Va ser un dia de Guillem a Guillem. De Ramisa a Roma. De Roda de Ter a Manlleu. De talent a talent, també i sobretot. La festa de Manlleu ha tornat a donar aquest any un protagonisme destacat als músics més propers, i dimarts va haver-n’hi un bon exemple.
Ramisa va actuar al migdia, en el concert vermut als jardins de Can Puget i sota un sol de justícia. “Us heu d’imaginar que sou en un solàrium… i heu pagat”, va dir amb ironia. Acompanyat a la trompeta i les veus per Ferran Isern, les seves cançons van fer oblidar a la gent la calor i l’espai es va anar omplint de públic, que al mateix temps podia fer el vermut.
Ramisa va intercalar cançons i poemes, i entre les primeres en va alternar dels seus tres discos: des dels inicis de Bondat senzilla amb temes com L’arbre ple de flors o Quant mor tens a dins? fins a les darreres d’Ens enfilarem enlaire, mig tocat per la pandèmia en el seu llançament però ple de cançons tan boniques com Camps d’espígol, Tot passa passa o Tot serveix una mica. I sense oblidar el d’entremig, Aquest sol hi és per tots. I efectivament, hi havia sol per a tots, i en sobrava.
A la nit, era Guillem Roma qui captava l’atenció del públic a la plaça Fra Bernadí. No és una frase feta. Va començar amb gent asseguda a les escales i als bancs i ell, a l’altre extrem de la plaça, fent que l’encanteri de la ses seves cançons els anés aproximant a l’escenari. Un concert que va tenir un dels fils conductors en el darrer disc, Postureo real, començant per l’Equilibri amb què va començar o el No fer tant que ja ha esdevingut un dels seus temes més coneguts.
Va fer incursions en àlbums anteriors, com la rítmica Ens tornem a trobar de Nòmades. I va aconseguir, sí, que el públic s’acostés a l’escenari i s’impregnés de l’estat d’ànim que transmet el músic manlleuenc. Dels seus concerts se’n surt ple de bona música. I amb un somriure.
{{ comment.text }}