes socials… El llibre no vol ser una denúncia d’això, sinó una constatació d’on estem. Jo soc molt addicte a la ficció, i molta la consumeixo en novel·les. També en viu, en el fons. Addicte a crear-ne. És l’extrem. Com més anys passen i més llibres escric, més necessitat tens d’anar-te’n allà. Aquí sí que hi ha molt de mi. Després de la ciència-ficció, què l’espera en un futur? El que he fet amb la ciència-ficció, vull fer-ho amb elements de terror. Estic treballant en un altre drama familiar, amb una altra situació, però que els elements de fons que vehicularan la història seran de terror.

“El que s’inventa està en els fets, però les emocions sempre són reals”

Ramon Mas s’endinsa entre el drama familiar i la ciència-ficció a ‘Sempre és massa tard’

Una cadena humana trasllada els llibres de l’antiga biblioteca de Centelles a la nova

Els primers contes de Pladevall

‘El gat i les estrelles’, del vigatà Jordi Lara, finalista al premi Finestres de Narrativa

LA PREGUNTA

Creu que s’ha de disminuir el ritme de desenvolupament de la IA?

Lamine Yamal i Inés García, a Sant Joan de les Abadesses, amb els seus dos nous “nens"

Troben mort un conegut veí de Viladrau

Aliments que ajuden a mantenir els ossos forts

Entitats i veïns del barri d’Osona de Vic demanen una solució per evitar el desnonament d’11 famílies

Roben material dels Bombers de Vic

Ja són a Vic els Motards Independentistes

Segon premi de la Loteria Nacional, venut a Taradell

“Tinc la sort de poder explicar-ho, i ho penso explicar fins a la sacietat”

Ripoll commemora la Diada amb una glossa de Ramon Cotarelo al monestir

Adjudiquen les obres de la plataforma PRIMA de Gurb per 6,7 milions