La setena edició d’El So de les Cases començava divendres a Vic amb una oferta variada d’espais i artistes, tot i que no tants com en altres edicions. Entre els nous escenaris, la Sala dels Armats a l’església dels Dolors, el Pati de l’Os del Seminari o el carrer de Gurb. I una excel·lent aportació, l’espectacle per als més menuts a la Torre de d’en Franch on el grup Com Sona va obrir la programació amb núvols i trons com a decorat. La pluja va fer la guitza en alguns moments en els pocs espais oberts que hi havia, però això no va espantar la gent que van omplir escenaris i van fer cues al carrer en alguns espais i sessions.
Al pati de la Casa Cortada s’hi alternaven dos artistes. Divendres, Marina Tuset que feia duet amb Érico Moreira a la guitarra elèctrica. Jazz d’autor, amb una veu càlida i fresca. Dissabte i diumenge, hi havia la River Omelet, folk de ritme trepidant de la mà d’un trio musical gracienc en estat de gràcia. A l’església de l’Escorial, la Coral Canigó, dirigida per Xavier Solà, no perdia ni un minut i rubricava l’excel·lent qualitat i feina de la formació amb la seva música i cant que està celebrant encara el seu seixantè aniversari.
Dissabte, en el mateix espai, la secció infantil i juvenil de la coral, el Cor Cabirol, ens delitava amb havaneres dirigides també per un pletòric Xavier Solà. Prop d’aquí, el Palau Bojons ens rebia amb un barroc que et feia agenollar i un duet de joves veus, Grauwi, nom artístic de Carla Gimeno i Marta Cascales, dues barcelonines, veu i piano, respectivament, que van interpretar cançons melòdiques amb una veu vellutada i pregona. El duet Aupa Springs ens esperava a l’anomenat Pati Gòtic del Museu Episcopal, amb un fantàstic repàs a la música afroamericana a través del violí i el violoncel. Santa Clara se’ls escoltava amb la cara de resignació de qui no pot sortir del seu estatus, empresonada dins d’un retaule.
Els armats ens esperaven amb la roba penjada a la sala de la Capella dels Dolors amb Enric Verdaguer, que presentava el seu darrer projecte Henrio, que ja va passar per l’EnCanta de Roda de Ter. Enamorats vam quedar tots de la seva veu i música, una feina feta durant quatre anys a Liverpool. Forever and ever. Amb Sergi Estella, al pati de la Casa Pratdesaba, vam passar un dels moments més divertits i relaxants de tots els concerts. Sorneguer, càustic i sincer, en el punt transgressor d’un Tàpies o Pi de la Serra. A la sala modernista de la Casa Comella, el millor jazz de la mà de Marc Vernis Trio mentre al claustre del convent del Carme, la secció de piano de l’EMVic oferia l’alt nivell dels seus alumnes amb un repertori molt variat. Gemma Humet, a l’església Santa Creu, acompanyada del músic Jordi Casadesús, se’ns mostrava imponent, íntima i empoderada. També era la primera vegada que el paranimf de la UVic-UCC servia com a escenari d’El So de les Cases.
Després dels concerts més tradicionals, ens adreçàvem cap al carrer de Gurb, on Jordi Domènech sorprenia amb una gran lliçó d’art urbà i música. Davant d’algunes cases emblemàtiques del carrer –exemple d’arquitectura popular– Domènech feia pensar i imaginar com era la vida a l’interior i exterior de les cases entre els segles XVII i principis del XX tot vestint en música l’ànima dels edificis, amb dos violins i dos vents, mentre la lluna plena picava l’ullet. Acabàvem les nits al pati de l’Os del Seminari de Vic on, divendres, Guillem Roma delitava el públic amb molt bona música i lletres del seu nou treball. El mateix feia dissabte el senegalès Momi Maiga, que feia arribar el so de la kora, translúcid, net, impecable, fins al moll de l’os.
El setè El So de les Cases s’acabava diumenge al migdia amb els darrers concerts i amb alguns escenaris encara plens de públic. A manca de les xifres que doni l’organització, els prop de 90 concerts han omplert l’aforament en bona part, fins i tot en els escenaris més grans com el del Seminari. La gestió de les entrades ha estat més àgil. Tot i això, s’han produït encara algunes cues, com en el darrer concert de dissabte a l’església de la Santa Creu, on la mateixa Gemma Humet deia que era dels que més gent hi havia hagut.
{{ comment.text }}