Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Jofre Bardolet: “Com a jove, em sento en el deure de trencar els tabús amb la clàssica”

El jove compositor i director estrena aquest diumenge a L’Atlàntida la seva òpera ‘Ferides’

Surt d’un llarg i intens assaig de matí i tarda però l’energia no se li acaba. Jofre Bardolet (Vic, 1999) viu la il·lusió d’estrenar una òpera en la qual va començar a treballar quan encara no tenia ni 18 anys. Ha arribat el moment.
Com el viu, aquest mo-ment de traslladar la partitura a l’escenari?
Tinc la gran sort de poder estrenar una òpera, una cosa extraordinària a la meva edat. Quan estava component Ferides no tenia cap expectativa. Em venia de gust, em feia il·lusió i vaig destinar-hi moltíssimes hores durant tres estius, de 2017 a 2019. Quan es va anar perfilant i es va veure que era un projecte bonic, vaig començar a pensar a produir-ho. S’ha endarrerit un any, i per això ho estic vivint gairebé com si no fos una obra meva. El meu plantejament, ara, és com a director d’orquestra, que està molt bé perquè és el que he estudiat. Jo era un Jofre de 17 anys que va compondre Ferides i ara soc un Jofre de 21 anys que està dirigint. I d’alguna manera, ara és una aproximació tècnica.
Que algú de 17 anys tingui la idea d’escriure una òpera és insòlit com a mínim…
Hi ha una part d’inconsciència, de gosadia, a l’inici. Què vaig fer? Com que d’idees se’n poden tenir moltes, vaig decidir fer-ne partícip una altra persona: quan ja tenia l’argument, vaig parlar amb Pol Blancafort per demanar-li si m’escriuria el llibret. Em va dir que sí. Va ser el punt de partida: aquí començava a caminar. Escric una escena, m’ho passo molt bé. I n’escric una altra, i una altra… això durant tres anys és l’òpera sencera. Me n’hauria pogut cansar enmig? Sí, però no va passar. Cada vegada tenia més ganes de més, d’acabar-la.
Com heu treballat amb el llibretista?
L’argument és meu, tenia clara l’estructura, el que volia que passés musicalment. A mesura que tenia parts escrites, me les anava enviant i jo feia la música.
També tenia clar que ha-via de seguir un esquema clàssic, per dir-ho així?
Absolutament. La idea de l’òpera tenia dos pilars: un homenatge a Mozart i amb una història catalana, que ens toqués de prop. Amb Mozart hi sento una connexió, m’agrada moltíssim la seva producció operística, és un llenguatge que sento proper. L’homenatge no és només musical sinó argumental: hi ha referències argumentals a les grans òperes mozartianes.
És vàlid fer aquesta recreació, rescatar l’estil de Mozart des del segle XXI?
Reivindico un llenguatge que encara té molt a dir. Avui si estudies composició vol dir que és contemporània, o abstracta, o electroacústica… I per què? Penso que en algun moment del segle XX es trenca la relació entre música i públic, i avui costa molt que les generacions joves se sentin interpel·lades per allò que entenem com a música clàssica. La meva voluntat és aproximar aquest llenguatge als nostres dies.
És tan contemporani fer aquesta òpera mozartiana com fer música tonal?
Tot és possible i tot es retroalimenta. Jo mateix, estic en un grup de pop, o escrivint sardanes… i tot et dona inputs. Segur que no encares de la mateixa manera la composició i la direcció d’una òpera si no els has tingut. Crec en el músic polifacètic: com més tecles toquis, més t’enriquiràs i tindràs més eines.
Aquesta desconnexió amb el públic, a què pot ser deguda?
Tinc la sensació que no es fa l’esforç, i parlo de com se sent el públic. Si anar a un concert de clàssica és esforç, aquí hem fet alguna cosa malament com a societat. No et pots sentir interpel·lat per Beethoven, Txaikovski, Mozart, Dvorák? Pel motiu que sigui, la gent jove no s’hi sent atreta. Doncs jo, com a músic jove, em sento amb un cert deure moral de trencar esquemes i tabús. La música clàssica no és una cosa arcaica ni avorrida, al contrari!
Quan parla d’eclecticisme en la seva música, a què es refereix?
Per exemple, que té reminiscències de música catalana. No sabem gaire ben bé què és, són girs harmònics o melòdics, són ritmes… però sona català. Hi ha moments de Ferides que això hi és.
Per què tria un moment com el de la Guerra Civil per situar la seva òpera?
Per ajudar a crear consciència col·lectiva d’un episodi de la nostra història que sembla que haguem oblidat massa de pressa. Per a mi era inspirador. Hi ha un gran component tràgic per allò que suposa la marxa dels soldats a la guerra, la separació de famílies i les persones estimades. He volgut ressaltar el dolor femení, que sembla que no quedi més amagat en una guerra.
Hi surten, els ocupants, l’exèrcit franquista?

