El senyor Genís

A P. C., molts anys després El senyor Genís era un home ja gran, que durant tota la seva vida laboral havia treballat de comptable a les oficines principals d’un taller de confecció. Amb el temps, la informàtica s’havia ensenyorit de la feina –ell prou que s’hi havia adaptat–, els tallers s’havien deslocalitzat, els càrrecs havien anat canviant, molts companys havien plegat i n’havien entrat d’altres de molt més joves. Però ell havia seguit a les oficines de l’empresa com una marca de fàbrica. Ningú no l’havia rellevat del seu antic lloc de treball. A les reunions dels directius, alguna vegada s’havia debatut la possibilitat de prescindir del Sr. Genís. Però era un tema del qual se’n parlava amb absoluta discreció i sense haver arribat mai a cap solució definitiva. I és que aquell home s’havia convertit en una peça emblemàtica d’aquell engranatge empresarial. Els clients el tenien en molta estima i els mateixos proveïdors consideraven la seva presència gairebé imprescindible a l’hora de tancar els tractes. Però des de feia uns mesos, l’empresa havia passat a mans d’un grup americà, que havia posat com a director un executiu jove, amb idees innovadores de cara a millorar els resultats, tot eliminant si convenia els elements tradicionals que l’havien fet créixer. En cosa de quinze dies –tot aprofitant un curt període de vacances–, el rentat de cara de les oficines es feu evident. Sobretot pel que feia al mobiliari: noves taules, noves cadires, fins i tot nous penja-robes. Armaris i arxivadors entraven per la porta del davant, mentre que per la porta que donava al carreró del darrere en sortien els mobles vells de l’oficina, que acabaven desapareixent dins la caixa d’una furgoneta, camí de la deixalleria municipal. El nou mobiliari complia a la perfecció amb les necessitats estètiques que la moda imposava, i deixava en segon terme altres consideracions, com ara la seva funcionalitat, més que dubtosa. El fet és que els treballadors de l’oficina principal de l’empresa es van haver d’adaptar als nous canvis, donat que aquests canvis es negaven a ajustar-se a les seves necessitats. Per al Sr. Genís, la situació pintava malament. Ben mirat, per al nou director era com una peça més del mobiliari i, per tant, també calia renovar-lo. Els companys de feina –amb els quals el Sr. Genís mantenia una relació correcta, però més aviat discreta– començaren a sospitar que aquell homenet era carn d’acomiadament. Consideraven injust que una persona que havia dedicat tants anys a l’empresa, en sortís sense poder arribar a l’edat de jubilació. De manera que el malestar es va començar a estendre de taula en taula. Però no gosaven anar més enllà dels comentaris, ja que la presència del vell oficinista els resultava incòmoda a l’hora de dur a terme qualsevol mena d’acte reivindicatiu. Pel que fa als plans del director, arribà el moment propici quan el Sr. Genís va estar de baixa durant unes quantes setmanes. L’havien avisat per fer-li l’operació de maluc que de feia temps tenia pendent de confirmar. El director va pensar que era un bon moment per acomiadar aquell homenet, de manera que va fer retirar tots els objectes de la taula que ocupava arran de finestra. Aquella situació va fer témer el pitjor entre els seus companys de feina. Que se l’acomiadés era del tot inacceptable. I tot feia pensar que la cosa anava per aquí. De manera que, un cop confirmada la sospita, van negar-se a seguir treballant. La decisió de fer vaga va sorgir d’una manera gairebé espontània. Durant hores i hores es passaren amb els braços damunt la taula, tot esperant la decisió que el director prenia. Aquest se sentia impotent davant d’aquell grupet de gent que havien decidit plantar-li cara. La tensió i la vaga es van acabar quan el director es va avenir a col·locar el Sr. Genís en un racó del passadís, en una de les noves taules que ocupava el lloc d’un llum de peu de pantalla apergaminada i d’una claror somorta. I, ja refet de l’operació, el Sr. Genís tornà a la feina. Ara, des de la seva nova ubicació prop de la porta, saludava tothom que entrava o sortia de l’edifici. Ell estava content, sobretot en adonar-se de la bona acollida que li havien fet els seus companys. Mai no va arribar a saber la pressió que va haver d’aguantar el director abans no es donés per acabada aquella mena de vaga de braços caiguts que van dur a terme per protegir el seu lloc de treball. Fins que un dia el director el cridà. A l’oficina es xiuxiuejava sobre el sentit d’aquella presència del Sr. Genís al despatx del director. Era ben sabut que l’home que dirigia l’empresa era de poques paraules, de manera que les cites les resolia en estones curtes i sense donar lloc a gaires disquisicions. Però en aquesta ocasió, la cita s’allargava massa, la qual cosa feia sospitar que estava passant quelcom fora del que era habitual. Al cap d’una estona va arribar un home vestit de manera impecable, amb una gran maleta en la qual es podia llegir el nom de l’empresa que l’enviava: Robòtics S.A. –El Sr. Marsans m’espera–, va dir amb un pèl d’arrogància quan la secretària li va demanar el motiu de la seva visita. Després d’una petita consulta telefònica, la noia el va fer entrar al despatx, presidit per una gran taula amb un rètol daurat en el qual es podia llegir: Eugeni Marsans, Director General. En una cadira posada de