Pellingo, bardaix, mordicat, estaquirot, trujamà, pamort, mentecato… i una llarga rastellera d’insults, malnoms, penjaments, imprecacions i paraulotes del temps de les vellúries, és a dir, de l’any de la Quica, les amolla a tothora l’Esteve de Can Guilla; ell és el rei de les animalades de la bòbila del Pla de Balenyà. La darrera astracanada l’ha deixat anar com si res per una fotesa durant un dels millors moments de la jornada laboral: l’esmorzar. I la jornada s’ha embolicat de mala manera. Coses imprevisibles. L’agutzil de la localitat, home de seny, cara vermell i nas prominent, ha hagut d’intervenir per tal d’esclarir la batussa.
-Què li haig d’explicar jo a vostè, senyor Cavallé, de l’Esteve de Can Guilla i d’en Molet, si els coneix a bastament. Però ja que m’ho demana amb tanta insistència, intentaré resumir amb franquesa allò que ha succeït avui i que tant ens atabala a tots plegats.
-T’escolto, Ton. Ho anotaré fil per randa.
-És clar que jo ho vist tot, senyor agutzil! Des de primera hora, ens hem esllomat traginant carretades d’argila del terral per fer una bona pasterada. Ja tocava! Per fi s’ha acabat aquesta llei de temps roí, massa fred i plujós. El vell Bartrina, que hi entén, després d’aguaitar els senyals inequívocs del cel i el moviment de les formigues ha pronosticat l’arribada de força dies assolellats i demà mateix ja començarem a emmotllar teules i rajols fora dels coberts, que a hores d’ara ja són tots plens fins al capdamunt de terrissa. Per això, seguint les ordres de l’encarregat, l’Andreu Pistraus, als volts de migdia hem encès el forn i ben aviat l’omplirem i courem fato sense parar, nit i dia, ja que l’amo, el senyor Subirana, renega nerviós a més no poder… Fa temps que està amoïnat, no ho diu, però corren rumors que això s’acaba, que l’empresa avui dia no és rendible, que la competència de fora ens supera de llarg, que la normativa ens escanya, que s’han de fer reformes massa cares, que hi ha ofertes insistents pels terrenys de la bòbila, problemes de tota mena, què sé jo…
››Vaig al gra, senyor Cavallé, que vostè no s’està per romanços; doncs, com li deia, aquest matí teníem la gana feta i damunt les brases la carn suquejava i fèiem salivera. Cadascú s’ocupava d’enrossir al seu punt la botifarra crua o el botifarró de sang, la panxeta o el llomillo, i també de vigilar que la torrada corresponent no se socarrimés més del compte, quan, per pura mala llet, en Molet va tombar una de les dues llenques de la cansalada de l’Esteve, i aquesta s’escolà de les graelles i va caure a les cendres, càgum dena! De seguida en Molet la va pescar com si res amb els esmolls i la deixà al seu lloc. Per aquesta ximpleria, una rucada de res, en aquesta hora va començar la trifulga. L’Esteve, que es queixava des d’ahir de mal de queixal, emprenyat i fastiguejat a més no poder, va insultar-lo amb la paraula fatídica: “Vestruç! Collons de vestruç!”
Aleshores en Molet fet una fura s’alçà disparat com una molla, va amenaçar-lo amb els esmolls roents i va fer el gest d’estampar-los-hi a la cara tot repetint: “Vestruç, jo, vestruç? Ja et fotré a tu, orellut dels pebrots!” Així va començar la murga, tal com li dic jo, si no recordo malament. Pensi que aquest parell sempre van a la brega; un dia s’empatollaven pel suc de tomàquet d’una llauna de sardines d’en Molet que havia empastifat la cadira de l’Esteve, en una altra ocasió es discutien per esbrinar a qui li tocava fer la brasa de l’esmorzar… Nosaltres ja hi estem acostumats, als altercats com el d’aquest matí. I jo que xerro pels descosits…
››Continuo: per fortuna l’encarregat va imposar pau i la cosa no va anar a més, llavors. També he de dir que justament en aquella hora miraculosa va arribar la Lourdes, com cada dia: un encanteri fabulós que ens reanima la nostra inacabable jornada, a la bòbila. No pensi malament, senyor Cavallé, som bona gent nosaltres, però primaris i carnals, massa poca escola, ja m’entén… Vostè també ho deu notar, que la Lourdes encén els homes… Una dona moderna, vistosa, independent, a més a més de preciosa. I amb quina gràcia baixa del seu automòbil esportiu vermell i llampant, com una actriu de cinema!