Sí. No els volia dibuixar únicament com els dolents, tot i que és fàcil que el públic ho vegi així. Hi apareix un personatge dels nacionals que provoca un terrabastall amorós, i un moment molt tràgic. Però al final de tot, vull donar un missatge d’esperança, d’amor i de vida. El darrer número, Visca la República!, pot semblar que trenca la línia versemblant de la història, però és una oda a la llibertat.
Aquesta és una producció gairebé cent per cent osonenca…
Això té molt de mèrit, i no ho dic per mi. No crec que ho puguin dir gaire ciutats i comarques. Tenim molta sort de l’Escola de Música i Conservatori de Vic, perquè és evident que d’aquí surt gent preparada i talentosa. En són alumnes gairebé tots els solistes i els dos repertoristes, i l’Orquestra de Cambra de Vic, que són professors, exalumnes i alumnes avantatjats. Pràcticament totes les persones amb les quals he entrat en contacte per fer aquest projecte m’han dit que sí, he tingut molta sort. També en la part escènica, perquè en l’òpera hi ha el perill que quedi en un segon pla. Jo soc molt teatrero, m’agrada i n’he fet, i amb Jordi Arqués sabia que estaria en les millors mans.
Compositor o director, on es veu més en el futur?
Com deia abans, la composició que s’estudia avui és molt contemporània i a mi m’agrada més l’estructura clàssica, crec que com a compositor puc tenir-ho més complicat. Que hagi pogut estrenar una òpera és una oportunitat extraordinària. Com a compositor, m’ho passo molt bé i m’agradaria tenir oportunitats, però potser com a director ho tindré més fàcil. La vida dirà.

UNA ÒPERA DE GRAN FORMAT, DE PRODUCCIÓ OSONENCA

L’Atlàntida viurà diumenge a les 7 de la tarda l’estrena de Ferides, una òpera de quilòmetre zero. I no només per seu compositor i director, Jofre Bardolet. El llibret és del també vigatà Pol Blancafort i la part musical és a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic, la Coral Canigó i l’Orfeó Vigatà. Pel que fa als solistes, els papers principals els interpreten la soprano Judit Muñoz, de Vic; el tenor Joan Mas, dels Hostalets de Balenyà i el baríton Oriol Roca, de la Garriga (format a Vic), al costat d’Ainhoa Aguilar (mezzosoprano), Lluís Vergés (baix-baríton) i Marina Torra (soprano). Els pianistes d’acompanyament han estat Maria Mauri i Joan Espuny. Tots ha assajat a L’Atlàntida, resant perquè la Covid no espatlli l’estrena a última hora. L’òpera és de format gran, en dos actes, i el seu autor confia que tingui recorregut més enllà de l’escenari on s’estrenarà. De fet, se’n prepara una versió en format més reduït.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està a favor que es demani el ‘certificat covid’ per entrar en espais públics?

En aquesta enquesta han votat 426 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.