L’aposta

Anna Oliveras Paré. Centelles

El periodista mirava per la finestra. Sempre ho feia quan pensava la paraula justa. O quan s’havia de triar entre dos temes. La primera paraula per començar la columna. El títol. Fins al peu de pàgina.

Perquè no es poden fer les coses a la lleugera.

Bé, sí que es poden fer, la seva germana s’havia casat amb un noi que acabava de conèixer al Tinder i, contra tot pronòstic, seguien junts. O el pare, que quan jugava al parxís movia la fitxa que tenia més a mà i de vegades guanyava. Fins i tot la portera, que quan la Maria Cinta havia de treure les cartes de publicitat de les bústies dels veïns, com que sabia els gustos de cadascú, treia les que no interessaven i a ell li deixava les d’electrodomèstics… i ara ja no sabia on posar tantes rentadores.

I bé.

Que estava mirant per la finestra. A sota, les vistes no havien canviat gaire.

Hi havia un descampat.

I era allà des que ell havia arribat al diari. Des de sempre.

Quinze anys, feia ja, de l’arribada a la redacció, que la Júlia havia nascut que ell encara n’era becari i ara la seva filla petita ja estava a aquella edat que només toleren els pacients. Perquè ell no ho podia arribar a entendre, per què necessitava un mòbil nou a l’agost, si per l’aniversari n’hi havien regalat un i la Júlia era de mitjan juny.

I no només la Júlia havia canviat.

Ell havia canviat. L’entorn. Fins al grafisme del diari…

I el marc de la finestra.

Però el descampat seguia allà, dempeus, aguantant grafits i cops de pilota estoicament.

En molt millor estat que ell, si havia de ser sincer amb ell mateix.
Que ell, abans era un rocker empedreït i ara no sabia on tenia la caçadora de cuir, la Natàlia era capaç d’haver-la agafat per fer-ne una faldilla.

La Natàlia, la filla gran, que volia ser dissenyadora i deia que l’única manera d’aprendre’n era fer moltes proves abans. Si no et dic que no, filla, però no sé fins a quin punt calia esquinçar la cortina per fer-ne un vestit.

O la caçadora de cuir, que ves a saber on parava.

El que sí que guardava sota clau era la samarreta de Los Ramones.

És clar que tot havia canviat en molt poc temps.

Abans, la música disco era tot un descobriment, qui ho hauria de dir, que es trobarien un estil de música anomenat reggaeton que ballaria tothom.

Ell, per descomptat, no ho hauria dit mai.

Però el descampat era allà aliè a tot, fins i tot al reggaeton que escoltava un grup de joves asseguts a un banc mentre un es tapava la boca amb les mans i, després de fer uns quants sons que van deixar acaparat un rossinyol que passava per allà, els deia nanos, acabo de fer la meva primera cançó de trap.

I fins i tot aleshores el descampat s’havia quedat.

Potser per això, des de lluny, des de dalt de la finestra, en Bertran admirava en secret aquell tros de terra que s’havia mantingut.

No havia anat enlloc.

On vols que vagi, que li deia l’avi Miquel, si aquest és el nostre banc preferit.

I guaita, allà, que li feia ell assenyalant amb el bastó un terreny proper a la paret escrostonada, era on més bales vam guanyar. I en aquell racó a prop de la vorera, allà hi havíem menjat cireres a l’estiu, n’havíem menjat tantes que no podíem ni caminar. I aquell arbre allà on el veus, era tot el que necessitàvem per jugar a pica paret. El nostre primer petó, i el primer gelat.

Allà s’hi havien fet més jugades de petanca que concerts del Bruce Springsteen al Port Olímpic. I mira que si no tenia el rècord, poc n’hi faltava. Era dur competir contra els Rolling, això també és cert, perquè, facis el que facis, ells ja ho hauran fet abans.

I aquell descampat potser no l’havien trepitjat els Rolling, però l’avi Miquel ja l’havia conegut així. És que pertany a un nostàlgic, i diu que no hi ha ningú que pugui pagar-li el que val.

L’avi Miquel, quan ell li demanava i doncs, avi, que en demana molt, sempre li deia ai, fillet, en Maurici ho té clar, i tant se val l’oferta que li facin i d’on vingui, ell diu que hi ha tots els seus records d’infantesa, i això és massa valuós per canviar-ho per diners.

Però, últimament, hi havia hagut moviment al descampat.

No només de senglars, que es posaven per tot arreu. També de gent. Aquella gent que van amb trajo i casc, que no passarien desapercebuts ni que anessin a cantar amb els Village People un dia qualsevol.

A la redacció, feia dies que la Bet havia donat l’exclusiva: estan a punt de vendre el terreny.

Ho va dir com si res, la Bet.

En canvi, a en Bertran poc li va faltar de no caure cap enrere.
La Bet era de la secció de música, però sovint portava les notícies abans que el de successos.

Es passava el dia connectada al mòbil, potser era això. A més, era amiga de l’Octavi, el net d’en Maurici, fill del senyor que havia posat en venda el solar.

A la redacció de seguida va córrer la veu, és el que té que només hi hagi una màquina de cafè i tothom tingui gana a la mateixa hora. Amb molta gent no tens tema de conversa, parlar del temps pot ser vàlid, però s’esgota de seguida, perquè normalment o plou o fa sol, així que, excepte si et trobes en Tomàs Molina a l’ascensor, qualsevol altre tema és prou bo per fer quatre glops (cinc, que ho tenia comptat) al cafè abans no es refredi.

