Jo en el mirall

Em pregunto si, realment, s’ha acabat. Fins ara, el camí traçat ha estat feixuc, llarg i ple d’obstacles. El deixo enrere per emprendre’n un de nou. M’hi veig caminant, amb prudència, mentre els meus peus s’obren pas enmig d’un immens mar ple d’adversitats. No sé què m’oferirà aquest nou camí que encara està per explorar, el que sé segur és que em neguiteja. Tinc por, molta por. La vida m’ha ensenyat que he d’estar en alerta, he de desconfiar. Llavors, aixeco la mirada i contemplo l’horitzó amb força i el veig ben atapeït de bons presagis. I penso que el somni s’ha complert. Ho he aconseguit. Soc feliç com l’infant que obre un regal inesperat. Tot i que, una part de mi sempre estarà trista, com m’hauria agradat que la mare i la Sandra m’haguessin acompanyat en aquest procés tan dolorós i, alhora, tan desitjat. La vida va voler que em quedés orfe de mare i de la meva salvadora. A la mare se la va emportar un càncer fulminant i, a la Sandra, un fortuït accident de trànsit. I jo em vaig quedar amb els records viscuts i la companyia d’un preciós mirall. Estic a punt de deixar l’hospital, les portes s’obren davant meu, surto al carrer. Una bafarada d’aire calent em colpeja el rostre. No m’importa. El que més anhelo és poder arribar al pis i mirar-me nua en el mirall. Mentre espero un taxi que em passi a recollir, torno a pensar en la mare i amb la Sandra. Sento nostàlgia dels moments viscuts, alguns d’ells dolços i altres d’amargs. Recordo el dia que la mare em va explicar que ens mudàvem a una altra ciutat. Ella, sabia que el pare s’entenia amb una dona. Abatuda per l’affair decidí posar terra pel mig, trencar amb el passat i allunyar-se dels comentaris cruels dels qui s’anomenaven amics. Jo estava molt enfadat, em trasbalsava la idea d’iniciar una nova vida en un indret desconegut, desconeixia, en aquell moment, que el canvi m’oferiria l’oportunitat de conèixer una persona meravellosa que em donaria esperança i m’ajudaria en moments complicats de la meva futura vida. La Sandra. Ens coneguérem a l’institut. Durant els primers mesos de classe no vam intercanviar paraula. Jo ja feia temps que l’observava: era alta i esvelta; la pell blanquíssima era com el paper abans de ser guixat; els cabells daurats, fins com agulles de cosir, li arribaven a les espatlles; els ulls ametllats de color aiguamarina els cobria amb unes ulleres de muntura rodona i negra, que li donaven un aspecte intel·lectual. La manera com es dirigia als professors i a la resta de companys la feien popular. Era xerrameca, divertida, descarada, audaç em semblava impossible que una noia amb aquell tarannà tan encomanadís es pogués fixar en mi, un noi tímid, introvertit, insegur i solitari. Del tot impopular. Va ser la Sandra qui feu el primer pas. S’acostà per preguntar-me si li deixava copiar uns deures de Matemàtiques. Va ser un moment, tan inesperat, que vaig notar com el cor se’m disparava; les galtes em bullien i les mans em suaven. Ella, quieta, esperava la meva resposta, em mirava, de fit a fit, i jo sense dir-li res, li vaig deixar la llibreta. Aleshores, mentre l’observava com els copiava, vaig saber que d’aquella trobada en naixeria una amistat sòlida i perdurable. Ara pujo al taxi que acaba d’arribar. A través del vidre veig com la ciutat, mig adormida, alenteix el ritme: està deserta, és agost; tothom està fora de vacances. Els carrers quasi buits ens permeten circular amb certa llibertat: ni vianants espontanis, ni clàxons eixordadors, ni frenades sobtades. No me n’adono i en un no res soc davant del bloc. Baixo, aixeco la mirada i veig la façana. El pas dels anys l’ha deteriorat. La recordava més esplendorosa, no tan atrotinada. Obro el portal de baix, però abans de creuar-lo miro l’intèrfon: 3r 2a, em ve a la memòria el meu 16è aniversari. Aquell dia no estava per celebracions, però la Sandra es presentà per sorpresa al pis. L’intèrfon no va deixar de sonar fins que li vaig obrir la porta. En menys de dos minuts ja picava el picaporta. En obrir i veure-la, el cor em va fer un salt. Ella esbufegava, estava eufòrica d’alegria, els seus crits ressonaven per tot el pis i amb ulls brillants d’il·lusió m’oferia un regal enorme. Jo, incapaç d’articular paraula la vaig fer entrar a la petita sala d’estar i allà vaig agafar el regal. Pesava molt, les mans em tremolaven d’emoció i s’afanyaven a deslligar els cordills alhora que trencaven el paper en mil bocins. Era un mirall de cos sencer. El marc, de fusta massissa daurada, estava atapeït de petites floritures que li donaven un aire rococó i majestuós. Per què me’n regalava un? Ella sabia que no m’agradaven, per què aquest regal? La Sandra juganera s’hi posava al davant i s’hi mirava, alhora que m’estirava convidant-me a mirar-m’hi. I, jo, nerviós abaixava el cap i em tapava la cara amb les mans. No volia saber res. Feia esforços per amagar-me darrere d’ella per no veure la meva imatge reflectida en el mirall. Volia allunyar-me’n, però ella no em deixava. Amb una empenta la vaig decantar del davant del mirall, els dos caiguérem a terra i enriolats ens abraçarem tan fort que vaig sentir com els batecs del seu cor robust rebotaven dins meu. Estàvem embogits, ella per convèncer-me perquè em mirés i jo per evitar-ho. La Sandra va ser més que una amiga; va ser la meva confident; la meva salvadora; la meva heroïna; la meva inspiració. Va ser el mirall que jo no vaig ser. Quan ella no hi era provava de posar-me davant del mirall, m’esforçava per apropar-m’hi, però els records dels comentaris repugnants i de les mirades inquisidores afloraven mostrant-se lliures de culpa. I, sense saber-ho, dins meu creixia un monstre: sense fer soroll, sense presses i sense fer-se visible. Pocs dies després de la celebració, el meu monstre començà a treure el cap. A fer-se notar. Vaig perdre la il·lusió per viure, el món em va deixar d’interessar. Tot m’era igual, evitava parlar amb la mare, amb la Sandra, em sentia buit: la incomprensió, la tristesa, el caos i la solitud m’inundaven les venes. Estava perdut dins la foscor. La mare, pacient, m’obligava a vestir-me i sortir de l’habitació. Jo m’hi resistia, però ella, tossuda, insistia. Insistia fins que m’arrancava del meu refugi emmurallat. Llavors, les dues, en un silenci sepulcral, ens asseiem, al sofà, a contemplar el pas de les hores. La Sandra va ser la gran aliada de la mare. Va estar al seu costat acompanyant-la, totes dues no van deixar de lluitar per ajudar-me a sortir del pou. Quan venia a casa a veure’m la tractava malament: l’insultava i li prohibia que entrés a la meva habitació. Ella, pacient s’asseia a terra, al costat de la porta tancada, i em llegia fragments d’El petit príncep: “... O sigui que he viscut sol, sense ningú amb qui de veritat poder parlar, fins que vaig tenir una avaria al desert del Sàhara, fa sis anys...” i, jo estirat al llit l’escoltava llagrimejant. Va ser ella, amb la seva paciència i tenacitat la que em va ajudar a afrontar les meves angoixes, va donar-me forces per fer caure la bena opressora que em tapava els ulls i m’omplí de coratge per explicar-li el que em passava a la mare. Per sorpresa meva, ella ja ho sabia. De sempre... Agafo aire i travesso el portal: ja falta poc per mirar-me en el mirall. Pujo les escales, cada graó que deixo enrere és un pas més que m’apropa al mirall. El cos em tremola, la barana m’ajuda a no caure. L’últim tram d’escala. 3r 2a, ara també em tremolen les mans. M’aturo, respiro i, finalment, obro la porta. L’olor de tancat em remou l’estómac. Hi regna el silenci i puc tocar la foscor. A les palpentes aixeco les persianes i obro les finestres. Em ve de nou l’aire calent del carrer a la cara. M’és igual. Miro al meu voltant, estic sola i em pregunto si estic preparada per mirar-me al mirall que em va regalar la Sandra, i que tinc penjat en el mateix lloc, intacte com el primer dia. El conservo com un tresor. M’impacienta l’espera per descobrir com és el meu cos, després de l’operació. Em quedo nua, amb una dosi de valentia em col·loco dreta enfront del mirall, tinc el cap cot i els ulls clucs, intento obrir-los i no puc. M’esforço, però les parpelles desobeeixen les meves ordres. Soc covarda! Continuo tenint por de mirar-me i vull fugir mar enllà on ningú em coneix, les cames immòbils m’ignoren i el meu cos nu trontolla. Aleshores palpo el mirall i em deixo caure sobre el llit, tal com una fulla cau sobre un jaç humit i tou. Reposo. Penso en la Sandra. Ara sí que els puc obrir, estan plens de llàgrimes que em llisquen cara avall. Ploro. Ploro de la ràbia que em genera viure en un món, on tot queda classificat. Què passa quan algú es planteja trencar amb el que la societat ha imposat? Ningú em dona la resposta que desitjo escoltar i els meus records apareixen un altre cop, em transporten a la meva infantesa. Vaig néixer en un cos equivocat? Un cos verge, impol·lut, mancat d’etiquetes i a mesura que creixia, aquella societat el va modelar mitjançant l’impacte de repetitius i subtils missatges: ets un nen; seràs fort i valent; no ploraràs; jugaràs a pilota; portaràs pantalons; les arracades són per a les nenes; portaràs el cabell curt; t’agradaran les noies; el teu color favorit serà el blau... I dins meu algú em xiuxiuejava a cau d’orella que no encaixava amb els missatges que rebia de l’exterior. Lluitava amb totes les meves forces per desempallegar-me’n perquè no m’identificava: ni com a nen; ni noi; ni home. Perquè jo desitjava ser com la Sandra: nena, noia i dona. Continuo plorant, però m’incorporo i ara sí que em puc col·locar davant del mirall. Amb els palmells de les mans m’eixugo les línies salades traçades per les llàgrimes. Puc mirar-me al mirall. M’agrada el que hi veig. He perseguit el somni de ser qui soc i, finalment, ho he aconseguit. I m’estimo.

Jo en el mirall

Necroil·lògiques

Pregària

Afàsia

El jardí dels figurants

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

Mor a l’hospital el veí de Torelló que van apallissar a casa seva fa 15 dies

Viure entre Sant Bartomeu del Grau i els Països Baixos

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

Les Masies de Voltregà tanca temporalment l’accés al riu per evitar aglomeracions

Mites sobre la salut que encara molta gent creu

Un camió atrapat a la carretera de la Vola

Rescaten una serp pitó a Manlleu

“Pensava que jubilar-se era començar una etapa de baixada, però m’equivocava”

Mor Jaume Criach Vila, regidor històric del PSC a Balenyà

“Amb 27 anys vaig dir a casa: ‘M’he comprat una farmàcia”