Afàsia

Notava el pit ple de paraules. Sentia com els sons s’anaven acumulant, inflant els pulmons com un globus a punt d’esclatar. Les esses, les erres, les emes, les efes, fins i tot les hacs ocupaven un espai intangible, amenaçant… I les vocals; quantitats enormes de vocals que volien emparellar-se amb les consonants… “Es” obertes i tancades barrejades, suprimit el seu tret diferencial, “os” que es pronunciaven “us”, vocals neutres, sense importar per quina lletra es transcrivien… Era tot un garbuix que reclamava ser expulsat.
Expirava, sentia pujar l’aire ingrat fins a arribar a la faringe, com la sang sense oxigen, inútil, absurda. Coneixia el sistema fonador a la perfecció després d’haver passat hores i hores investigant per internet. Havia trobat el treball de recerca d’una alumna d’un institut de Girona que li havia servit d’introducció a aquest món, abans desconegut per a ella. Trastorns de la parla, duia per títol el treball. La bibliografia i la webgrafia del treball li havien permès descobrir amb detall el funcionament del mecanisme de la parla humana. Tanmateix només li havia servit per tenir més consciència de com l’aire superava la glotis fent vibrar, quan calia, les cordes vocals. Però a partir d’aquest moment, tot deixava de funcionar: l’úvula, la llengua, les dents, els llavis… es negaven a coordinar-se per emetre cap soroll reconegut. El pitjor era l’esperança vana, gairebé ridícula, que es marcia tan aviat acabava de néixer. Posava els llavis junts, acumulava l’aire i el deixava sortir de cop, mentre vibraven les cordes vocals. Sabia que era la forma adient per articular el so de la “b”, però només aconseguia augmentar la frustració que havia sentit en un primer moment.
Tot just en sortir de la inconsciència, havia experimentat aquella mateixa sensació. Fou la primera que va patir i la que recordava de forma més esporuguidora. Va despertar desconcertada i se li va aparèixer el somriure entristit de la mare. Només va trigar uns segons a adonar-se que era a un hospital i que la seva mare no podia amagar la pesantor darrere del somriure. Va sentir la seva mare dir el seu nom i va intentar respondre amb un “mama” senzill. Desconcert. Obria la boca però no sentia res… Ho tornà a intentar, però l’esforç no serví de res. Es va sentir frustrada, i ho tornà a intentar. Res. Les llàgrimes de la mare li van confirmar que allò no era una qüestió temporal. Ni els mesos a l’hospital; ni l’hemiparègia que li afeblia la part dreta del cos, adormint les sensacions, alentint les articulacions i afeblint la musculació; ni l’esforç inicial per dominar els esfínters s’acostaven remotament al dolor que proferia la incapacitat de parlar.
Dia rere dia, es capficava a expulsar aquells sons que ella notava ofegats en els pulmons. Hauria volgut vomitar tots els sons, barrejats, sense sentit, però treure’ls fora del seu cos; produir sons inconnexos, sense sentit ni coherència, però si més no sons de la parla. Havia descobert en un petit manual de l’Associació d’Afàsics de Catalunya, que hi havia diferents tipus de trastorns de la parla en funció de la part afectada per la lesió del cervell. L’afàsia de Vernicke, produïda per la lesió en una altra part del cervell, permetia articular sons sense dificultat. Permetia pronunciar paraules, encara que la incomunicació provenia de la incapacitat d’organitzar-les en estructures gramaticals i sintàctiques que tinguessin sentit. Sovint ni tan sols hi havia la possibilitat de dir la paraula desitjada, sinó que en el seu lloc es pronunciava una paraula que començava o acabava igual, però que tenia un significat rotundament diferent. Ella, però, tenia afectada la zona de Broca. Aquesta lesió la incapacitava per articular cap tipus de so que s’assemblés a una paraula.
El neurocirugià l’havia derivada al neuropsicòleg, que li parlà de la reeducació. La rehabilitació se centrava en la part motriu i amb esforç i tenacitat aconseguí caminar amb una lleu coixera i utilitzar la mà dreta per a la majoria dels quefers diaris. Fins i tot amb una motricitat fina limitada era capaç de copiar paraules i fer petites frases amb una lletra més que tremolosa. Però la parla no es rehabilitava, es reeducava. El neuropsicòleg primer i la logopeda després li explicaren que la part malmesa del cervell no es podia regenerar, calia educar altres parts del cervell, no especialitzades en el llenguatge, per assolir aquesta competència comunicativa. La logopeda li aclarí que havia de reaprendre a parlar, i que no hi havia cap garantia que ho aconseguís. La lesió no li permetria aprendre com ho feia un nen que aprenia a parlar. Els sons, les paraules, les frases apreses, no quedaven instal·lades en el cervell per a un ús posterior com havia passat quan era petita. Ara semblava que tan aviat com la veia, se li oblidava i només era capaç de repetir algunes paraules amb un esforç terrible i una pronúncia irreconeixible durant la sessió de logopèdia. Feia més d’un any que feia logopèdia sense cap millora que li permetés alliberar aquella sensació de pesantor als pulmons. Era conscient que aquelles lletres dels pulmons només existien en el seu cervell, però eren tan presents en el seu pensament, que si s’hagués pogut fer un autoretrat, hagués omplert el seu cos de lletres sense rumb.
