La Gàbia

Una cabra. Hi ha el cadàver d’una cabra prop de l’aldea. L’ha descobert en Ang i ha vingut a buscar-me perquè el mirem junts. Les mosques comencen a arribar. Els nens voletegen al seu costat. Intenten donar-li la volta amb un pal, però no ho aconsegueixen. Li pregunto a en Ang si les cabres creuen en la reencarnació. La Hira, la seva germana petita, acaba d’arribar. S’ho mira des de lluny. El seu cabell és un niu d’escurçons negre com la mort. Si la Hira hagués sabut comptar hauria comptat les setmanes que portava menjant pasta de mill. També quants sacs de fems havia carregat aquell dia. O quants mesos feia que el seu pare havia mort. També hauria sabut que tenia poc més de set anys i que el seu preu a l’Índia era de quaranta mil rupies. L’hivern era dur a Biraltoli. Aquesta era potser la primera cosa que s’aprenia en aquesta aldea nepalesa. La segona era picar pedra, recollir llenya o cavar la terra. En Ang i la Hira dormen amb la seva mare en una barraca que hi ha al costat del camí. Comparteixen el matalàs al terra. En el fons és una forma de compartir el dolor. La teulada és de bruc. Fora el fred és un ganivet esmolat. Diu en Ang que el seu pare va emmalaltir a l’Índia i es van haver de vendre les vaques i el búfal. Quan va morir només els quedava una cabra. –Ara no tinc ni pare ni bestiar –diu. La seva mirada és un pou sense fons. Quan va morir el pare d’en Ang va venir a visitar-los en Kabiraj. –Hola, soc en Kabiraj, un cosí llunyà del vostre pare. Vinc de Bombai i he vingut per ajudar-vos. Va portar un grapat d’arengades seques. Va dir que les havia comprat al mercat de Katmandú. Vam menjar sopa de patates amb brots de bambú. Ous. Carn de búfal. Quallada. En Kabiraj tenia els ulls petits. El seu sostre era de llauna. La mare d’en Ang i la Hira va estar trista tot el dia. En Kabiraj se’n va anar abans que marxés el sol. La Hira vol ser ballarina. Va néixer el mateix dia que el rei Gyanendra va tornar el poder al poble, és per això que s’imagina ballant com una princesa. La Hira carrega els sacs de farratge com si fos una dansa. Pensa que amb els diners que guanyi ballant comprarà arròs i llenties i cuinarà dal bath per al seu germà gran i la seva mare. Es pregunta si a les cabres els agrada el dal bath. Avui la seva mare ha sortit a recollir llenya. El seu rostre crema com el gel. Diu que se li va contagiar la tristesa i que ja no queden animals per salvar-se. Els seus ulls són dos plats fondos que conviden a la mort. La casa fa olor d’herba seca. Un gos. Hi ha un gos bordant des de lluny. –Com si s’acomiadés –diu en Ang. La Hira es desperta abraçada a la seva mare. En Ang no plora, li van explicar que les llàgrimes porten el monsó. El monsó, la pluja. La pluja, el còlera. I el còlera, la mort. La Hira mira els núvols i se sent culpable. En Ang mira a la seva mare i pensa en un grapat d’arengades seques. –Haurem de repartir-nos la tristesa –diu a la seva germana. Si la Hira hagués sabut mesurar hauria mesurat les natges, els malucs, els pits de sa mare i li hauria fet un vestit –d’aquells per ser feliç –deia– com les flors vermelles del bombax. Hauria mesurat també la distància que els separava d’aquest pou sense fons. En Ang explica que li agradaria ser una cabra. Així no hauria de carregar amb les pedres de la pedrera –diu–. Baixaria pel corriol i buscaria les pastures més fresques. Menjaria i beuria. Si trobés algun rododendre m’ajauria a descansar. Observaria les caderneres. M’esforçaria per donar llet a la Hira i a la meva mare tots els dies. Tot tindria sentit. Cada primavera mudaria el pèl que quedaria atrapat entre els arbustos. El vent de primavera porta una oració. Els hibiscs i rododendres floreixen. S’obren les papallones i flirtegen al sol. Aprofiten un vent mínim per desplaçar-se. En Ang explica que si totes les papallones del Nepal s’ajuntessin i obrissin les seves ales podrien fer un mandala tan gran que es veuria des de la Lluna. La Hira somriu mentre pensa en una capsa de colors. El seu somriure és buit. Al cel hi ha una taca blanca. Mig núvol. Pel camí s’han format petits bassals. –Són com miralls –diu en Ang–, com si el cel s’hagués trencat i ens hagués caigut a sobre. Amb el vent de primavera també ha arribat en Kabiraj. –Hola, soc en Kabiraj, el cosí llunyà del vostre pare. Vinc de Bombai i ara que la vostra mare també ha mort estic aquí per ajudar-vos. Si la Hira hagués sabut escriure hauria escrit a en Ang per dir-li que estava bé. Que Bombai era un bunyol sorollós i que no es va recordar de dir-li que les cabres no creuen en els déus però sí en les persones. I que el trobava a faltar. I que la seva habitació té una petita finestra plena de gent. I que de nit el seu carrer és un embolic de llums vermells “com flors”, pensa. Kamna cuida ara de la Hira. Li explica que el seu nom significa desig. Avui li ha portat arròs i curri per dinar. També li ha pintat les ungles. –Són com petits focs –diu la Hira mentre mou els dits. La Hira té un vestit com de seda. És una princesa. –Aquí el dolor és diferent –diu mentre es porta la mà al pit. Un príncep. Hi ha un príncep esperant-la. És de nit. Les flors vermelles entren per la finestra. La Hira assaja el ball lent que ha après. Li sembla que algun dia