“És bo saber que les barbaritats que va fer la ideologia nazi també van afectar persones que eren els nostres veïns”

Montserrat Tura (Mollet, 1954) va ser alcaldessa de Mollet i consellera d’Interior i de Justícia del govern de la Generalitat. Després de 23 anys a la política activa, va tornar a treballar a l’Hospital de Palamós. Tura ha publicat, recentment, el llibre ‘On es pon l’esperança’, editat pel Memorial Democràtic, on recull la vida de cinc joves de Mollet –entre els quals el germà gran del seu pare– que van combatre el feixisme a Espanya i Europa i van morir en camps d’extermini nazis. Recentment, ha publicat On es pon l’esperança, un llibre que recull el periple de cinc joves de Mollet fins al camp de Mauthausen-Gusen. Què la va portar a fer aquest treball?La proximitat cap a un d’aquests joves, Joan Tura, que era el germà gran del meu pare. I el fet de ser conscient de la manca d’informació. Fins i tot en una família que ha parlat de política, hi ha membres que ho desconeixen. Moltes de les publicacions sobre l’extermini nazi redueixen les víctimes a una qüestió molt numèrica, parlen de grans xifres. El llibre vol donar vida a aquests joves i explicar que eren feliços i que, probablement, vivien la millor etapa de la seva vida abans que aquí se sublevés una part de l’exèrcit amb ideologia feixista i anessin a refugiar-se a una Europa que estava a punt d’entrar en guerra amb un monstre que s’havia aixecat sobre una ideologia supremacista. És una aproximació al Mollet i als joves dels anys vint i trenta del segle passat?Sí. Els ho devem. També és un intent perquè tinguem materials per discutir on porten determinades teories polítiques com el supremacisme que defensa que hi ha éssers humans superiors als altres i que aquests altres poden ser tractats com cucs. És una reflexió que la humanitat haurà de seguir fent tota la vida, perquè sempre hi haurà algú que es creurà superior. No més format o amb més capacitat intel·lectual… superior quant a raça i això va acabar com va acabar i aquest llibre pretén explicar-ho. Com eren aquells joves?Festejaven, s’estimaven, competien en l’ornamentació dels envelats, feien esport… És molt bonic veure’ls feliços però també compromesos perquè gairebé tots tenien militància política o aproximació ideològica. Era un moment en què s’aconseguien coses amb avenços, per exemple, en el reconeixement dels pagesos sense terres pròpies o, a la indústria, una setmana de vacances o el reconeixement de la jornada laboral de 40 hores. Són joves d’entre 20 i 30 anys que havien combatut el feixisme aquí i combaten el nazisme allà. Hem de deixar constància de la seva vida. És una generació que, com va dir Albert Camus quan recull el seu Premi Nobel l’any 1957, va sacrificar-se per salvar els petits retalls d’humanitat que encara quedaven. Com s’ha acostat a aquestes vides?Excepte en el cas de Pere Cuyàs, de qui no aconseguim tenir referències perquè sembla que abans del període bèl·lic ja havia marxat a viure a Barcelona, dels altres quatre coneixem família i arrelaments i de tres d’ells tenim cartes, que són un tresor. Arriben des de l’exili, quan estaven a França i se’ls utilitza com a mà d’obra jove a les fronteres amb Alemanya, Luxemburg o Bèlgica. I moren massivament en la Segona Guerra Mundial en una màquina que s’organitza per matar i per fer-ho de la manera més cruel possible. Els protagonistes del llibre tenen una llamborda Stolpersteine a Mollet que recorda el darrer lloc on van viure…Les Stolpersteine pretenen dir que l’Holocaust no és una cosa que va passar només darrere d’unes muralles i d’uns filats electrificats. Si col·loquem les Stolspersteine en un mapa d’Europa, veiem que hi ha impacte de l’Holocaust a tot arreu. No va afectar només els polonesos o els alemanys. És bo de saber que, quan parlem de la barbaritat que va fer la ideologia nazi, va afectar els nostres veïns. Haver-te d’ajupir una mica per veure-les també m’agrada. És com un antimonument, no té aspiracions de monumentalitat, tot el contrari, és un petit homenatge. La història de l’oncle i que a casa es parlés de política com la condiciona?Quan era alcaldessa o consellera i em preguntaven a quina edat vaig començar a la política, els responia que em semblava que hi vaig néixer. És aquesta la sensació que tinc, perquè a casa o estaves pendent d’una carta d’algú que estava a l’exili o estaves preparant un paquet per portar a algú que estava a la presó Model o estaves intentant digerir què era això que a l’oncle Joan l’haguessin matat els nazis. A moltes cases no se’n parlava, de tot això…Vaig tenir l’extraordinària sort de tenir un pare que parlava de la guerra i del seu exili on va estar amb el seu pare, que havia estat alcalde de Mollet durant la Segona República. El meu pare no s’estava de mostrar la seva disconformitat amb el règim. La família es va mantenir ferma en l’oposició al règim de Franco...No van acceptar mai cap responsabilitat que estintolés el règim franquista. Ningú de la família. Només reconeixien el poder que emana de les urnes i lluitaven perquè hi tornés a haver eleccions. Això és molt important. I quan vostè va decidir assumir responsabilitats públiques, què li va dir el seu pare?Ell va venir a la presa de possessió com a alcaldessa de Mollet i em va dir que allò era molt important perquè havia rehabilitat el cognom Tura. Però també em va dir que els meus temps no eren els de l’avi. Tenia molt clar que la política evoluciona i que les solucions o les paraules del moment no eren les mateixes que les de llavors. Això sempre em va agradar del meu pare. No creia que les coses eren inamovibles i això és bo per a la higiene mental i per a la reflexió política. Aquesta història familiar també marca Jordi Solé Tura, cosí del seu pare?Jordi Solé Tura al llibre de memòries La història optimista, publicat l’any 1999, dedica els quatre primers capítols a Mollet i explica que quan torna l’avi, que havia estat l’alcalde, ve corrent cap a la masia de Can Pinyonaire i va dir: “Ha tornat el mite”. Ell reconeix, com jo, la influència dels avantpassats sobre tots nosaltres. Però també en la comunitat. Quan parla de l’extermini, parla del seu cosí com “més que mai germà de sang”. Llibres com el seu són més necessaris ara que mai tenint en compte l’auge de l’extrema dreta a Espanya i Catalunya?Si som capaços de fer-ho amb sensibilitat i connectant amb generacions joves que no tenen record d’aquests fets i traient els aprenentatges necessaris, em sembla que és un debat més present que mai. És molt fàcil passar de dir “la nostra causa és legítima” a dir “som els millors i podem insultar, desmerèixer i trepitjar tota la resta”. Aquest pas ja el va viure la humanitat i va ser terrorífic. Però soc molt curosa a fer ús dels qualificatius nazi o feixista amb frivolitat, perquè si tot és nazisme i feixisme, llavors, què va ser el règim de Hitler? Com s’explica l’auge de l’extrema dreta?És preocupant que l’extrema dreta s’hagi estès tan ràpidament a totes les democràcies avançades. Sorprèn. No ha aparegut només en un lloc. N’hi ha, fins i tot, als països escandinaus, on sempre havíem pensat que els havia anat molt bé la democràcia perquè havien creat un molt bon estat del benestar. La política és molt complexa i, sobretot, molt imperfecta. Acceptar que un dia manen els teus i un altre dia uns altres és la grandesa de la democràcia i no és fàcil. Veiem com la mobilització als carrers ha deixat de ser patrimoni de l’esquerra i de la reivindicació del progrés, pots ser absolutament regressiva i antipolítica i antidemocràtica. Algunes d’aquestes formacions d’extrema dreta han arribat a un punt on consideren que nosaltres som superiors i això és perillosíssim. És un punt de no retorn. I en els joves?L’extrema dreta els ofereix una societat còmoda on no cal ser solidaris, on no cal preocupar-se pel medi ambient, on poden exigir des del sofà a les dones que els portin el sopar… Qualsevol precepte polític que crida a la llei del mínim esforç triomfa. És una mica com va triomfar Ciudadanos posant la banya en el tema lingüístic i on també defensaven el mínim esforç per no aprendre el català. Nosaltres volem una societat solidària amb joves implicats, que joves s’adonin que si tenen 20 euros potser n’han de repartir 5 perquè tots puguin anar de colònies. L’extrema dreta a Espanya...Ha aconseguit estirar i segrestar la dreta que mai ha estat massa de dretes, perquè es va consolidar el partit creat per Fraga i Arias Navarro que eren continuadors directes del franquisme. Conductes com les de Trump amb Veneçuela o Groenlàndia o dins mateix dels Estats Units són supremacistes?El fenomen Trump és