Toni Cruanyes: “Els nets tenim l’obligació de deixar testimoni del que van viure els nostres avis durant la Guerra Civil i el franquisme”

On és la Vall de la Llum?És Canet de Mar, el meu poble. Però podria ser un poble qualsevol de Catalunya o de l’Europa mediterrània d’inicis del segle XX. És un poble de costa on la història en majúscules va tenint les seves repercussions en les famílies que formen part de la petita xarxa local integrada per pescadors, pagesos, treballadors de les primeres fàbriques... S’hi reflecteix des de les dictadures de Primo de Rivera, la Guerra Civil o els anys del franquisme fins a l’actualitat, amb la pandèmia del coronavirus. I qui és en V.?És el meu avi, l’avi Antònio. He volgut dir la Vall de la Llum per referir-me a Canet i no dir el nom del meu avi i parlar d’aquest V., que és una inicial, perquè m’agradaria que tothom pogués entendre el meu avi com el seu propi avi. Volia que s’hi pogués veure el reflex de qualsevol avi que va viure la Guerra Civil essent un infant i que després, d’adult, protagonitza, com tots els homes i dones de la seva generació, el que va ser la postguerra, el franquisme i l’arribada de la democràcia. I decideix escriure aquest llibre l’últim dia que veu amb vida el seu avi en una residència. En una visita que, per cert, tenint en compte les restriccions que hi havia en aquell moment per la pandèmia, no s’hauria d’haver fet.El llibre intenta ser molt fidel a la realitat i, com que el meu avi explica la seva vida amb tota l’honestedat, jo també havia de ser honest a l’hora d’explicar com he aconseguit la informació que es relata en el llibre. Part del drama que ens porta a escriure’l és la mort de l’avi en una residència geriàtrica durant el coronavirus i és cert que jo el vaig anar a veure tot i que no es podia fer en aquell moment. El testimoni d’aquella última vivència, d’aquell comiat de l’avi, és el motor pel qual em decideixo a escriure el llibre i a més fer-ho amb certa rapidesa, perquè és un homenatge a l’avi, però ho és també a les més de 9.000 persones que van morir en residències geriàtriques a Catalunya des de la primera onada de la covid. Periodísticament, com a presentador i editor del TN Vespre, com valora com es va explicar des dels mitjans la situació a les residències en aquelles setmanes en què va irrompre la pandèmia i ens va agafar a tots desprevinguts?Tinc una certa sensació de culpabilitat, de no haver-ho fet prou bé. El que es vivia a les residències geriàtriques durant el moment àlgid del coronavirus no es va ensenyar, no es va explicar fins a quin punt era inhumà el fet de tenir els avis i àvies allunyats de les seves famílies, malgrat que els treballadors de les residències van fer mans i mànigues i petits miracles per poder compensar aquesta falta de la presència familiar. I quan vam entrar el meu pare i jo per fer aquest últim comiat a l’avi hi ha l’encàrrec per part d’una de les cuidadores que em diu: “Tu que surts a la tele, expliqueu el que heu vist aquí!” Què van veure?Semblava una trinxera de guerra. En aquells moments els cuidadors i cuidadores anaven amb aquells escafandres de color blanc, tapats tots ells i només un metacrilat a la cara per poder-hi veure. La gent gran va deixar de veure la seva família, però també les persones en general, perquè veien aquella mena de robots o astronautes que ni els tocaven per por de contagis. És molt dur, crec jo, morir d’aquesta manera. I més en el cas de gent gran, com el seu avi, que tenia una demència. Encara devia ser més difícil d’entendre la situació, no?Sí, i plou sobre mullat. El coronavirus provoca aquest aïllament de la gent gran sobre les seves famílies, però ve d’una decisió, en molts casos, que ja es fa a contracor que és portar l’avi a la residència. Nosaltres ho vam haver de fer com a últim recurs, perquè tenia una senilitat, una suma d’Alzheimer i Parkinson que fins i tot li provocava algun brot violent. Impedia que es quedés a casa amb l’àvia i la cuidadora que tenia. Ja ens sentíem prou malament, amb el cor trencat, d’haver-lo portat en una residència geriàtrica que després va arribar el coronavirus. L’avi, a més, havia expressat abans de la senilitat que volia morir a casa seva. I no va poder ser. Quan descriu la relació amb l’avi parla de certa distància, però també d’aficions que els unien, com la lectura i l’escriptura.Al meu avi li agradava molt escriure, era molt aficionat a la història local, però també a la història universal. Sobre història local va fer molts articles que he aprofitat per elaborar el llibre. Va escriure sobre les famílies dels pescadors, dels negocis que es van anar creant a les primeres dècades del segle XX... i tot això ho he utilitzat com a context per explicar la seva pròpia vida. L’avi va deixar escrites una mena de memòries en què, a més, expressava la voluntat de ser recordat després de la seva mort. Diu textualment: “Em plau la idea que en un futur més o menys llunyà aquestes memòries despertin la curiositat o interès d’algun descendent familiar o no i que la seva lectura l’ajudi a entendre temps passats.”Ha estat un material clau per al llibre?És curiós perquè el meu avi va liderar coses a escala local, va ser alcalde, el primer alcalde democràtic després del franquisme, però també va portar el negoci familiar, es va significar en el moviment catalanista, va participar en moltes associacions que eren pròpies de l’època, Òmnium Cultural, l’Assemblea de Catalunya... Tot això ho va fer des d’un punt de vista tímid, no era una persona que li agradés estar al capdavant, però les circumstàncies el van portar a ser-hi… Deixar escrit que té ganes que el que ha fet transcendeixi, que algú se’n recordi amb una mica d’amor, hi afegeix, trobo que és molt humà i és molt propi de la gent quan es va fent gran. El meu avi va escriure records quan tenia setanta anys pensant que es moriria llavors, fins i tot coses que deixava escrites per a la meva àvia. Però encara va viure molts més anys.Ell no comptava que encara viuria 25 anys més i que sobreviuria a la meva àvia. És molt curiós això, de quan un arriba al que creu que és el final de la seva història, la idea de deixar-ho tot lligat, tot cobert... el meu avi va deixar algunes coses que volia que es fessin quan es morís. La pandèmia, però, va fer que moltes no les poguéssim fer: no vam poder fer un funeral, no volia que l’incineressin i ho vam haver de fer perquè era imperatiu per la covid, va estar durant setmanes guardat en una prestatgeria del crematori perquè no es podia portar a casa, havia pensat també que volia una esquela en un diari amb unes mides determinades... Ho havia pensat fa més de 20 anys i tot això no va ser possible. En canvi, recuperar les seves memòries sí que li hem pogut fer com a homenatge. I és aquest llibre. Com marca la Guerra Civil al seu avi i a la resta de nens d’aquella època?És curiós perquè el meu record de l’avi és el d’un senyor gran, ja avi, i, en canvi, el que més m’ha remogut de tot el treball d’investigació és trobar coses sobre ell de la infància i la guerra. Les coses quotidianes de la guerra és el que més em remou, sobretot passar gana. Ho repeteix en els escrits, que passaven molta gana, que qualsevol cosa que aconseguien s’ho menjaven. “Menjàvem coses que fins i tot fa fàstic d’enumerar i d’explicar”, diu. Anaven de nit a robar les llavors de les patates que acabaven de sembrar els pagesos, aquella cosa que era una mini patata que la bullien i se la menjaven sense cap mena de condiment. El fet que un nen passi gana, justament en una edat de creixement, sembla que no pugui ser i va passar fa només dues generacions a casa nostra. Un tret comú d’aquesta generació és que no n’ha volgut parlar mai gaire, del que va viure durant la guerra?Sí que hi ha molts silencis, sobretot dels pares cap als seus fills, però, en canvi, crec que els nets tenim el dret o certa obligació d’intentar explicar-ho. Als avis, la perspectiva del temps els ha entendrit i crec que cada vegada hi ha més testimonis que ens permeten poder saber què va passar durant la guerra i els anys posteriors. Quan acaba la guerra situa la família del seu avi entre les que estaven al mig, entre els republicans que havien marxat a l’exili i “els que obrien les portes de casa seva als franquistes triomfants”.El meu avi llavors era un nen, per tant, és difícil atribuir-li gaire responsabilitats durant la guerra. El seu pare va ser assenyalat com una persona de dretes malgrat que no era gens d’Església, ni formava part de cap moviment en concret, ni tenia cap militància coneguda. El meu besavi, i s’explica en el llibre, era una mena de personatge una mica escandalós, es passava el dia al casino jugant a cartes, però tenia un negoci propi, una llauneria, i com a propietari i que portava el fill a l’escola dels Hermanos, un col·legi religiós... de seguida se li va atribuir que era una persona de dretes. Encara ens queda el dubte de per què a ell el van tancar durant la guerra amb els grans industrials del poble o amb gent molt significada de l’Església. Potser s’explica que només a ell i a dos més no els matessin perquè no eren significats de dretes. Aquesta cosa d’un món partit en dos tenyeix la infància del meu avi i també el forja com a polític després. Persones com ell encarnen la transició: es converteix en regidor en els últims anys del franquisme, sense ser afecte al règim, i acaba sent el primer alcalde de Canet amb la restauració de la democràcia per Convergència i Unió.Sí, trobo que és molt interessant mirar-ho des de la perspectiva actual en què s’està fent la recuperació de la memòria històrica dels perdedors de la guerra després de tants anys de silenci. Un silenci del franquisme i de la propaganda franquista i després, també, perquè durant la transició no es van voler tocar les coses, no es van voler remenar per si de cas. Volia esbrinar per què des d’un punt de vista intel·lectual a aquesta generació del meu avi els feia tanta por, als anys setanta i vuitanta, reivindicar el que va passar durant la guerra. Per què no volien dir les coses pel seu nom? Per què van pactar amb el franquisme una transició i no va ser una ruptura? Ara encara paguem les conseqüències d’allò que en diem el règim del 78, per una generació que va pactar amb la judicatura, amb els cossos de funcionaris de l’Estat, amb l’exèrcit i els que són literalment hereus del franquisme, fills i nets de membres del règim que estan al capdavant del Partit Popular, de molts tribunals dels més importants... És el que he volgut entendre, i crec que ho he entès. El llibre reflecteix aquestes contradiccions en la seva vida, sobretot vista des d’ara, i també el pes que va tenir la guerra en tots els que la van patir. Va acabar deixant la política, desenganyat...Sí, crec que el meu avi representa molta gent que es va il·lusionar amb el canvi polític de la transició i després ell no va ser conscient que el nou sistema democràtic, amb més recursos i més modern, també necessitava segurament polítics més professionals. La idealització de la democràcia des de la dictadura venia de la Grècia clàssica o el que ells s’imaginaven com a model en aquells moments, que eren el sistema britànic o la república francesa. Per ells, la seva utopia democràtica dels anys vuitanta era el forner, el lampista i el pastisser que després de treballar anaven un cop o dos a la setmana a l’ajuntament, prenien decisions en representació del poble i les portaven a la pràctica els funcionaris. Això va anar canviant, els regidors ja a principis dels noranta gairebé tots eren professionals i això el meu avi no ho va viure gaire bé i segurament era una visió incipient del que després es descobririen casos de corrupció o una manera desil·lusionadora de fer política per la gent que creia en la democràcia en aquell moment. Amb La Vall de la Llum ha guanyat el Premi Josep Pla. No és el primer premi que obté per un llibre. Com l’ha rebut?Amb molta il·lusió. Crec que la història que explico és molt pròpia de Josep Pla i del Premi Josep Pla. Aquest premi ha donat a conèixer moltes obres vinculades a la història del país com les de Rafel Nadal o Lluís Foix, que han rescatat alguns moments molt interessants del nostre passat recent. M’agrada sentir-me en aquesta estela i afegir-me a una llista d’escriptors que han volgut buscar unes memòries en format de crònica que beu molt de l’exemple de Josep Pla. L'entrevista al programa '...i bona lletra' d'EL 9 TV

Toni Cruanyes: “Els nets tenim l’obligació de deixar testimoni del que van viure els nostres avis durant la Guerra Civil i el franquisme”

La ‘cartera’ del Pare Noel

De Vic a rei dels ‘music hall’

Entre Santa Llúcia i Nadal

Els cent concerts del KOK

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

“Portem 22 mesos queixant-nos dels paons i no ens fan cas”

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

El veí de Barcelona investigat per un terreny a Manlleu evita declarar

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal