Conegut per la seva vessant d’actor i director de teatre, Manel Gausa va ser abans que tot això fotògraf. En un moment donat de la seva joventut va poder unir les seves dues grans passions, retratant personatges del món teatral en unes instantànies recollides al llibre ‘Fotografies, retrats d’una dècada’ (1956-1966).
Manel Gausa (Vic, 1933) va comprar la seva primera màquina de fotografiar l’any 1954, quan havia acabat els estudis a l’Institut del Teatre. L’afició a la fotografia li venia del seu pare i, de manera autodidacta, va començar a experimentar pel seu compte. Les fotografies de la sèrie Somorrostro, que es van exposar a Vic ara fa set anys i que documentaven la vida en aquest barri marginal de Barcelona, són les primeres que va fer quan ja se sentia segur amb la càmera. Poc després, un atzar li proporcionaria l’oportunitat de canviar totalment de registre, i convertir-se en el gran fotògraf de l’escena teatral barcelonina. “Estava al quadre d’actors de Ràdio Barcelona i van començar a demanar-me que els fes fotos”, explica. Bona part dels seus companys eren coneguts actors, “que em van introduir en els teatres”. I així va ser com, durant uns deu anys, Manel Gausa i la seva càmera Rolleiflex 6×6 van trepitjar tots els escenaris barcelonins: el Comedia, el Calderón, el Barcelona, el Grec… “Al principi les regalava, després ja les cobrava i vaig acabar com a professional amb tarifa establerta”, recorda.
Manel Gausa no pot evitar un deix de nostàlgia al pensar en aquella etapa, que després abandonaria per dedicar-se a la fotografia publicitària. “Crec que va ser l’època més autèntica, en guardo un record del qual no em podré desprendre mai”. I no és estrany, si es veu quins personatges va conèixer i retratar. Tothom qui en aquell moment tenia una certa nomenada en el món teatral es va posar davant de l’objectiu de Manel Gausa: des del gran Enric Borràs –la primera fotografia del llibre– fins a Raquel Meller, Pau Garsavall, Mario Cabré, Joan Capri, Paco Martínez Soria o Adolfo Marsillach, tots ells actors ja consagrats. Al seu costat, hi apareixen –joveníssims– noms que en començaven a despuntar i que s’acabarien consagrant: Núria Espert, Montserrat Carulla, Ana Diosdado, Lola Herrera, Teresa Cunillé, Amparo Soler Leal, Concha Velasco o el recentment desaparegut Carlos Larrañaga. No hi falten personatges d’altres àmbits de l’art: bailaores com Antonio Ruiz o Carmen Amaya, directors d’orquestra com Ros Marbà, escriptors com Josep Pla o Josep M. de Sagarra i artistes plàstics, des del pintor Salvador Dalí fins a escultors com Josep Clarà o el vigatà Julià Fàbregas.
El llibre divideix les fotografies en dues grans parts: la primera, dedicada als retrats, i la segona, a escenes d’obres teatrals captades en els mateixos escenaris. Les primeres eren fetes generalment a casa dels mateixos artistes: “M’havia inventat uns focus per il·luminar i els anava a veure”, explica Gausa. Les d’escena, li van permetre captar muntatges que després han estat mítics, com el César y Cleopatra de Shakespeare amb Marsillach o La gata sobre el tejado de zinc de Tennessee Williams amb Aurora Bautista. “Els meus grans sentiments han estat el teatre i la fotografia, i quan s’uneixen és quan surt alguna cosa important”, diu Manel Gausa. Tant, que l’Institut del Teatre es va interessar per les seves fotografies com a testimoni excepcional de l’època, i avui formen part del fons del Museu d’Arts Escèniques
La foto més famosa de Sagarra
Repassant el llibre de Manuel Gausa, crida l’atenció una fotografia de Josep M. de Sagarra. És la imatge més coneguda de l’escriptor, possiblement perquè Manuel Gausa va saber reflectir-hi la seva personalitat: feta a la biblioteca, amb Sagarra fumant i exhibint el seu aire dandy, elegantment vestit… Manuel Gausa sap que l’han reproduïda moltes vegades sense citar-ne l’autor, i ho assumeix amb una certa resignació. Al costat d’aquesta, una altra fotografia mostra el poeta amb els ulls tancats: “Em va sortir així, pensava que m’havia quedat malament, però me la van demanar molt quan en Sagarra va morir”. Gausa conserva moltes anècdotes dels personatges que va fotografiar. Del llegendari Joan Capri, per exemple, en recorda amb humor la seva proverbial garreperia: “Li feia la factura amb un preu més barat perquè no s’esverés, i el seu representant em pagava després la diferència”.
{{ comment.text }}