L’Orfeó Vigatà i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, van oferir diumenge al Centre Cultural Joan Triadú de Vic un concert de festa major que pot entrar en el llibre d’or de les formacions que hi participaven. Peces tradicionals catalanes amb una especial dedicació a la sardana de la qual fa 100 anys del Concurs de Colles a Vic, i una segona part gairebé dedicada a una peça bellíssima que costa molt d’escoltar en directe, la Missa Brevis del compositor americà Eugene Butler. S’iniciava el concert amb una peça interpretada per la cobla que va fer ficar la pell de gallina, La Moixeranga d’Algemesí, de Joaquim Serra. Una invitació a cantar i a sentir a través de l’ànima. Impressionant.Tot seguit -i després d’un agraït discurs de la presidenta de l’Orfeó Vigatà, Sara Duch- veus i instruments van anar interpretant peces emblemàtiques de la nostra cultura, d’autors com Joaquim Serra, Manuel Oltra i Juli Garreta entre d’altres. La participació de la Colla Riallera va ser un punt necessari i màgic per arrodonir aquest concert. Impecables, van ballar algunes sardanes, L’Empordà i la Sardana de les Monges. L’efecte estètic i ètic dels tres grups participants va ser tot un homenatge a la bellesa i a l’art.
A la segona part, i després de dues peces musicals, escoltàvem la Missa Brevis. Ho resumiríem tot dient que quin gran director per a una gran coral i una gran cobla. No hi ha una sola part que no mereixi ser recordada, el Kyrie, el Gloria… i aquell Agnus Dei que tancava un concert que trigarem a oblidar. Arranjada per Daniel Antolí, la missa va treure el millor, si ja era possible, de les formacions. Del director no cal parlar-ne gaire: una tècnica sense cap mena de dubte, carisma per dirigir, empatia i sobretot, una passió que s’encomana i que fa que les coses surtin com ho van fer ahir, impecables en les formes, meravelloses en el fons. Ple de gom a gom amb les entrades exhaurides, es va aplaudir dempeus i amb ganes. Es va fer sentir la calor, i aquesta seria l’única taca del concert. Acabàvem amb un bis, El cant de la senyera, que ens deixava amb les ganes de tornar-hi .
