“No tenia una idea clara sobre què volia ser de gran. Un dia volia ser arqueòloga i, a l’altre, vendre matalassos”

Tot i semblar una eternitat, només fa 12 anys que Núria Graham sortia per les portes de l’escola Salarich. Per ella, aquest temps suposa pràcticament mitja vida, però per alguns professors que encara la recorden com a alumna no és tant temps. Al pati l’espera el grup de 6è de Primària C, curs en el qual va començar a compondre les seves primeres cançons. Quants idiomes parles?En parlo tres. A casa sobretot parlo català, però els meus pares entre ells parlen en anglès, a casa també parlem en castellà… es podria dir que parlo català, castellà i anglès per igual. M’agradaria aprendre’n més, però implica bastant temps… En què t’inspires a l’hora de compondre les cançons?És una pregunta que m’agrada molt perquè mai sé què respondre, perquè no sé què m’inspira. Qualsevol cosa em pot inspirar i a vegades no sé què és. A vegades estic al súper comprant pasta i se m’acudeix una melodia que no sé d’on m’ha vingut. M’inspiren sobretot les persones, els meus amics, anar pels llocs i conèixer gent… aquestes coses m’inspiren molt.Quina va ser la primera cançó que vas compondre?Vaig compondre la primera cançó de totes quan només tenia 12 o 13 anys, més o menys la vostra edat. Va ser més o menys quan vaig començar l’ESO, que va ser un moment dur perquè vaig haver de marxar del Salarich i em feia molta mandra fer-me gran. En aquell moment vaig començar a escriure cançons i no sé ben bé per què. No recordo ni com es deia la cançó, ja que crec que era una cosa molt simple. Però a partir d’aquí ja no vaig parar. Tu vas ser una de les pioneres a penjar ‘covers’ a YouTube. Per què ho vas fer així?Va ser molt al principi de tot. Recordo que em vaig fer Twitter ben d’hora, quan tot just s’havia inventat, així com el YouTube, que el vaig fer servir com a mètode per gravar-me. Com que no podia enregistrar-me en un estudi recordo que em posava la càmera i em gravava cantant covers de cançons que ni recordo. Òbviament, en aquell moment ho va veure molt poca gent, però amb els anys ha anat fent i ha acabat portant al fet que molta gent ho hagi anat veient i em descobrís. Què vols expressar amb les teves cançons?Mai sé què vull expressar. A vegades escric cançons sense saber de què estic parlant, i quan passen tres anys aleshores descobreixo què volia dir. A vegades parlo molt de coses que estan dins meu, i és complicat expressar els sentiments. Només vull entendre’m i saber què passa dins meu, i crec que les cançons són una bona manera de fer-ho. Llavors, si la gent ho entén o els significa alguna cosa és una sort. Com vas descobrir que volies ser cantant?A mi sempre m’havia agradat molt fer teatre, i sempre n’havia fet des de ben petita aquí a l’escola cada any. M’encantava estar a l’escenari. També vaig anar a l’escola de música d’ençà que tenia 5 o 6 anys, però adonar-me que volia ser cantant va ser a la vostra edat, amb 12 o 13 anys, quan de sobte vaig dir que volia cantar. No ho havia pensat mai i no era una cosa que tingués massa clara, ja que ho feia perquè m’agradava. No tenia previst que fos la meva feina i tot això ha acabat passant de casualitat. Què volies ser de petita?Moltes coses. A vegades et diuen que ho has de tenir molt clar, però jo cada setmana canviava. Un dia volia ser arqueòloga, un altre volia ser historiadora, venedora de matalassos… tant me feia, cada setmana tenia una idea diferent sobre què volia ser de gran. Professora també m’agradava molt, ja que soc filla única i sempre jugava amb els peluixos a casa fent de mestra. Al final ha acabat sent això, però cada setmana canviava. No ho tenia massa clar. Quin consell donaries a algú que vol ser cantant?Que