perillós, perquè es produeix en un país que té molts mitjans i que té una capacitat d’influència al món elevadíssima. Tenim un obsessiu del poder instal·lat al lloc més important de la governança mundial. Es deia que era el líder del món lliure, ara és el líder de la submissió dels pobles i per això és tan greu perquè pot fer-ho. És inacceptable en un líder d’un país democràtic. Veurem què fa la resta de la comunitat internacional. Europa està sotmesa a Trump?Més que Europa, l’OTAN, que té un trumpista al capdavant. Hem de defensar la Unió Europea. No fos que nosaltres mateixos parlant-ne malament ens l’acabéssim carregant. La volem millor, però el que tenim, si es compara amb la resta del món, és com un tresor. L’hem de respectar i retornar-la als vells principis del que ha de ser un estat democràtic, que dona veu, fins i tot, a aquells que volen destruir-lo. I en aquest context, quin paper hi juga la premsa?Una premsa lliure ara és més important que mai, perquè el ciutadà ha de saber que hi ha diverses opcions. Per això, l’obsessió de tots els populismes és controlar la informació. Les xarxes socials amb informacions simplistes i anàlisis superficials no ajuden.No ajuden, però si ells les fan servir, nosaltres també. Com veu Catalunya?Hi ha un govern en minoria parlamentària que està intentant fer coses. Crec que només se’n sortirà si aconsegueix millorar els serveis públics i ho està intentant amb més o menys fortuna amb temes com el nou finançament o l’empresa mixta de Rodalies. Però ha esclatat el problema de Rodalies?Rodalies necessita 20 anys d’inversió per situar-se als estàndards de l’Europa avançada. L’aritmètica parlamentària actual al Congrés dona oportunitats per fer avenços en l’autogovern?Sí, però quan sembla que el govern d’Espanya pot reconèixer la plurinacionalitat o les realitats plurilingüístiques per la correlació de forces que hi ha al Congrés crec que no hi ha un projecte clar del que volem: volem que les nacionalitats històriques tinguin estatuts que arribin a formar part del marc constitucional de l’Estat i es parlin de fit a fit? Això no està formulat. Llavors, ens passa que anem a l’extrem i diem “o tot o res”. I cada vegada que Catalunya ha jugat al tot o res ha rebut, entre altres coses, perquè és feble. Durant una dècada vam desaparèixer de moltes taules de negociació i deixar cadires buides no va bé. La llengua catalana no passa per un bon moment…Ens emocionarem molt el dia que se senti parlar català al Parlament Europeu com ho vam fer quan va passar al Congrés, però això, després, no té translació al carrer, on avui el català és una llengua absolutament minoritzada i, per tant, alguna cosa no estem fent bé. I com veu Mollet?És molt difícil per la condició d’exalcaldessa. Per exemple, em fa molta il·lusió el projecte del desdoblament, perquè serà una millora del servei ferroviari però també serà una transformació real de la ciutat si el fan com l’han explicat perquè millorarà la connexió de barris separats ara per les vies. Això ja va ser una obsessió quan jo era alcaldessa i que vam obrir no sé quants passos sota de l’R3. Però no oblidem que també tenim una altra via, la de l’R2, i que també hem d’aconseguir saltar-la.

“És bo saber que les barbaritats que va fer la ideologia nazi també van afectar persones que eren els nostres veïns”

‘Tormented Souls II’

Estil ‘hygge’

‘Hamnet’, de Chloé Zhao

Productes de proximitat i quilòmetre zero

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

[AMPLIACIÓ] Mor un home per una aturada cardiorespiratòria davant de la Fonda Europa, a Granollers

Roben la caixa i planxes de cabell de 200 euros a una perruqueria Carol Bruguera de Granollers

L'aparadorista de Can Barbany, Patrici Martínez, es jubila després de gairebé 40 anys

Mor a 79 anys Mario Valls, últim pastisser de la família de Can Mario de la Garriga

Els Mossos investiguen la mort d’un home en una ‘rave’ a Cardedeu

Mor la passatgera davantera d'un turisme en un xoc a l'AP-7 a Sant Celoni

Menú complet per la 14a Fira de la Botifarra de la Garriga

Suspès el judici pel crim del club de tir de Bellulla, a Canovelles

Veïns de la Font Verda, a Granollers, volen un calendari definit per a la reactivació de les rampes mecàniques que no funcionen

El sindicat d’habitatge de Cardedeu vol evitar un nou desnonament