El món laboral té una mancança de professionals en els oficis en què es necessita, a part del coneixement tècnic, habilitat amb les mans per dur-los a terme. La pèrdua d’atractiu per formar-se en oficis de tota la vida està generant un buit en la demanada per reemplaçar oficials que es jubilen. Així, falten llauners, fusters, electricistes, paletes, enguixadors…
La facilitat que tenim per oblidar oficis que, per diversos motius, semblen obsolets, juntament amb la tecnologia, l’eficàcia en desenvolupar noves maneres de fer les coses i la globalització, ha fet que deixin de ser d’interès professional molts oficis relacionats amb el treball la matèria primera. I com que molts són artesans del seu ofici, busquen la seva matèria a prop; moltes vegades, amb el que es troba al voltant de casa en tenen prou.
També hi ha oficis que encara ho tenen més fàcil per trobar la matèria primera, ja que en molts casos la poden recollir simplement anant a caminar. Aquí podríem parlar del cisteller, que utilitza el vímet; de l’escloper, que fa esclops amb fusta de pi, d’auró, de salze o de freixe –depenent de la zona, però sempre fusta lleugera, resident i impermeable–, o de l’espardenyer, amb les típiques espardenyes amb sola d’espart o de cànem i vetes de cotó.
En definitiva, oficis que es relacionen amb la natura d’una manera tan estreta que el lligam és molt fort, i depèn de la temporalitat; hi ha moments en què s’ha de córrer per collir, d’altres cal esperar per adobar o assecar i llavors produir. D’oficis que depenen de la natura n’hi ha molts: des dels pocs coneguts, com el forcaire, artesà que fa forques de fusta de lledoner, modelant-les directament a l’arbre mentre creix; el culleraire, que elabora estris de cuina amb fusta de boix; fins als que encara avui tenen una mica més de seguiment generacional, com el pagès i el silvicultor.
Hi ha un ofici, per mi, que cal reivindicar perquè no s’oblidi: el de les remeieres. Persones, majoritàriament dones, coneixedores dels usos medicinals de les plantes, de les virtuts que ofereixen, però també de la perillositat que tenen moltes altres. Tot i que sempre hi ha hagut un cert menyspreu per l’aparent senzillesa de qui sap mil remeis casolans per guarir, les medicines d’avui, optimitzades el cent per cent, es basen en els seus coneixements que han perdurat en el temps.
Quan l’apotecari es preocupava perquè no li portaven les herbes remeieres de la muntanya, sovint era perquè el temps no acompanyava per anar a collir. Això succeïa moltes vegades abans, però també pot passar ara. Diuen que hi ha un col·lapse marítim a un punt determinat –per conflictes d’aquells que segurament no respecten gaire la Terra–, que pot provocar l’endarreriment dels principis actius d’origen vegetal perquè arribin a les farmacèutiques i aquestes puguin elaborar els seus medicaments. Dos casos que, a nivells molt diferents, tenen moltes semblances, però amb una gran diferència: l’apotecari tenia diferents remeieres de l’entorn i, si es troba molt atabalat per la falta de plantes, ell mateix les anava a buscar al camp.
Perquè aquests oficis són el testimoni que, quan respectem la Terra, la natura ens cuida en tot.