… Sí, ella arriba passades les 9, justament quan nosaltres esmorzem després d’esquenar-nos des de punta de clar, a quarts de 7 del matí. Té el seu horari particular, l’escriventa de l’empresa o administrativa, com en diuen ara. Primer ha d’acompanyar la mosseta a l’escola de les monges, que li ve de pas, i aleshores enfila cap a la bòbila. Aparca ben bé a la porta de l’oficina, al costat del Ford de l’amo, un cotxàs espaterrant que li deu haver costat un sac de duros. La Lourdes, com sempre, ens ha saludat amb un bon dia a tothom, que ens ha deixat bocabadats i amb la carnassa a mig trinxar entre les dents o bé aprofitant el darrer traguinyol de vi negre barrejat amb gasosa del castell de Tona. El porró el preparem amb tres quarts de vi d’Artés i un de gasosa fresqueta, així no ens puja tant l’alcohol, xarrupem sense por i encarem el matí amb bons ànims. Al tanto!, en Molet no en vol pas, del porró, tan isard i punyetero amb tot, ell porta sempre el seu vi blanc i mama de la seva pròpia bota de pell, i sense barrejar-lo, vatua l’olla! Maniàtic acabat… Se’l fa ell mateix, el vinot. Això que quedi entre nosaltres: un cop, d’amagatotis, el vaig tastar i és horrorós, li ben juro, senyor Cavallé. Ja hi compto que vostè les ha vist, el llamp de parres ufanoses que s’estenen davant mateix de l’entrada de casa seva i que tatxonen tota la paret de migdia; hi té molta mà, en Molet, és fill de pagès i això es nota…
››Bé, anem a pams, que de seguida desbarro: l’arribada de la Lourdes va mig sufocar aquell enrenou de l’hora de l’esmorzar, però alhora ens va incendiar la sang, a tota la colla, com sempre: quin tros de dona, l’escriventa! Malgrat l’encanteri que ens provoca a diari, la mala maror entre aquell parell no s’apaivagà del tot. Li asseguro que durant tot el matí es mastegava una tensió que s’anava inflamant, en somort; en Molet llançava mirades fulminants a l’Esteve, i aquest les responia amb gestos desairats… Com si no tinguéssim altra cosa a rumiar. Eh, què farem, si hem de plegar? Com la majoria, de ganàpia vaig entrar a treballar a la bòbila i no he fet res més, prou que ho sabeu… No és que m’espanti haver de buscar altra feina, a 55 anys, no soc gandul i no em cauen els anells… També va tancar la fàbrica de les cadires i tothom es va espavilar, ves… Adaptar-se als nous temps, això és el que cal… Ospa, ja torno a cançonejar! Disculpeu que m’esbravi: anem a l’assumpte que ens reuneix, senyor Cavallé, que ja deu frisar que saber-ne més detalls…
››A toc de sirena, a la 1 en punt, tots hem sortit pitant per anar a dinar al poble, ja que a quarts de 3 ens hi tornem a posar. Jo anava enllaunat al Diane 6 d’en Portet, amb en Miquel de Can Bullit, l’Arnau de l’Orri i en Matavaques; sàpiga que entre tots paguem la benzina al Portet: sis duros per barba la setmana, el que toca. Com ens ho faríem, sinó?, a peu hi ha un bon tros i som grandets per anar amb bicicleta… Hem hagut de fer l’estop habitual a les Quatre Carreteres i esperar per creuar la nacional, cada dia més carregada de cotxes i camions de quatre eixos o més. S’ha de fer alguna cosa allà, o un pas a nivell o posar un semàfor; no pot ser que ens quedem clavats deu minuts o un quart d’hora ben bo cada vegada que hem de travessar, i amb el perill que hi ha! Alguna hora allà passarà una desgràcia grossa, ja li dic jo, senyor Cavallé: que fotin una carretera ben ampla, amb dos carrils per banda i un pas a nivell, càsum tot…
››Ui, deixem-nos de mandangues, senyor agutzil, que no venen al cas. Doncs, a la cruïlla, en Molet ens ha passat al davant, prement gas a fons. Temeràriament, com un boig ha travessat la carretera amb aquella ferralla de motocicleta que carda una fumera espantosa i ronca com un dimoni, rum-rum, rum-rum, rum-rum, i s’ha plantat al capdavall del Raval, tot esperant que en Portet descarregués abans part del personal i en aquell punt exacte baixés de l’auto l’Esteve. Jo ho he vist tot, senyor Cavallé, perquè jo baixo l’últim, més endavant, pels volts de l’església parroquial. Jo anava al darrere del vehicle i intrigat vaig girar el caparró: m’ensumava problemes. És clar, que en passava alguna, què cony fotia allà en Molet, dret com un estaquirot, a aquella hora, amb el temps just per dinar i sant tornem-hi cap a la bòbila, a pastar teules i rajoles com beneïts? Què tramava?
Efectivament, amb cara de males puces, en Molet, falcat com un pistoler de l’Oest a la vella motocicleta, es bellugà de sobte. Avançà decidit cap a l’Esteve. Duia un bastó gruixut de boix a la mà. El va atacar a consciència, amb tota la mala llet de món. Plaf: hòstia al canto! L’Esteve va caure a terra com un parrac, estabornit. Per sort, diuen que no serà res; un bon trau, quatre punts i tira que fa pujada. Mai de la vida m’hauria pogut imaginar aquella escena… Com pot ser que aquest parell no s’avinguin de cap manera? I aquella tírria que es dispensen, ja fa temps, perquè d’enganxades n’han tingudes, no és pas la primera, no, ja li he dit abans que…
››Ep, no és per defensar-lo, però se’n faria creus, senyor Cavallé, de lo pencaire que és en Molet. Malcarat, sí, tots ho sabem, però no té rival fent teules: si jo en faig una vintena, a l’hora, ell te’n fot trenta. Si jo alliso, estampo i premso una dotzena de rajols, ell n’acaba quinze sense despentinar-se. És una màquina, per això l’amo no li té en compte les manies i nosaltres el suportem. No podem ni tocar-lo, o dir segons què, que s’emprenya com una mona: té una aversió malaltissa a la gent, diria jo. Tampoc no li agrada parlar, gens ni mica. Com una feristela. Sempre amb cara de pomes agres, i apartat de tothom. Segur que si el portessin a un metge d’aquests que estudia les tonteries del cap, li trobaria el què. He sentit a dir que la gent així, els tocats de l’ala, arrosseguen traumes de la infància: pallisses o d’altres abusos pitjors, ja sap què vull dir, oi? Vostè, senyor Cavallé, que ha estudiat, en deu saber més que jo d’aquests infortunis… L’ha feta grossa, en Molet, sí, però l’Esteve vinga burxar-lo, sempre amb les seves gracietes. Si ell ja ho sap que en Molet és un isard, per què li toca tant els nassos, eh? I, tot sigui dit, malgrat el seu caràcter esquerp, en Molet és un treballador excel·lent, que no falla mai, puntual com el que més; ja pot ploure, glaçar o nevar, que ell sempre arriba a cavall de la motocicleta que li va comprar per quatre xavos al drapaire dels Hostalets, amb el seu casc d’aviador ben ajustat i el passamuntanyes a l’hivern, que quan se’l treu ha de mocar-se a consciència per fer net dels caramells que li pengen sobretot durant les fredorades més fortes.
També podria comprar-se un auto, un 600 o un 124 de segona mà, com ara fa tothom, però és clar encara deu pagar lletres del terreny i de les obres de la seva caseta de sobre el Camp de les Lloses. Un bon punt, sí senyor, assolellat i tranquil… Allà els romans ja hi campaven fa dos mil anys, segons diu el més saberut del poble, però aquest assumpte ara no ve al cas…
››Miri, jo tot això li ho explico a vostè amb tota la confiança, senyor agutzil, perquè ens coneixem de vailets, de fer el ruc per les Feixetes, d’entrompar-nos de solters a totes les festes majors, aplecs i ballaruques de la comarca, però a mi no m’emmerdi amb la Guàrdia Civil, senyor Cavallé, que em posen nerviós, i, a més a més, el castellà l’entenc força però no el parlo gota bé. Jo ja he buidat el pap, apunti el que li sembli correcte i que els tricornis no m’atabalin per res, si pot ser. I records a la Maria Dolors i la pubilla!
-Moltes gràcies, Ton. He pres bona nota. També parlaré amb l’altre testimoni de l’incident, en Portet: és una qüestió rutinària. Tu no has de patir per res, que no t’amoïnaran pas las fuerzas del estado. D’entrada, l’Esteve no sembla disposat a denunciar l’agressió, per sort ell reconeix que a vegades el seu comportament burleta pot resultar empipador en excés, i això segurament ho podrem solucionar de la millor manera.
-Així sigui, senyor Cavallé!
-No passis pena, Ton. I saluda la Neus de part meva.
Ajaçat al llit de casa, ja que no ha volgut de cap de les maneres ingressar en observació a l’hospital comarcal, l’Esteve de Can Guilla es recupera de la patacada, res de greu. Encara se’n fa creus d’aquest episodi desafortunat i es pregunta confós una i altra vegada: “Vestruç… Què té la paraula vestruç, que l’hagi ofès d’aquesta manera, a en Molet?” Tanmateix, no ha de rumiar-s’ho gaire: de seguida se li acut que el tracamandanes d’en Molet és un torracollons, malxinat, cagamandúrries, corcó, sapastrot, caragirat, dropo i sobretot un autèntic VESTRUÇ, amb majúscules!
