Va ser un dels majors i més significatius pedagogs del segle XX. Amb el principi del diàleg, va ensenyar un nou camí per a la relació entre professors i alumnes. Les seves idees van influir i influencien els processos democràtics per tot el món. Va ser el pedagog dels oprimits i al seu treball va transmetre la pedagogia de l’esperança. Va influir en les noves idees alliberadores a Amèrica Llatina i en la teologia de l’alliberament, en les renovacions pedagògiques europees i africanes, i la seva figura és un referent constant en la política alliberadora i en l’educació.
Va ser emigrant i exiliat per raons polítiques a causa de les dictadures. Freire va conèixer des de petit la realitat del nord-est brasiler, en què fins feia poc es vivia en esclavitud i que per aquells temps les classes rurals vivien en relacions laborals d’opressió, marginades del procés social, polític i econòmic i sense cap participació en les decisions importants per al país. És aquí on s’introdueix Paulo Freire, que intenta que els seus compatriotes trenquin la seva passivitat i el seu silenci, que reconeguin la força de la seva unitat transformadora, que adquireixin la capacitat crítica per relacionar-se amb la societat i que s’alliberin dels seus lligams, única possibilitat de canvi de la societat.
Paulo Freire es va ocupar dels homes i dones “no lletrats”, d’aquells anomenats “els esparracats del món”, d’aquells que no podien construir-se un món de signes escrits i obrir-se altres mons. Per a ell, la “deshumanització” és la conseqüència de l’opressió, i afecta els oprimits i els qui oprimeixen. Els oprimits, en reacció contra els opressors, a qui idealitzen, volen convertir-se alhora en opressors. És una gran contradicció, que desafia l’oprimit proposant-li una nova fórmula, transformar-se en els restauradors de la llibertat de tots dos. D’aquesta manera, hauria de néixer un nou home que superi la contradicció: ni opressor ni oprimit: un home alliberant-se, humanitzant-se.
Canviar el llenguatge és part del procés de canviar el món.
Els opressors, falsament generosos, tenen necessitat que la situació d’injustícia romangui per tal que la seva “generositat” continuï.
Ningú no educa ningú –ningú s’educa a si mateix–, els homes s’eduquen entre si amb la mediació del món.
No hi ha denúncia veritable sense compromís de transformació, ni compromís sense acció.
L’educació és un acte d’amor, per tant, un acte de valor.
En la visió “bancària” de l’educació, el “saber” és una donació dels qui es jutgen savis a qui jutgen ignorants.
L’educació, com a pràctica de la dominació que hem criticat, mantenint la ingenuïtat dels educands el que pretén, dins del seu marc ideològic, és adoctrinar-los en el sentit de la seva acomodació al món de l’opressió.
Com més crític és un grup humà, més democràtic i permeable és.
Els nens necessiten tenir assegurat el dret a aprendre a decidir, cosa que només es fa decidint.
El llenguatge mai no és neutral.
Cap persona ho ignora tot. Ningú ho sap tot. Tots sabem alguna cosa. Tots ignorem alguna cosa. Per això sempre aprenem.
És necessari desenvolupar una pedagogia de la pregunta. Sempre estem escoltant una pedagogia de la resposta. Els professors contesten preguntes que els alumnes no han fet.
Només educadors autoritaris neguen la solidaritat entre l’acte d’educar i l’acte de ser educats pels educands.
L’educació no canvia el món: canvia les persones que canviaran el món .
Lluito per una educació que ens ensenyi a pensar i no per una educació que ens ensenyi a obeir.