No eren, però, els sons els que cridaven per tots els porus de la seva pell. Ella havia posat en els sons i les lletres la imatge física de les seves emocions. No eren les “is”, les “erres” ni les “as” les que lluitaven per sortir. Era la ira qui quedava ofegada en els seus silencis. No poder expressar la felicitat, la ràbia, l’alegria ni la tristor, aquella tristor descomunal, les reduïen a la mínima expressió. No podia sentir amb plenitud totes aquelles emocions que havia viscut amb tanta intensitat fins feia poc més d’un any. La musicalitat d’un “t’estimo” a cau d’orella, d’un “d’acord” de complicitat o d’un “de cap manera” de desaprovació quedaven ofegats en un silenci castrador d’aquests sentiments. Però ella no volia pensar en aquests termes. Intuïa que darrere de la seva obsessió pels sons i per les lletres s’amagava alguna cosa més. No volia, no podia pensar més en tot el que havia deixat enrere. Tenia por de no poder resistir-ho.
Recordava la Laura de la ciutat dels sants, la Mila de les Guilleries, els personatges de les novel·les estudiades a un batxillerat no tan llunyà i com l’havien feta patir en la seva solitud. Havia pogut sentir en la seva pell la sensació d’incomunicació d’aquelles dones. Tanmateix, ara se n’adonava que la desesperació d’aquests personatges partia del seu entorn i no d’elles mateixes. En tenien prou de marxar d’allà on eren per poder refer els ponts de comunicació. Fins i tot en el seu captiveri, havien trobat algú amb qui poder buidar els seus sentiments, els bons i els dolents, però que els permetien dur a terme l’explosió violenta de les paraules. Ella no podia; la seva incomunicació caminava amb ella, dormia amb ella, vivia amb ella… era part d’ella mateixa. A ella, li hauria agradat tant poder dir una paraula en cada ocasió. Només una i prou. Un “gràcies” a un cambrer, un “demà” a un amic, un “felicitats” en un aniversari… Només això, tan sols la possibilitat de comunicar-se. La incomunicació la feia sentir-se menys persona, menys humana…
Reclosa en la seva solitud, els somnis, de vegades, eren una petita cura pal·liativa. Quan dormia, el seu cervell alliberava tota la pressió de les paraules. A la nit, somiava que era amb els amics i xerrava i xerrava sense parar; que reia amb la mare després d’explicar-li petites anècdotes del passat que ella li havia explicat prèviament infinitat de vegades; que tenia un xicot i li confessava, com d’atractiu li semblava aquell actor o aquell cantant famós… Somnis alliberadors que la reconfortaven uns segons tot just en despertar, però que l’omplien de nostàlgia i tristor durant la resta del dia. Dormir era l’única teràpia que li funcionava. Sovint li passava pel cap la idea de dormir; dormir per sempre; dormir eternament, però no volia fer mal a qui estimava i l’estimava. Sabia que la seva absència seria més sorollosa que el seu silenci… i tanmateix no podia deixar de pensar-hi… No li feia por la buidor eterna, però llavors se li imposava la imatge de la mare, desconsolada, amb el cor trencat per la desesperació. Aquell dimoni engabiat que ara la torturava a ella per dintre, passaria a torturar l’ànima de la mare. El seu castrador silenci es transformaria en horribles esgarips esfereïdors que quedarien tancats en els cos de la mare com les paraules havien quedat tancades en el seu; aquella mare que des que ella havia nascut l’havia convertida en far i referent de la seva vida. Sabia que la mare plorava a les nits, quan ella somiava; sabia que la mare plorava durant el dia mentre ella s’esforçava lluitant per articular quatres paraules amb l’ajuda de la logopeda, però mai ho havia fet davant d’ella. Llavors, durant uns minuts sentia una lleu fiblada de moderat optimisme en la seva existència; un moment que justificava el seu patiment; un instant que reconfortava el seu esperit desesperat.
I llavors li tornava aquella asfixiant sensació d’estar plena: plena d’emocions, plena d’il·lusions, plena de passions que s’anaven marcint per no poder-les compartir; i una terrible tristor que ningú podia alleugerir l’amerava sense pietat; i sentia rebotar per dintre un altre cop les lletres, els sons; i sentia aquell càncer que la rosegava per dintre i la consumia d’una forma cruel i lenta; i sentia la grapa freda de la solitud aferrada al coll que li impedia parlar, comunicar-se, cridar; i sentia que es moria en vida…