biaix davant de la taula, el Sr. Genís va saludar el nouvingut amb una petita inclinació de cap. El director feu les presentacions oportunes, mentre el vell comptable –ara dempeus– i el nouvingut feien una discreta encaixada de mans. El representant de Robòtics S.A. obrí la gran maleta, que havia deixat damunt d’una taula accessòria. La maleta, talment una caixa d’eines, deixà a la vista un reguitzell d’artefactes que el tècnic començà a utilitzar amb una precisió meticulosa. El Sr. Genís es convertí per una estona en una mena de model de passarel·la, amb fotografies fetes des de tots els angles, amb mesures de tot tipus, amb proves de veu i tot un seguit d’anotacions que l’home de la maleta anava enregistrant en el seu ordinador. Amb plans curts, el tècnic deixava constància dels petits detalls, per mínims que fossin. El clotet de la barbeta i els capriciosos recargolaments dels lòbuls auriculars foren els detalls més fotografiats. Feta aquesta mostra d’imatges, el representant de Robòtics S.A. es va posar a gravar petits vídeos que recollien els moviments del model improvisat: la manera de caminar –lenta i una mica basculant–, la gesticulació, la forma de seure i d’alçar-se... Fins i tot, en plans més curts, el tècnic recollí el moviment dels llavis que, en parlar, deixaven entreveure un petit tremolor. Es tractava, al capdavall, de recollir tots els gestos habituals del Sr. Genís. Cap no s’havia d’escapar d’aquella mena d’escaneig. Des de la seva taula, el director es mirava tota aquesta operació amb aire satisfet. Quan aquesta inacabable recollida de dades arribà a la seva fi, al Sr. Genís li fou permès sortir del despatx i tornar a la seva nova taula. Va travessar el passadís, tot dedicant un esbiaixat somriure als seus companys d’oficina, que acolliren aquella mena de salutació des d’un silenci gairebé religiós. Van pensar que amb la seva protesta havien aconseguit frenar un acomiadament que semblava imminent. Ara, el treballador més antic de la casa tornava a ocupar discretament el seu lloc, tot esperant una jubilació que, amb la nova política del govern, encara s’havia endarrerit una mica. Van passar els dies, les setmanes i els mesos, i va arribar el dia en què Robòtics S.A. havia de lliurar finalment la seva comanda: la rèplica exacta del vell comptable. Passat aquest temps, el dia convingut, el Sr. Genís es presentà a l’oficina amb una gran capsa de bombons. Una capsa que anà passant entre els seus companys, i que aquests acolliren entre copets a l’esquena i desitjos de felicitat, tot i que no sabien pas el que aquell dia se celebrava. Al cap de poca estona, uns operaris de l’empresa Robòtics S.A. arribaren amb una gran caixa i entraren al despatx del director. La rèplica del vell homenet arribava en forma de peces, com un trencaclosques que només calia acabar de confegir. Amb poc més d’una hora, el giny robòtic estigué llest. Quan els dos tècnics van haver acabat la feina, sortiren discretament del despatx, travessaren l’oficina i sortiren de l’edifici. Un moment després, el Sr. Genís fou reclamat al despatx del director. L’homenet es posà la jaqueta, s’ajustà el nus de la corbata i, després d’una delicada reverència als seus companys, donà un parell de copets a la porta amb els artells dels dits i, submís, la tancà darrere seu. Havia arribat el moment de la substitució del vell treballador per un robot fet a mida. Al Sr. Genís ja només li quedava recollir un petit feix de bitllets de la mà del director, tal i com en el seu moment havien convingut. Llavors, per acabar, va haver d’empassar-se les darreres paraules del qui fins llavors havia estat el seu cap: – Ja sap que aquesta empresa li agraeix els seus serveis i, sobretot, la discreció pel que fa a la seva substitució. Finalment, l’homenet es feu fonedís per la porta del darrere, la que donava al carreró. Mentre, el nou Sr. Genís, el flamant producte de Robòtics S.A., sortí del despatx del director i anà a ocupar la taula de l’homenet acomiadat, tot dirigint una curta salutació als seus companys de feina. Era com un clon perfecte del Sr. Genís original. Res no traïa el canvi que s’havia produït. Només un grinyol allargassat feu girar tothom cap a aquell racó de l’oficina. Després les mirades se centraren novament en la feina que cadascú tenia al davant. Tot tornava a la normalitat. Se sentien satisfets, convençuts que amb la seva vaga havien guanyat la partida. Ja no hi va haver cap més comentari al respecte. Això sí, al cap d’un parell de grinyols més, algú va deixar anar: - Pobre Sr. Genís. Es veu que el tema de la pròtesi encara li grinyola.

El senyor Genís

Necroil·lògiques

Pregària

Afàsia

El jardí dels figurants

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

Viure entre Sant Bartomeu del Grau i els Països Baixos

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

“Amb 27 anys vaig dir a casa: ‘M’he comprat una farmàcia”

Les Masies de Voltregà tanca temporalment l’accés al riu per evitar aglomeracions

Mor a l’hospital el veí de Torelló que van apallissar a casa seva fa 15 dies

“Pensava que jubilar-se era començar una etapa de baixada, però m’equivocava”

La primera cita, un dia fàcil de recordar: l’1 d’octubre de 2017

Rescaten una serp pitó a Manlleu

Mor Jaume Criach Vila, regidor històric del PSC a Balenyà

Mites sobre la salut que encara molta gent creu