I el del descampat també ho va ser.

Cada cop hi havia més curiosos passejant per allà, i això que fins feia poc era el lloc preferit per a la majoria de gossos de la ciutat.
Però ara hi havia moviment.

Que si un alt càrrec de l’Ajuntament, que si un parell d’arquitectes i un home vestit amb americana inspeccionant el terreny. No inspeccionava el terreny, buscava un anell que li acabava de caure, per això excavava la sorra, però això no era important. Tothom veu el que vol veure, i tothom parla per distreure’s.

En Bertran es mirava atònit l’escena de la sala de cafè.

No només perquè cada cop li queia menys cafè a la tassa (fenomen estrany, però constatat), sinó perquè ni una sola vegada havia sentit ningú que es preguntés per què aquell descampat havia seguit dempeus durant tant de temps, resistint l’embat del temps com aquell castell de sorra que burla les onades perquè pensa que a fondre’s amb elles sempre hi serà a temps.

Ell i en Jofre, el d’esports, tenien una aposta.

Què t’hi jugues que d’aquí res hi haurà un bloc de pisos.

I ell negant-ho: com vols que treguin aquella cabina.

Tens raó. I els bancs. No deixarien els avis sense bancs, oi.

I després, fins i tot la Mia de màrqueting i en Pep el fotògraf s’hi van afegir.

Jo diria que hi faran un pàrquing de pagament. Doncs jo aposto per la pista de skate, encara que no he vist mai ningú trajat patinant, potser no combina la gorra del revés amb un vestit d’etiqueta, oi.

Un parc. Una plaça. Una escultura de Jaume Plensa.

Al final, mitja redacció s’havia apuntat a l’aposta, un paper arrugat a la sala de cafès on ja ningú que hi entrava parlava del temps, només un meteoròleg que s’esperava per a una entrevista i que també es va apuntar a l’aposta dient que seria un lloc magnífic per a una estació meteorològica.

Només en Bertran deia que el descampat seguiria sent un descampat.

Però, si havia de ser sincer amb ell mateix, no ho tenia gens clar.

Potser per això, aquell dia que mirava per la finestra més de l’habitual (la directora ja havia sortit un parell de vegades demanant-li si no m’envies la teva columna no podem enviar la rotativa a impremta), amb els peus damunt la taula i que abaixava tan de pressa com podia quan la Marta entrava per la porta, en Bertran es va plantejar en quin moment havia canviat tot.

La resposta li va donar la Bet a la sala de cafès.

Ella també s’estava esperant per acabar l’article de la setmana, però tenia lògica, el concert que havia de cobrir encara no s’havia acabat i necessitava saber amb quina cançó tancarien la festa aquells nois que es volien assemblar tant als Antònia Font que havien acabat fent-ne versions.

Tenia ganes de consultar el seu Insta, però la Bet, sobre de sacarina en una mà i concentrada en la tassa, el va escoltar bufant la tassa.

No ho entenc, que ara s’ho vulgui vendre, va fer ell, distret.

Un home i el seu gos passejant pel descampat desert. Però no era desert, hi eren ells dos. I un munt de sorra. Una mica desert sí, que ho semblava, des d’allà dalt.

I la Bet que se’l va quedar mirant. Parles amb mi. Sí, no, amb qui m’escolti, la veritat.

La Bet va somriure incòmoda. Segur que la seva bloguera preferida havia penjat una foto més interessant que el que li voldria dir en Bertran, però li semblava massa brusc marxar dissimulant, si amb els talons que portava era més difícil això que no cantar el Bella Ciao en bucle si el senties a algun lloc.

No ho entenc. L’avi sempre m’explicava la història del Maurici, i deia que…

Llavors sí, a la Bet li va entrar la pressa. D’en Maurici? Ah, l’avi, vols dir tu. Ja, però és que ara aquest descampat ja no és seu. Es va morir l’altre dia, i ara el descampat li ha tocat al seu net. El seu fill va preferir l’apartament a Sant Antoni.

Després, la Bet va agafar el mòbil i, dissimulant, va marxar d’allà. Es va treure les sabates de taló i va marxar de puntetes, deixant en Bertran amb la paraula a la boca i el cafè a la mà.

Un cafè que, per primera vegada en quinze anys, se li havia refredat a les mans.

Va entregar l’article que ja gairebé es feia de dia a la redacció.

La Bet havia marxat i ell ni tan sols havia tingut temps d’explicar-li per què era tan important aquell tros de terra per a algú.

I després, va tornar a mirar allà baix. Una encaixada de mans entre l’arquitecte i el d’Urbanisme.

I en Bertran que es va dirigir cap al paper on tothom ja havia fet la seva aposta.

Un bloc de pisos anava guanyant per majoria.

El parc infantil s’havia quedat al final de tot.

Abans del parc hi anava l’espai per a la petanca, un lloc reglamentat per jugar-hi durant tot l’any, en Pere havia convençut a uns quants de la seva quinta que res com allò al costat de casa per passar una bona jubilació.

Ell no va poder canviar la seva aposta. Ho va intentar, però no va poder.

Era l’únic que havia apostat que el descampat seguiria essent un descampat.

A sobre el full, però, no se’n va poder estar d’escriure: un lloc on els records no s’esborren, encara que hi facin mil gratacels, aquest sempre serà el descampat on el meu avi i els seus amics van tenir una infantesa feliç.