facin el que senten. És molt fàcil deixar-se portar i sembla que hagis de fer el que vol la gent. Has de fer el que tu sents, perquè al final has de ser tu mateix, i a vegades costa molt. És el millor consell que podria donar: sigues tu mateix i fes el que t’agrada. Has fet concerts fora de Catalunya?Sí, uns quants. Ara no recordo quin va ser el primer, però vaig començar a fer concerts a Catalunya i després he anat a Portugal, França, els Estats Units, el Canadà… coses que no havia fet mai a la meva vida, perquè mai he viatjat, només per anar a Irlanda de petita, ara estic viatjant a la meva edat i estic anant a llocs on no havia anat mai. Part de la diversió d’aquesta feina és conèixer llocs i gent nous i diferents. No viuen de manera molt diferent, però sí que es nota la diferència i és molt divertit. Quins han estat els concerts més importants de la teva carrera com a cantant?N’hi ha dos. Un va ser el primer concert que vaig fer aquí a Vic, en una sala petita que es diu la Jazz Cava. Aquí vaig fer el meu primer concert un diumenge a la tarda, on em pensava que vindrien quatre amics, però de sobte va començar a venir gent que no coneixia de res. Allà va ser on va començar tot, va ser un dia molt bonic. L’altre va ser l’any passat a Barcelona, quan vaig tocar a la sala Apol·lo. Va ser just abans que comencés tota la pandèmia de la Covid-19, amb la sala plena de gent. Va ser un dia molt especial. Com van reaccionar els teus pares quan els vas dir que volies ser cantant?Doncs molt bé, la veritat. Vaig tenir molta sort amb això. Òbviament, al principi es van preocupar una mica perquè vaig començar a fer concerts i a dedicar-m’hi quan tenia 16 anys, era molt jove. Al principi, com és normal, es van preocupar i dubtaven, però em van donar molt suport i sempre m’han acompanyat. Em feien de mànagers, em portaven amb cotxe a tot arreu… i com que els agrada molt la música sempre m’han donat molt suport. Si no fossis cantant, què t’agradaria ser?Si quan era petita era molt dispersa i m’agradava tot, encara que continuo igual, si hagués de decidir-me per una feina, em costaria molt, perquè m’agraden moltes coses. Tot i això, m’agradaria ser professora, perquè a vegades he anat a l’escola de música a ensenyar cant, i al final és com t’ho passes millor. M’agrada estar amb gent, ja que és el que més m’inspira. A la vida m’han inspirat molts professors quan vaig començar. Recordo quan vaig començar a cantar que tenia un professor que em va ajudar molt i em va ensenyar moltes coses que em van fer créixer molt. M’agrada aquesta figura i sempre m’ha corregut pel cap la idea de ser professora. Com recordes la teva etapa al Salarich?La millor etapa. No us vull desil·lusionar, perquè venen coses millors, però en tinc un molt bon record. Jo visc just aquí al costat i era una època molt feliç. Molts dels amics que encara tinc ara els vaig conèixer a la guarderia i vam venir junts aquí. És un lloc on vaig fer molts amics i on em vaig fer com a persona. Ho recordo com una etapa increïble. Diria que no tinc cap mal record, o, si el tinc, l’he oblidat. Recordes alguna anècdota?N’hi deuen haver tantes que hauria de pensar bastant… tampoc fa tant que venia aquí, ja que sembla que faci molt i va ser fa 12 anys. Per mi, el meu moment preferit aquí a l’escola, a part d’anar a classe i fer les lliçons de teatre, eren les festes de final de curs. Recordo que ens fèiem uns farts de ballar, aquí a una discomòbil estranya. Era molt divertit. Recordo que l’últim any fèiem una rotllana amb les meves amigues i, si em poguéssiu veure, us riuríeu de mi. Crec que no he plorat tant a la meva vida. És una anècdota divertida i maca, però uns farts de plorar, totes abraçades… vaig marxar a casa arrossegada