anirà a algun lloc del qual mai sabrà tornar.En Ang segueix picant pedra com si cavés la seva pròpia tomba. “La vida és plena de vides sense viure”, pensa. La Hira resa per no contagiar-se de tristesa. IIUna cabra. Hi ha una cabra baixant pel corriol que porta fins al rierol. En Ang, el pastor, xiula i després la crida: –Hira, no marxis tan lluny! La Hira pensa que li agradaria ser una persona. Cuinaria dal bath i se n’atiparia. Dormiria a recer en un matalàs a terra amb el seu marit i els seus fills. Amb els diners que guanyés fent de jornalera es faria una casa més gran, de maó. Un cop al mes aniria al mercat de Katmandú i compraria fruites, verdures, massala i peix assecat. Estaria una bona estona escollint un sari ben acolorit per vestir. La Hira va néixer el mateix dia que un gran terratrèmol devastava el Nepal, és per això que sovint pensa en la fragilitat i insignificança dels cossos, en la grandesa de la natura. Ocells. El vent pareix estols d’ocells plenament en sincronia. Els estornells parlen de les flors i de les estacions i de com els diverteix deixar les petjades sobre la neu blanca. La Hira pensa que hi ha una gàbia en cada ocell, en cada cabra, en cada persona. –Les castes aquí –diu– són la més gran de les gàbies. És de nit. Les estrelles brillen en el cel negre. Una llum tènue, tremolosa, brilla en els ulls de la Hira. La immensitat de l’univers s’hi reflecteix. Com si per un moment tota la foscor de la vida es concentrés en aquelles pupil·les obertes i en qualsevol moment un terrible big-bang hagués d’arrasar-ho tot. I s’imagina el big-bang. I s’imagina que després l’abracen, en una nit estrellada que mai podrà comprendre. “Perquè els homes i les dones s’abracen”, pensa. I desitja sentir el que senten. Desitja sentir els matisos a vegades subtils a vegades profunds de les seves emocions. I s’imagina que puja al cim d’una muntanya i una papallona li esclata a l’estómac, li puja fins a la gola on obre les ales i la fa plorar en sentir la immensitat. En sentir la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, l’udol llunyà d’un gos. Flors blanques, tremoladisses al vent, s’aferren a la vida. I tanca els ulls i comença a córrer. I baixa per senders imaginaris. Creua corriols. Trenca totes les gàbies. La de la por. La de la soledat. La de la gent. La rosada amara el terra i una olor ancestral li travessa els narius. Té les cames xopes i el cor bategant, però no s’atura. Segueix corrent en una nit fora del temps. Travessa els camps d’arròs mentre el cant de les llagostes es va repetint com un mantra infinit, com si des del principi dels temps hagués estat aquí, per trencar aquell silenci elemental que habita dins la foscor de cada gra d’arròs, de cada bri d’herba. Aquella foscor on giren les partícules elementals de cadascú de nosaltres, de cada tros d’univers. I es pregunta per què les persones creuen en un déu que en nom seu permet que se sacrifiquin milers de búfals i cabres a Bariyarpur. “Tot hauria de ser més senzill”, pensa, “com el blat quan germina o com qualsevol sargantana al sol”. Un fanal. Un fanal com un far. Hi ha un núvol d’arnes amb un vol erràtic sota la llum groga. El vell Katmandú és un laberint de carrerons estrets i atapeïts, amb cases apilades una damunt de l’altra. La Hira pensa que les persones són com l’arna que no recorda l’experiència viscuda i repeteixen constantment el fet d’anar a la llum buscant la Lluna. Una finestra. Una petita finestra com un quadre. La Hira ha deixat de caminar i observa l’escena. Una dona bull aigua i prepara te per esmorzar. Un home s’apropa amb dos bols d’arròs i li diu alguna cosa a l’oïda. “Dos bols com dos universos”, pensa. Somriuen. S’abracen. Una espurna de tendresa i de desig els encén els ulls, en un llenguatge íntim i ancestral que la transporta a allò que sempre ha estat entre nosaltres; una nit estrellada, el cant de les llagostes, la pluja fina sobre els camps d’arròs, les petjades d’ocell sobre la neu blanca, el pol·len en el vent… La Hira reconeix en l’escena allò que estava buscant. Vol ser la noia de la finestra i per fi deixar de pensar en les vides que no ha viscut. Una cabra. Hi ha el cadàver d’una cabra prop de l’aldea. L’ha descobert en Ang i ha vingut a buscar-me perquè el mirem junts. –És la Hira, sembla feliç –diu. Les mosques comencen a arribar. Els nens voletegen al seu costat. Intenten donar-li la volta amb un pal, però no ho aconsegueixen. Li pregunto a en Ang si les cabres creuen en la reencarnació.

La Gàbia

Necroil·lògiques

Pregària

Afàsia

El jardí dels figurants

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

Viure entre Sant Bartomeu del Grau i els Països Baixos

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

“Amb 27 anys vaig dir a casa: ‘M’he comprat una farmàcia”

Les Masies de Voltregà tanca temporalment l’accés al riu per evitar aglomeracions

Mor a l’hospital el veí de Torelló que van apallissar a casa seva fa 15 dies

“Pensava que jubilar-se era començar una etapa de baixada, però m’equivocava”

La primera cita, un dia fàcil de recordar: l’1 d’octubre de 2017

Rescaten una serp pitó a Manlleu

Mor Jaume Criach Vila, regidor històric del PSC a Balenyà

Mites sobre la salut que encara molta gent creu