Era plena, la sala modernista del Casino, dimecres al vespre. De lectors –o potencials lectors– de Juana Dolores, o d’aquells a qui el personatge (més que l’escriptora) els desperta curiositat. Però també dels que hi anaven per veure si es repetia a Vic alguna cosa semblant al que havia passat només dos dies abans al plató del Més 324 de TV3, en una surrealista conversa amb el periodista Xavier Graset que s’havia viralitzat a les xarxes. “Venim a veure què”, deien dues assistents a l’acte que confessaven no tenir un interès especial en I si una nació desfilant per una catifa vermella (Ed. Poncianes), el llibre que es presentava.
I aquest últim sector de públic va sortir decebut, o va abandonar l’acte a mig fer, al veure que tot transcorria d’una manera absolutament normal, d’acord amb els cànons de les presentacions de llibres. Juana Dolores, aquí sí, havia vingut a parlar del seu llibre, en una interessant i densa conversa que va mantenir amb Josemi Gutiérrez (@kotomi_corp a can Twitter), a qui ella mateixa definia en aquesta xarxa com a “historiador, teòleg amateur i el meu primer i principal ideòleg marxista”.
La provocació era, en tot cas, intel·lectual, i de les idees que expressa en una obra difícil de definir, un particular rèquiem per la nació en què la seva aportació literària s’ha fos amb les aportacions del fotògraf Román Yñán i l’artista visual Rosa Tharrats i ha donat peu al treball del compositor Marc Migó.
A l’acte de dimecres es va parlar, doncs, de nació. Del “nou relat” que l’autora proposa per a aquesta nació: “Es pot imaginar una altra Catalunya”. Una nació entesa “com a espai de convivència”, que mostra la seva multiplicitat a través de la galeria fotogràfica que és una de les parts del llibre, definida explícitament com a paisatges sobirans. L’escriptora del Prat de Llobregat és més partidària d’una nació imaginada que d’una nació imaginària, no inamovible, que serà “diferent per a cadascú de nosaltres”.
Reivindica la llibertat, la dels escriptors en general i la pròpia. Llibertat de crear i que no sempre el que faci “ho hagi de fer des del discurs explícitament feminista”, tot i que és feminista. I des d’aquesta llibertat i potser contra corrent es reivindica marxista.
Perquè de marxisme també se’n va parlar (i molt) en l’acte. “Per a mi, la catifa vermella del títol és el socialisme.” Fins i tot va haver-hi incursions cap a la teologia, d’algú que –com Pier Paolo Pasolini– es defineix com a “creient no conscient”. Un acte d’alta intensitat ideològica, potser més que literària, amb una Juana Dolores que no va necessitar cap performance per captar l’interès del públic. I per fer que s’acostessin, al final, al llibreter Toni Ferron de la Foster & Wallace per comprar el llibre del qual –aquí sí– havia vingut amb ganes de parlar.
{{ comment.text }}