EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“M’interessen les dones en conflicte, que tenen història”

Entrevista a Laura Jou

El 9 Nou
26/06/2024
Vic

Entrevistem Laura Jou amb motiu de l’estrena de la seva segona pel·lícula, ‘Caída libre’, després de la seva ‘première’ en el marc del Bcn Film Fest 2024. Especialitzada en la direcció d’actors, Jou va dirigir un curtmetratge produït per J. A. Bayona, ‘No me quites’ (2016), i debutava en el llargmetratge amb una adaptació de la novel·la de Pep Puig ‘La vida sense la Sara Amat’ (2009). ‘Caída libre’, una idea d’ella mateixa amb guió de Bernat Vilaplana, ha estat produïda de nou pel cineasta i productor J. A. Bayona, i aborda la crisi vital d’una dona madura, Marisol (Belén Rueda). El daltabaix de Marisol comença quan descobreix que el marit l’enganya amb una altra dona més jove, un desengany que repercutirà en la seva vida professional, ja que com a entrenadora de gimnàstica rítmica pressionarà amb extrema duresa una de les seves alumnes.

Com sorgeix el projecte de Caída libre?
Jo estava treballant amb J. A. Bayona i Belén Atienza a Un monstre em ve a veure (2016) i tenia la idea de fer un llargmetratge. Tenia una coneguda que just s’havia divorciat perquè el marit se n’havia anat amb una dona més jove i havia tingut un fill amb ella, amb la jove, quan ella estava en plena menopausa i amb tota la problemàtica de fer-se gran i tal. I em va atrapar tant la història que vaig encetar un treball de camp sobre dones que tinguessin 60 anys que sentissin que se’ls havia arruïnat la vida per culpa d’un fet similar. Em vaig trobar històries molt commovedores i em va semblar molt injust que a l’home se li permeti recomençar de nou i poder ser pare i a les dones, no, perquè ja estan amb la menopausa i s’invisibilitzen. I després també m’interessa molt el tema de l’obsessió, del desig, del que costa prendre la vida tal com és. Tot això, juntament amb una posició meva personal, perquè va desembocar en aquesta història.

Com ha estat la implicació del cineasta i productor J. A. Bayona?
M’ha ajudat sobretot com a director a aclarir-me, a clarificar-me. Sempre m’ha donat molta llibertat. Bayona valora les meves idees, la meva visió com a artista i m’ha defensat molt. I qui ha estat més al rodatge com a productora, en el dia a dia, ha estat Belén Atienza, que és també la seva productora, que és una productora magnífica, per no dir la millor a Espanya. Ha estat molt exigent. Treballar amb els millors fa que treguis el millor de tu.

Com ha estat el canvi de tocar l’univers adolescent a La vida sense la Sara Amat i ara centrar-se en el trasbals d’una dona madura?
A mi m’interessa molt el món de la dona. No creguis que hi ha tantes diferències entre una adolescent i una dona gran, en tant que totes dues estan en una porta de canvi i tenen preocupacions, a vegades, molt semblants, saps. A mi m’interessa molt el tema de la dona, tingui l’edat que tingui. Ara estic obsessionada amb les dones de 80 anys, així que no m’estranyaria que acabés fent una pel·lícula sobre aquesta edat, perquè em sembla fascinant el món de la dona.

Hi ha un canvi de registre entre el thriller de La vida sense la Sara Amat i el melodrama de Caída libre, no?
Caída libre és melodrama i thriller. Jo vaig rodar un melodrama, però el vaig muntar com a thriller. Llavors té les dues coses, de thriller i de melodrama. És molt diferent de La vida sense la Sara Amat tot i que hi ha un interès per la profunditat psicològica dels protagonistes. Està molt valorat tota la part simbòlica, formal, estètica. És molt ambiciosa Caída libre. Jo estava molt obsessionada que cada plànol fos memorable, que hi hagués molta textura, que hi hagués molts símbols, que el color estigués molt treballat.

Has buscat el protagonisme d’una dona madura, un fet força inusual en el cinema actual?
És que a mi m’interessen les dones en conflicte, que tenen història, que estan en processos problemàtics, que la vida els posa bastons a les rodes. En general, m’agraden les pel·lícules on hi ha conflicte, on hi ha resistència. Aleshores a mi em sembla que en una adolescent puc trobar resistències i conflicte i en una dona de 50 anys, també, igual que en una de 80. A mi, les històries que només siguin descriptives no m’interessen tant com les històries de superació o heroiques o de thriller o de conflicte.

Sempre havia pensat en Belén Rueda per a aquest paper que li escau tan bé?
Sí. Des del començament. Els productors ja havien treballat amb ella a El orfanato (2007, J. A. Bayona), llavors me la van proposar i em va semblar una molt bona idea perquè tenia l’edat, tenia el físic, tenia l’experiència i tenia el talent.