pels meus pares. Quines aficions més tens?Força. A part de cantar també toco molts instruments com el piano o la bateria. No puc parar, ja que m’agrada tocar tots els instruments. A part de la música, també m’agrada molt llegir, aquests dies estic pintant molt… però això ho faig perquè em relaxa. Totes aquestes coses m’agraden perquè no penso en res més, i això va molt bé, perquè si miro el telèfon ja tinc un dia perdut. M’agrada fer coses que em treguin del món real. També faig ioga, que m’agrada molt. Amb quin o quina artista t’agradaria col·laborar?Uf, amb molts. He arribat a col·laborar amb artistes que m’agraden molt i que no pensava mai que hi arribaria a col·laborar. A vegades em venen idees al cap de cantar amb artistes que ara ja són molt grans i que probablement ja no podrien. Ara no sabria dir-te qui, n’hi ha molts. A part de guitarra i piano, vols tocar algun altre instrument?Vull aprendre’n molts. Ara toco molt el piano i he començat a tocar la bateria. Estic tot el dia tocant-la, i els veïns, pobres, ja estan farts de mi. També m’agrada tocar el baix. Tant de bo ara algun dia tingui temps i pugui aprendre a tocar la trompeta, però de moment encara no ha passat. Quin record tens de l’Escola d’Art de Vic?Increïble, també la millor època de la meva vida. Em va agradar molt l’Escola d’Art perquè l’ESO la vaig fer a l’INS Jaume Callís, que també van ser quatre anys increïbles, però quan vaig acabar no sabia quin batxillerat fer. A vegades costa molt, i tenia alguns amics que havien anat allà. Hi ha dos batxillerats: un més de plàstic i de pintar, i l’altre més escènic i de cantar. Vaig anar-hi i van ser dos anys on vaig aprendre moltíssim. Jo era una persona una mica mandrosa a l’escola, ja que si m’interessava molt una cosa m’hi posava, però si no era un desastre. Allà vaig trobar que no era un desastre i que se’m donava bé alguna cosa, a més de conèixer professors molt bons i aprendre molt. I de l’Escola de Música de Vic?L’Escola de Música de Vic em va canviar la vida. Recordo que van fer una reunió aquí a l’escola per trobar alumnes que volguessin anar a l’escola, i jo vaig decidir apuntar-m’hi quan tenia 6 anys, i no vaig parar fins que en vaig tenir 18. A mi em va canviar la vida perquè vaig veure que hi havia una cosa que m’interessava molt. També vaig anar a temporades, ja que hi havia dies que em feia molta mandra posar-me a estudiar guitarra, però m’ho passava molt bé. És important la formació? O tenint un do ja n’hi ha prou?Tenint un do mai n’hi ha prou. Jo crec que, al final, més que tenir un do és tenir una cosa que t’apassioni, que està molt bé, però també és treballar molt. Quan mires actors i gent que li va bé en aquest sector veus que són moltes hores de suar i treballar. És molta feina i t’ha d’agradar molt. Tenir un do o no crec que no es pot valorar gaire, i crec que és que alguna cosa t’apassioni.

“No tenia una idea clara sobre què volia ser de gran. Un dia volia ser arqueòloga i, a l’altre, vendre matalassos”

Quinze anys d’uns Pastorets de ciutat

Decoració de Nadal feta amb materials reciclats

Sant Pere de Torelló inaugura l’exposició de pessebres

La Foguera de Nadal de Vic es trasllada a diumenge

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

La sort, escadussera a Osona, el Ripollès i el Lluçanès

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

Els Mossos feia mig any que controlaven el punt de venda de droga de la carretera de la Guixa de Vic

De no haver venut mai loteria a repartir mig milió d'euros

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

“Els diners marxen molt de pressa, encara que se’n tinguin molts”

Vic rebrà 15 milions d'euros de la primera convocatòria del Pla de Barris 2025 - 2029