“Maleïts nervis!”, va pensar el periodista mentre intentava eixugar-se la suor que començava a humitejar-li el front. Era la mateixa sensació desagradable que patia quan esperava per començar qualsevol entrevista.
La parpella li pampalluguejava amb un ritme frenètic que els dits de la mà dreta, nerviosos, compassaven xocant contra la cuixa. Les mans, fredes i suades, permetien que el rec sanguini prioritzés els peus per si havia de marxar cames ajudeu-me. S’intentava descordar l’inexistent nus de la corbata per deixar que l’aire fresc revitalitzés el ritme accelerat dels seus pulmons. Tant era el nivell de transcendència de l’entrevista: la reacció fisiològica del seu cos sempre era similar. Sí que és cert, però, que aquell dia el seu malestar s’agreujava per les conseqüències que aquella conversa podria comportar.
Va sentir com, al final del passadís, la secretària del polític colpejava la porta del despatx, avisant-lo que l’estaven esperant. De l’altra banda, no es va escoltar cap resposta. I el silenci, el va posar més nerviós. Sabia que aquesta reacció atàvica venia derivada pel seguit de coincidències que va viure quan, encara amb pèl moixí a la barba, va començar a fer les pràctiques al departament de fotografia d’un dels principals diaris del país. Feia poc més de 20 anys.
En aquella època, li va tocar posar ordre al desgavell de negatius, còpies, rodets i sobres de l’arxiu de fotografies, que es trobava al final d’unes escales fosques, estretes i plenes de teranyines, al soterrani d’un edifici històric de Barcelona. Una metàfora, pensava aleshores, de com la fotografia digital començava a arraconar l’analògica a la cantonada més humida i obscura de qualsevol mitjà de comunicació.
Un expedient acadèmic brillant li va permetre realitzar la beca just allà on desitjava, però haver-se de dedicar, només, a tasques d’arxiu no era el que havia somiat. Malgrat tot, va saber trobar el seu interès a aquest treball inútil. Aprofitava les hores no només per ordenar cronològicament cada negatiu i anotar-lo a la base de dades amb la data, el tema i el nom del fotògraf, sinó també per veure tots aquells treballs realitzats pels professionals. Obria la carpeta groga i veia al contrallum dels fluorescents del soterrani les imatges dels negatius. Rodes de premsa de polítics, partits de futbol, concerts, retrats per entrevistes… Aquell arxiu era un tresor! Hi havia la història de la ciutat dels últims anys. Malgrat tot, doncs, es considerava un privilegiat.
Una vegada va acabar de posar ordre a tots els negatius, tocava desempolsar les caixes amb còpies amb paper. A sobre d’una d’aquestes caixes, hi havia escrit amb retolador gruixut negre les lletres R.I.P. Evidentment, aquella nova metàfora de la fotografia analògica li va cridar l’atenció, va aixecar la caixa i la va posar damunt la taula, que va grinyolar.
El soroll impecable de les busques del seu rellotge el van fer tornar momentàniament a la realitat. Seguia esperant per poder fer aquella entrevista. Va alçar la vista per mirar de nou la porta del polític des d’on encara no se sentia cap soroll. Mirava fixament i intentava parar l’orella. Però res de res. Només es va creuar amb la mirada de la secretària, que aixecant les celles semblava que li demanava perdó. Els pensaments el van tornar a portar a la seva joventut i a la caixa on hi havia escrites les tres sinistres lletres.
Dins hi havia infinitat de sobres tancats amb el nom de personatges famosos, ordenats alfabèticament. En va agafar un a l’atzar: Joan Pau II i, entre parèntesis, Karol Józef Wojtyła. Dins el sobre hi havia la vida en imatges del papa. Instantànies de la seva infància, joventut i de més actuals, ja molt vell; també del conclave on va ser escollit pontífex màxim, del seu intent d’assassinat a la plaça de Sant Pere, una altra assegut al costat del seu magnicida a la presó, damunt del papamòbil, imatges amb líders mundials com Gorbachov o Fidel Castro, i moltes de les seves cinc visites a Espanya.
Com una punxada a l’estómac recorda com, un dia després d’haver trobat aquella caixa, es va despertar amb una notícia d’impacte. El papa havia mort. Aquell dia va baixar a comprar la premsa del diumenge, i a totes les portades hi havia moltes de les fotografies que, només unes hores abans, havia estat tafanejant. No és que li rebrotés el seu cristianisme, ni que tingués cap vincle sentimental amb el pontífex traspassat, però el fet d’haver descobert la caixa de necrològiques al diari i, precisament, el mateix dia haver extret el sobre de Joan Pau II, el feia sentir en certa manera culpable o còmplice de la seva mort. Encara avui.
Va tornar a mirar el rellotge i va escodrinyar el passadís. El polític seguia sense sortir del despatx. Silenci administratiu.
El periodista va tornar a pensar en aquella caixa que havia descobert fent de becari. Allà el diari guardava els sobres amb la vida de les celebritats, per tal que, si es morien de sobte, no haguessin de passar hores i hores buscant i rebuscant per il·lustrar la notícia. Hi va descobrir els sobres de polítics com Jordi Pujol o Felipe González, de cantants com Tina Turner o Bruce Springsteen, d’esportistes, d’escriptors, de famosos de la faràndula… Sense saber ben bé per què, va extreure el sobre del príncep Rainiero III de Mónaco i va repassar la seva vida en imatges. El casament amb Grace Kelly i les vivències amb l’actriu s’enduien pràcticament tot el protagonisme, però també el naixement dels seus fills Carolina, Alberto i Estefania. Recorda com, d’una revolada i amb la mateixa sensació de malestar que tenia ara, va tancar el sobre i el va guardar dins la caixa.
Dos dies després, tombat al llit covant el que el metge li havia dit que era una grip intestinal, va veure pel telenotícies la mort del príncep Rainiero III. No va poder evitar posar-se a vomitar de nou.
Els cops a la porta del despatx del polític el van tornar al present. Aquell home tancat al despatx sí que havia de patir per uns sobres molt diferents dels que havien marcat el periodista de jove. Uns sobres plens de bitllets que sortirien a la conversa a la part final de l’entrevista, i que significarien el final d’una carrera política marcada per la prepotència i els escàndols. Els sobres serien la gota que faria vessar el got… sempre que sortís d’una vegada del cau en què havia convertit el seu despatx.
Ja portava una bona estona esperant. No volia beure aigua perquè encara el faria suar més, però aquella xardor a la boca l’estava incomodant. Es va aixecar i va agafar un got de plàstic del costat de la font, pensant si l’ús de plàstics d’un sol ús ja havia estat prohibit o no (tot i que aquesta era la menor de les preocupacions que aquella seu institucional devia tenir en aquell moment), el va omplir i se’l va beure de cop. Des d’allà, dret, veia com un grup d’assessors del polític discutien i, de tant en tant, el miraven de reüll. Un d’ells alimentava la màquina destructora de documents frenèticament. La miopia li impedia albirar més detalls d’aquella escena.
Absort en els bocins de papers que expulsava aquell artefacte triturador, no es va adonar de com la secretària del polític, acostant-se pel darrere, li va tocar l’esquena. Va cridar de l’ensurt, fent que tothom que hi havia en un radi de tres quilòmetres (com a mínim!) se’l quedés mirant amb commiseració. La noia el va avisar del fet que el polític no parlaria.
“Merda!”, va renegar. Tothom el va tornar a mirar. Havia estat treballant més de 10 mesos en destapar aquell cas de corrupció, des que va començar a estirar per casualitat un fil aparentment innocent fins que va teixir aquella trama de corrupció que esquitxaria el polític i els seus amics poderosos. Va ser curós en no fer-ho públic, en no parlar-ho amb ningú (ni amb la seva pròpia muller), en treballar amb un equip sense connexió a internet… Com s’havia pogut filtrar? Ara el polític el defugia per evitar la publicació? No. No podia ser. De fet, estava segur que la secretària en tot aquell temps no havia pogut parlar amb el polític. Ni tan sols l’havia contestat cap de les vegades que havia trucat a la porta i, en la resta d’estones, ella havia estat més pendent de festejar amb un dels assessors que de res més.
Aquesta certesa el va calmar i els seus llavis van dibuixar un somriure gairebé imperceptible. Subtil i cínic a parts iguals. Els seus músculs, abans tensos i rígids, van destensar-se. Tenia la intuïció de què estava passant a dins d’aquell despatx que desprenia una quietud incòmoda i sepulcral. I no li importava. El seu treball no se n’aniria pel pedregar. Va agafar el seu portàtil i, per primera vegada, el va connectar a internet. Va obrir el correu, va adjuntar l’arxiu amb el reportatge i el va enviar al director del diari. No necessitava cap altra declaració perquè es convertís en un dels escàndols més grans dels darrers anys. Sabia que al cap d’uns minuts, quan es publiqués a la versió en línia del diari, aquell terrabastall s’escamparia amb una rapidesa devastadora.
Va esperar una estoneta reconfortant allà assegut per assaborir aquella victòria i es va acomiadar de la secretària aixecant la mà, però ella ja no el va veure. Tothom qui hi havia a la seu s’arremolinava en grups davant els ordinadors, perplexes amb el que estaven llegint, mentre la porta del polític seguia sense obrir-se. Va marxar. El va sorprendre que a l’exterior ja s’estava fent fosc i aquell lleuger aire fresc li xiuxiuejava a cau d’orella que li tocaven unes vacances. Es va girar i va veure com el despatx del polític seguia a les fosques. Naturalment.
No van passar més de dos minuts quan es va creuar amb dues ambulàncies a tot drap que duien les sirenes posades. Al mateix moment, li arribava un whatsapp fulminant: “El polític acabava de convocar una roda de premsa per presentar la seva dimissió.”