El film sembla que juga premeditadament amb l’ambivalència d’un rostre associat al cinema fantàstic o de terror com és el de Belén Rueda?
Sí, una mica. Però vaig forçar-ho. Hi ha algun deix una mica fantàstic. I pensa que no hem muntat tots els plànols que tenien aquesta qualitat. Però sí que és veritat que hi ha una mica una voluntat, també de guió, que respiri alguna cosa una mica fantàstica, com especial. Està buscat. I després la part del thriller també està molt present, està molt subratllat. Ens preguntem “Què farà? Què passarà?” quan aquest personatge sembla que pot embogir.

Un dels pilars del film és l’activitat professional de la protagonista com a entrenadora de gimnàstica rítmica. D’on ha sortit la idea de buscar aquesta activitat esportiva? Ja la coneixien?
No ho coneixia, però era un context que m’anava molt bé per explicar un personatge tan rígid, tan autoritari, tan controlador. Jo sabia que havia de tenir una feina aquest personatge on podia obrir tot el ventall de caràcter que té. És una dona que vol guanyar en la vida, que vol controlar –també pot haver-hi dependentes així, o forneres–, però m’interessava un context en què això fos molt evident i que fos cinematogràfic i bonic de fotografiar. I, curiosament, la gimnàstica rítmica no apareix en cap altra sèrie ni pel·lícula. I això va ser molt interessant per a nosaltres.

Hi ha un comportament reprovable associat al personatge de Belén Rueda, caracteritzada per la seva duresa, a estones assetjament, fins i tot?
El que passa és que és un maltractament, d’alguna manera, permès. No és molt greu, diguéssim, el maltractament a què ella sotmet les gimnastes. És un maltractament, entre cometes, justificat, perquè a ella li estan fent molt mal. Serveix per explicar que allò que et fan ho acabes fent, que com a víctima pots acabar sent un maltractador, també.

La protagonista jove, Mariia Netavrovana, la gimnasta que pateix la pressió de l’entrenadora, debuta com a actriu. Com ha estat aquesta elecció?
Ella és refugiada de guerra, ucraïnesa, i exgimnasta. Però jo li vaig veure fusta d’actriu. Li vaig fer un càsting i em va encantar. Perquè té una cara que et mors, perquè té una sensibilitat, una vulnerabilitat especial. I jo, que la meva especialitat és la direcció, vaig sentir que podia dirigir-la perfectament.

A part de l’activitat professional, l’altre pilar de la pel·lícula és la crisi matrimonial que travessa Marisol, no?
Exacte. Una cosa afecta l’altra. Una cosa que vam mirar molt en el guió és de quina manera jugàvem amb l’equilibri entre l’àmbit personal i la feina. Com més dolguda és en l’àmbit personal, més autoritària i dura és en la seva feina. I més enllà d’això, quan ella fa mal a algú s’està fent mal a ella mateixa. Perquè és una dona que està desfeta, i per això necessita emmascarar-se, protegir-se, endurir-se. És una dona rígida, i com tot el que és rígid es trenca. Què és el que desitja al final l’espectador, que se la foti d’una vegada, per veure com es pot començar de zero una altra vegada. És un Porsche amb gas a fons i el fre al màxim. L’únic destí que té, un caràcter com aquest, és adonar-se que així no pot continuar.

Podríem dir que és una pel·lícula sobre perdre el control, no?
Sí. I acceptar les coses tal com són. És un viatge de la rigidesa a la sororitat, un viatge de la masculinitat a la feminitat, del control a l’acceptació, de l’ego a l’essència. És un viatge que, a poc a poc, ella ha d’anar aprenent a fer per acceptar-se.

Hi ha una escena a l’inici de la pel·lícula molt simbòlica que és quan ens presenten la Marisol maquillant-se davant del mirall, com si es posés pintures de guerra, una màscara, no?
Exacte. Ella s’està emmascarant. S’està cobrint, s’està tapant, com una guerrera. La base del maquillatge que es posa és també per cobrir-se les imperfeccions. I és que té molt de sentit en la pel·lícula. Té molt sentit començar així la pel·lícula perquè és una declaració de principis. És algú que es tapa a si mateix per agafar una presència de duresa, de perfecció, d’impecabilitat, perquè ella, per ella mateixa, no es deixa ser per poder, doncs, sortir al món.

Altres elements simbòlics associats al personatge d’ella és la manera que té d’esmorzar els ous durs, oi?
Sí. Molt. És una idea una mica boja que vaig tenir rodant, no estava previst abans. I em semblava que trencar una cosa com delicada, de la manera com ella ho trenca és com si s’ho fes a ella mateixa, com si ella mateixa es trenqués a ella mateixa. I després la cosa dels ous, del rodó, del circular, que també apareix a la pel·lícula, com el cèrcol i la cinta de la gimnàstica, està ple de simbolisme. En acabat hi ha més elements d’un simbolisme que funcionen de forma quasi subliminal, però que a mi m’agrada molt jugar amb ells. Jo soc molt fan de Bigas Luna, molt, molt fan. I també és com una mena d’homenatge que li volia fer.

Té un nou projecte en marxa?
Ara mateix estic rodant un documental sobre ramaders de porcs. I ara no tinc cap projecte nou de ficció.

LA PREGUNTA

Creu que hi haurà pacte entre PSC i ERC per investir Salvador Illa?

En aquesta enquesta han votat 756 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't