“No recorda absolutament res de l’accident. Fins que es desperta del coma al cap d’un mes”

L’any 2015, Jeremías Mateo va patir un gravíssim accident d’escalada que li va deixar seqüeles de mobilitat irreversibles. I també altres de psicològiques. Després d’un coma i de veure’s al fons del pou, en va començar a sortir quan va descobrir la pràctica de la natació en aigües obertes. I aquest esport el va connectar amb el conegut periodista Adam Martín (Tossa de Mar, 1973). Ell ha posat paraules a la història d’en Jere en un llibre colpidor, ‘La travessia infinita’ (Ara Llibres). No és una història d’autosuperació a l’ús, és el testimoni humà d’algú que a vegades se’n surt i altres ha d’abandonar, però que mira endavant més enllà de les seves (dis)capacitats. En Jere ja ha travessat l’estret de Gibraltar, i fa pocs dies va completar la travessa del canal de la Mànega. Li fem l’entrevista a vostè, però en realitat l’hauríem de fer a dues persones...La meva feina, en el fons, ha estat la menys important. El Jere i jo hem tingut moltes xerrades, m’ha explicat tota la seva història i després d’hores de xerrades, els he donat una forma més literària, una veu més fonda. I ho he convertit en aquest llibre. Un llibre duríssim, ple de tristor i de mort però també d’amor i de vida. De fet, ens parla en primera persona, com si ho estigués fent el Jere mateix?Gairebé sempre és primera persona. No havia fet mai encara cap biografia i aquest és un dels reptes que em va costar més. Havia de decidir com fer-ho, és a dir, podia explicar que “el Jere aquell dia va fer tal cosa i tal altra...” però em semblava que literàriament no era tan interessant. I les biografies en primera persona són les que sempre m’han agradat de llegir. Tot i que no ha de ser fàcil explicar una història com aquesta des d’un jo.Era complicat. Imagini’s: ell t’explica una cosa que, personalment, és molt dura, amb les seves paraules. Tu li has de donar una forma respectant el contingut, el to i la manera de parlar, però trobar la teva veu dins d’això. I enviar-l’hi perquè ho llegeixi... Ell sempre diu que jo soc el seu traductor, i que explicar-m’ho i llegir-se li ha servit per entendre el que li ha passat. Amb ironia, explica que em deu diners per la teràpia. Parlem del Jere, el Jeremias Mateo. Un mosso d’esquadra aficionat a l’escalada que el 14 d’abril de 2015 està escalant una paret als Alps amb un company. Tenen un accident molt greu.Sí, i ho explico tot al primer capítol, que és curt. Ho explico de dalt a baix: l’accident, la recuperació i què fa al final. El llibre té una estructura pensada perquè no tinguem una visió totalment negativa. La història del Jere al principi és dura, i trista, i s’allarga molta estona fins que no hi ha la recuperació. Explicar-ho tot des del principi em permet anar endavant i enrere i barrejar elements. El Jere i un seu company, en Salvi Martin, eren mossos d’esquadra. Amb els horaris que tenen, que treballen uns dies seguits i després en disposen de tres o quatre de festa, van parlar per un grup de Whatsapp d’anar als Alps a escalar. Només hi van anar ells dos. Van arribar, i el primer dia van fer una ruta. El segon dia, decideixen escalar al Triangle de Tacul, que no és especialment complicat... però ja sap que a la muntanya tot es pot complicar. Es tracta d’una canal de gel i de roca, i durant l’ascensió cauen. El Jere encara no sap com, no en té el record precís?No recorda absolutament res de l’accident, l’últim record que té és deixar la tenda on estaven instal·lats, i sentir el cruixir de la neu caminant cap a la muntanya. No recorda res més fins que desperta del coma al cap d’un mes. Aquesta mena d’amnèsia posttraumàtica deu ser ben normal...Sí, el que passa és que a vegades torna la memòria i en el seu cas, no. A vegades té flaixos dormint, algun malson... Ell vol que torni la memòria, però en part no, perquè pensa que la responsabilitat de l’accident podria haver estat seva. I si fos així, voldria dir que va matar el seu amic. Això és molt dur. Tenir un accident i sobreviure i que el company hagi perdut la vida, ja és fort. Però pensar que potser l’error ha estat teu... terrible, no vull ni pensar-ho. És una cordada de dues persones. Tampoc no sap qui rellisca i arrossega l’altre, qui no assegura bé...No, no ho saben. Però imagini’s: llisquen 150 metres avall per la canal donant-se cap a les pedres a una banda i l’altra. En Salvi mor d’un cop al cap, a l’instant, i en Jere queda molt destrossat. Es trenca la pelvis, els dos fèmurs, no sé quantes costelles, fractures en vèrtebres, traumatisme crànioencefàlic... Està un mes en coma a l’hospital, i després 11 mesos a l’Institut Guttmann per fer rehabilitació i aprendre a tornar a viure amb la discapacitat, amb el dolor i amb el sentiment de culpa. Amb tot el que arrossega d’aquest accident. Ell queda amb una discapacitat. I l’aigua, primer a la piscina, entra a la seva vida com a part del procés de rehabilitació?Prova alguns esports a la Guttmann i acaba anant a la piscina una mica per fugir, perquè ho pot fer fora del centre. Allà es troba una entrenadora experta en natació adaptada, la Maria Folgado, i d’entrada li diu que només se sucarà una mica, que ja veu com està (el porten estirat, fins a la piscina). I ella, una dona ferma de Bilbao, li respon: “Farem el que podrem, però els límits no te’ls posis tu mateix, ja els anirem trobant”. Aquell dia fa una piscina i mitja o dues, molt poc. Imagini’s el viatge que ha fet: des d’aquestes dues piscines fins a nedar cinquanta quilòmetres a mar obert. Una barbaritat. Una persona que quatre dies abans fallava en el moment de traslladar-se del llit a la cadira de rodes!Un moment molt important, per a una persona que ha tingut un accident i queda pràcticament paraplègic. Tot el llibre està travessat per la idea que no hi ha fita petita, que tot és important dins d’un context. Hem de redefinir la idea de fracàs i la d’èxit: nedar 50 quilòmetres pot semblar una barbaritat però no sempre és tenir èxit i, de vegades, parar quan portes només quatre piscines no és un fracàs. Ara els neda, els 50 quilòmetres, però va haver-hi un moment de la seva vida que no podia anar del llit a la cadira sol, un moment en què no podia fer una passa sol, un moment que no podia fer mitja piscina sol... cada una d’aquestes fites va ser un èxit en el seu moment. Si ho expliques sense context, això pot semblar una merda, i la llarga distància, l’èxit de debò. Però no podem mesurar les coses d’aquesta manera. Això és el que he après fonamentalment, de conèixer el Jere. “De petita, vaig interioritzar que no importava si era la millor, la més ràpida o la més llesta, el que importava era que m’esforcés al màxim.”. Ho diu Sara Thomas, una nedadora de llarga distància que vostè cita.Un dels problemes de la societat actual és que ho mesurem tot amb els mateixos paràmetres. I hi ha persones que venen de contextos econòmics o socials diferents. No podem posar tothom en el mateix cas. Aquesta dona de la frase que cito ha fet el Canal de la Mànega tres cops el mateix dia: anar, tornar i anar altra vegada. I això després de recuperar-se d’un càncer, en el seu cas. Això va més enllà de la força física, és una capacitat mental extraordinària, que també la té el Jere. Parlem d’això. Vostè i jo fem l’entrevista asseguts i estem bé, però ell tindria dolor. Quan estem cansats al cap del dia, pensem que anirem al llit i estarem bé, però ell tindrà dolor. En té sempre?Ara vostè i jo en tenim zero, de dolor. En Jere diu que ell, entre zero i deu, està sempre a un nivell sis de dolor. Assegut a la cadira, dormint, dret... i nedant, ja ni li explico. I per què neda, ens preguntem? Per moltes raons que explico en el llibre, entre d’altres la de posar en valor la discapacitat, però sempre ho fa amb dolor. I sembla que no, però pot ser un avantatge: té una tolerància al dolor molt diferent de la que tenim vostè o jo. Com que viu sempre amb dolor, l’aguanta molt més. Quan nedes una distància llarga, tot t’acaba fent un mal horrorós, i moltes vegades plegues perquè les espatlles no et deixen nedar més. A mi m’ha passat nedant distàncies més curtes que la seva, en què la capacitat mental intervé menys. No solament això. Hem de pensar que el Jere no neda com ens imaginem, com hem vist ara els nedadors olímpics.No, ell tal com va quedar de l’accident, neda arrossegant les cames, no les pot bellugar. I si les mou, aniria cap enrere. Llavors les deixa mortes, les arrossega. Per això li diu: “A l’aigua, el capo soc jo!”Perquè en Jere va insistir, i jo hi vaig estar molt d’acord, en parlar de la capacitat terapèutica que té l’esport adaptat, i en concret la natació. No només pel que fa a recuperació física, sinó també en l’aspecte psicològic, d’autoconfiança. Una persona que ha patit un accident té alguna part del cos cremada o amb cicatrius, o li han amputat alguna extremitat. I a la natació el primer que has de fet és posar-te en banyador, mostrar-te tal com ets. Ajuda en aquest sentit: veure casos semblants al teu, tornar a agafar confiança... ajuda a recol·locar la teva situació. Per això aquest llibre es pot entendre com una reivindicació de l’esport adaptat?Sí. I amb l’afegit de que sempre sembla que esperem que facin grans gestes, aquests esportistes. Com si s’haguessin de definir encara més: ha pujat aquella muntanya i a sobre, era cec! Els demanem més, per tenir visibilitat i ho fem des d’una mirada paternalista. Per això reivindico que no hagin de fer més, que tinguin la mateixa visibilitat que qualsevol altre esportista. El que fan és el mateix: entrenen igual i s’hi deixen la pell igual. Tenen un valor per ells mateixos. Ara s’ha plantejat com a repte l’Ocean Seven. Què és això?És un repte global, de travessar set estrets simbòlics nedant. El primer, el de Gibraltar, ja el va fer, i el segon era el Canal de la Mànega. Més de trenta quilòmetres en una zona complicada, amb marees i temperatura baixa de l’aigua. És on va néixer, de fet, la natació en aigües obertes. L’Ocean Seven només l’han fet 27 persones arreu del món, i cap d’elles amb diversitat funcional. En Jere vol ser el primer. És molt complicat, el repte, però si algú el pot aconseguir, és ell.

“No recorda absolutament res de l’accident. Fins que es desperta del coma al cap d’un mes”

Nyandú torna aquest cap de setmana amb dos concerts de Nadal

Taula de formatges

Sebastià Bardolet: “Hem lluitat per dignificar l’ensenyament musical”

En Cinto Fils desafia la pluja

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

La sort, escadussera a Osona, el Ripollès i el Lluçanès

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

De no haver venut mai loteria a repartir mig milió d'euros

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

“Els diners marxen molt de pressa, encara que se’n tinguin molts”

Consignació d'11,7 milions d'euros de loteria de Nadal, amb furor del 57800 a Ripoll