Mazoni, Johanson… i Roserona

Dos noms brillaven, Mazoni i Jay-Jay Johanson, en la primera nit del MMVV, la de dimecres. Concerts esperats, que s’enllaçaven i que una part del públic va aprofitar per fer un doblet que per ell mateix ja justificava anar a dormir tard una nit entre setmana. A la carpa exterior, Mazoni feia cert allò que no hi cabia ni una mosca. Té la facultat, immensa, d’obrir la boca i que el públic ja es comenci a bellugar, a cantar i, en el sentit més lineal de la paraula, a ser feliç. Estrenava disc, Banderes per daltònics, on domina sobretot el pop, però amb un retorn al seu origen de rock. Per això va ser coherent que tanqués amb temes com Eufòria o No tinc temps, que van acabar de desfermar alegria i vitalitat. Engrescador, viu dins la música i la música viu en ell. Temes de la vida quotidiana, de l’amor i el desamor, crítica social –“putes xarxes socials”–, el de la Bisbal és un encantador de serps. Interpretant una de les seves peces, un podia acabar dient “t’odio, I love you”. L’acompanyava un trio entre el qual hi havia el productor del disc, Aleix Bou, a la bateria. Vibrants com ell, van elevar i arrodonir allò que no va ser cap sorpresa: un gran concert. Mazoni l’acabava recordant que vint anys enrere havia actuat al MMVV amb quatre gats de públic, una nit que plovia. Res més lluny del que va ser dimecres. I tot seguit, prenia el relleu Jay-Jay Johanson a la sala Ramon Montanyà, plena també de públic. De molts seguidors incondicionals que van veure acomplertes, segur, les seves expectatives. Perquè el suec no va sorprendre, i en els seus darrers treballs no sembla que vulgui allunyar-se de la línia en què es troba còmode: un indie-pop tenyit de suau electrònica downtempo, amb molt de jazz en la base. Elegant fins i tot quan passejava el got de cervesa, amb l’aire melancònic que el caracteritza, Johanson s’inclinava sobre el micròfon i la sala quedava suspesa del seu fraseig tan peculiar, de la veu inconfusible. Va fer alguna incursió, poques, en el seu nou disc Backstage (29Music, 2025), Ten Little Minutes o How Long Do You Think We’re Gonna Last?. I en canvi, potser conscient del que tocava fer en el context, va dibuixar una antologia de la seva trajectòria. Des del llunyà So Tell the Girls I Amb Back in Town del seu primer àlbum Whiskey (1996), que va sonar quasi al principi, o Far Away i Believe In Us, també d’abans del canvi de segle. Dels seus darrers àlbums va repescar cançons com Smoke, Not Time Yet o la meravellosa Heard Somebody Whistle, amb el seu inici xiulat i ecos de bossa nova. Amb la música d’Erik Jansson al piano i Fredrik Wennerlund a la bateria, que agafada sense les lletres ja constituiria per ella mateixa un gran concert, el conjunt era exactament el que el públic esperava de Johanson. Que, per cert, va acabar ballant darrere dels músics en el darrer tema. I mentre sonava de fons My Way al saludar el públic, va cantar-ne un fragment i va baixar entre el públic a les primeres files. Se’l veia misteriosament feliç, parafrasejant la cançó de Marc Parrot. En un registre més íntim, i contrastant amb aquests grans noms, a la sala Joaquim Maideu, cantava Roserona. Roser Canet, de Cardedeu, donava resposta al perquè el seu nom fa que, ni que sigui per tafaneria, la gent la vagi a escoltar. És una seductora nata, que sedueix amb la veu, tan flexible, tan canviant; tan modulable, tan arrossegadora de sensacions i emocions. Sedueix amb el cos, tan fràgil i alhora poderós; amb els moviments, tan harmònics, tan fets a mida, precisos, en el moment just, allà on toca; les cançons, la música, jazz, indie, pinzellades de pop… No podies deixar de mirar-la i escoltar-la mentre anava desengrunant el seu nou disc, Caro diario. Canta en català, en anglès, i a vegades barreja les dues llengües en una peça, introdueix també el castellà i, en el títol, per exemple, l’italià. The other women, l’altra dona, un dels títols del disc, ja és aquí. I es diu Roserona. La mateixa nit, es va poder ballar amb ritmes caribenys amb Marina y su Melao. Des de l’ascendència africana, els seus orígens al Carib, Puerto Rico, i la seva residència actual, Barcelona, ens arribaven els sons del seu primer disc, Rezo al agua. Vital, inesgotable, gaudia, juntament amb els seus músics, de l’escenari i feia gaudir la platea.

Mazoni, Johanson… i Roserona

El gran MMVV torna a la plaça

Mishima posa el punt final al Mercat de Música amb un record al desaparegut Marc Lloret

El ‘fenomen’ Boys Damm

Sidonie fa ballar la plaça de Vic amb el seu primer disc íntegrament en català

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

El sisè Cabró Rock, a punt per l’adeu d’Oques Grasses a casa

“Les ganes hi són. Hi va tanta gent com la que s’ha quedat fora”

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Denuncien un conductor novell per circular begut i a 196 quilòmetres per hora a la C-17

Pilarin Bayés, al papa: "Gràcies per parlar en català"

Famílies de Manlleu obren camí amb dos grups singulars el curs que ve

Li cremen el cotxe de matinada al mig del carrer a Aiguafreda

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada