Un documental de la cacera i de la vida

Helena Garza, una jove fotògrafa i realitzadora de cinema de Sant Esteve Sesrovires, no tenia la més petita intenció de fer una pel·lícula documental ambientada en el món de la cacera. De fet, ella és vegana i per això el seu projecte de final de grau a Comunicació Audiovisual (UPF) era rodar un curt sobre un santuari animal. “No m’hi vaig acabar de sentir còmoda, i això que era amb la meva gent”, explicava en una entrevista a EL 9 TV. I va ser un flaix, una inspiració sobtada que va començar pel títol: ho canviaria per un documental sobre el món oposat, el de la cacera. I es diria Bèstia. “El primer que em va venir va ser el títol.”Era com començar la casa per la teulada, necessitava uns caçadors que acceptessin d’entrar en aquest joc, i no seria fàcil. La coneixença amb una companya d’estudis de Sant Quirze de Besora la va portar fins a la colla de La Garrafa. Un grup de caçadors del Bisaura que surten a buscar el cabirol, sobretot, i el senglar. Els agraeix que obrissin la porta a algú que, d’entrada, era contrari a la cacera. I durant dues temporades hi va conviure, els va acompanyar els caps de setmana quan sortien, va compartir-hi des de l’albada quan marxaven amb els totterrenys cap a la muntanya fins a la tornada, quan escorxaven els animals que havien caçat. “Ens vam portar súper bé”, explica. Veient el resultat, és evident que els caçadors s’obliden gairebé de la càmera i fan la seva amb naturalitat: “Era un rodatge de guerrilla, amb pocs recursos, jo a la càmera i una altra persona que s’ocupava del so”, diu Garza.De tota la colla, es va fixar en “la complicitat” entre tres dels caçadors en concret. El Nen, el més jove, treballador de bosc i gran jugador de dards, el que també hi posa les reflexions, el que defensa la “gestió cinegètica” d’espècies de les quals hi ha una població excessiva. En Bernat, o Berni, el que ha pensat a marxar del poble i de la rutina però que a 36 anys i després d’haver cuidat de la mare ja li sembla “que m’he cardat gran”. És també l’aficionat a la història militar, que quan surt de la feina té en la cacera la vàlvula d’escapament. I en Palomero –li diuen així perquè quan el van conèixer caçava animals de ploma–, un jubilat andalús que ha tingut un passat dur i que ara viu ocupat per la família i la cacera des que va anar a petar a Sant Quirze. “Bèstia no és un documental estrictament sobre la cacera, és el retrat d’uns homes que no encaixen en el discurs modern”, diu la realitzadora. Persones que encarnen “la bretxa que hi ha entre el pensament rural i el món urbà”. Persones complexes, com tothom, que maten cabirols però que estimen molt els seus gossos, que tenen vides més enllà del visor de l’escopeta, que s’obren per parlar de la seva vida i expectatives. “La realitat és ambigua, ells mateixos poden mostrar la seva part més visceral, al costat de la més sensible, i tot forma part de la mateixa persona.”Assegura que no es va trobar incòmoda, ni quan rodava les escenes que per a ella podien ser més dures, com el moment d’abatre un animal o el d’escorxar-lo. “En aquell moment estàs pendent de la composició del pla, d’algunes coses no te n’adones fins que les veus a la sala de muntatge.” De fet, ella mateixa recorda que ve de “temes durs”, que ha retratat com a fotògrafa: des de la realitat crua del barri del Raval de Barcelona fins al dia a dia dels grafiters del metro o els rastres de la Camorra en el barri més castigat de Nàpols per aquesta organització mafiosa.I al costat de les seqüències que poden ser més colpidores per a qui no hi estigui avesat, es veuen les del paisatge idíl·lic del Bisaura, retratat amb la mirada de fotògrafa de la directora. “M’ha agradat mostrar el contrast entre aquest aspecte diví de la natura i el més carnal, que és l’humà.” Dos anys i mig de feina que ara veuen el resultat a les pantalles. Helena Garza no deixarà de ser vegana ni d’estar en contra de la cacera, i els caçadors de La Garrafa no deixaran de sortir amb l’escopeta a buscar cabirols, però després de la pel·lícula tots plegats entenen més de la mirada de l’altre."A la merda... ho provem!"Bèstia es va estrenar el passat mes de maig al Docs Barcelona, als cinemes Texas i Renoir, i ha passat ja per alguns festivals (Premi Gollut Jove a Ribes de Freser). Però l’estrena a casa era divendres, al Teatre Centre de Sant Quirze. Malgrat la calor, a la sala es va aplegar el públic que coneixia perfectament els protagonistes de Bèstia. “No passarà a cap més lloc que fins i tot coneguin els noms dels gossos amb què cacen”, deia Marc Comas, productor executiu del film. Al final, els tres protagonistes i els representants de La Kaseta van pujar a l’escenari (la directora, Helena Garza, no hi era, per indisposició) i es va obrir un col·loqui amb el públic. Al principi, no amagaven que hi havia un cert recel per les dues parts i dubtes de si el projecte podia tirar endavant. “Pensàvem que no però vam dir... a la merda, ho provem!”, explicava el Nen. I va sortir bé: “Ens va conèixer”, deia en Bernat. Potser tot passa per aquí, tan senzill com conèixer l’altre i entendre’l. Amb un equip molt lleuger –la mateixa Helena Garza amb la càmera i Ariadna Essomba al so– van rodar 90 hores de metratge. Del treball posterior a la sala de muntatge en va sortir el fil narratiu, “la idea de fons que volíem transmetre, el relat més real”, va explicar Essomba divendres. Per David Fontseca i Marc Comas, de la productora osonenca, posaven Bèstia com a exemple d’allò tan absolutament local que pot ser absolutament universal. “Ja hi ha més festivals que s’hi han interessat”, explicaven. Els protagonistes no s’haurien imaginat mai que la cacera els portaria a voltar per festivals de cinema i sembla que s’hi diverteixen prou, si més no divendres aclamats per la seva gent. Això sí, va quedar clar que es troben més bé a la muntanya: “El dia de l’estrena a Barcelona estava tan nerviós que vaig marxar al matí i no era fins a les 7 de la tarda”, explicava el Nen. A la fotografia, David Fontseca, el Nen, en Bernat, en Palomero i Marc Comas.

Un documental de la cacera i de la vida

‘Anoche conquisté Tebas’, de Gabriel Azorín, millor llargmetratge al Festival Gollut de Ribes

Cinema asiàtic, de dia i de Nits

Una marató de cinema asiàtic

El Festival Nits, del 14 al 19 de juliol, homenatjarà Doraemon

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi fumar als menors d’edat?

Dol a la Fundació UE Vic per la mort d'un jugador de 9 anys

Impulsen una campanya solidària per repatriar al Marroc el cos del nen de 9 anys mort a Vic

L’ofici de construir un bon menú

Una vaca entra dins d'un bar de Ribes

Incendi al marge de la carretera de Manlleu

La plantilla de Leche Pascual a Gurb desconvoca la vaga i la protesta a Madrid davant d'una nova oferta de l'empresa

“És important no perdre mai la humanitat, perquè darrere de cada diagnòstic hi ha una persona”

Què diu de nosaltres la tragèdia dels dos bessons ofegats a Manlleu?

“Tornaria a ser metge, ha estat la feina de la meva vida”

Els quaderns d'estiu per a adults, un fenomen editorial: "Són el punt mitjà entre un 'reel' d'Instagram i una novel·la"