Paisatge de famílies, dilluns a la tarda, per dir adeu al cinquè Microclima. Cotxets que s’obrien pas entre el públic, mantes a terra en algun raconet, auriculars per als més petits, pares i mares que han viscut el món dels festivals i que no el volen deixar, a més de malacostumar els fills a passar-s’ho bé amb la música en directe. Els admiro. La Ludwig Band també abaixava una mica el volum per aquest Microclima en Família amb més de 1.500 espectadors. I la pluja s’esperava –ja va caure prou més tard– per compensar la jornada de dissabte en què totes les actuacions es van haver de suspendre. Sobretot l’esperat doble concert d’Els Pets i Els Amics de les Arts (40 i 20 anys als escenaris, respectivament), que tenia totes les entrades venudes. És el segon any que el festival de Camprodon pateix un dia de pluja. No es pot dir que no convingués, però sabia greu pensar que des del dia de Sant Pere no havia plogut… i havia de fer-ho dissabte.
Inclemències a banda, el Microclima havia tingut un inici brillant divendres amb un dels millors cartells que pot somiar l’indie català: Nyandú, Mishima i Sidonie, d’una tacada. Als del Lluçanès, en el segon concert de la minigira de retrobament, els va tocar obrir escenari i el públic va anar augmentant mentre actuaven. I com van fer al Cantilafont, van baixar a fer cançons entre el públic, part del qual els sentia per primera vegada en directe. Mishima, que tornava al festival al cap de dos anys, feia un concert rodó (hi ha cap vegada que pugin a l’escenari i no sigui tot perfecte?) des del moment que van començar amb Roses fins que van acabar amb Tot torna a començar. Que sempre sigui així i no s’acabi mai. Van oferir algunes perles com recuperar El temple, que ja té quasi vint anys, una excelsa Mai més i les que tothom vol i espera, del Set tota la vida a Menteix la primavera o Qui més estima. Després d’ells, Sidonie desplegava el seu directe vitamínic barrejant temes de tota la seva trajectòria amb els del nou disc, Catalan Graffiti. Començaven posant-se el públic a la butxaca amb Sé, organitzaven una conga cantant Un día de mierda, ensenyaven cartellets perquè tothom seguís la lletra de No sé dibujar un perro, posaven la pell de gallina amb Et puc odiar molt més i no es deixaven –faltaria més– himnes com Fascinado o Carreteras infinitas. Al·lèrgiques al Pol·len remataven la nit mostrant com han crescut com a grup des de la primera vegada que van pujar a l’escenari del Microclima.
Amb el parèntesi obligat de dissabte, el festival es reprenia diumenge amb Mazoni, ara que fa quasi un any que va tornar amb el meravellós Banderes per daltònics. El seu públic fidel el va acompanyar en l’inici rocker d’una jornada que prenia un altre rumb amb Anna Andreu (i Marina Arrufat!) a l’escenari. Amb elles, com ja va passar al Cantilafont, va pujar a l’escenari en dues cançons Mar Pujol. I veient-les, no sé si seria hora que es plantegessin alguna col·laboració més estable, perquè encaixen a la perfecció. Anna Andreu sedueix tant en els temes propis com quan porta altres cançons al seu terreny, des de l’Albada de Labordeta als Focs artificials d’Antònia Font. Tarta Relena aconseguia que el públic d’un festival, en plena nit, quedés suspès de les seves veus. Hi ha llocs en què la seva proposta hauria de transcórrer entre murmuris del públic menys atent a la música que a la socialització. No al Microclima. Temps hi va haver per recuperar la festa de la mà de Remei de Ca la Fresca, un dels grups merescudament triomfadors de l’estiu, i Minibús Intergalàctic, la perla de l’escena catalana, ho digui la llista de Spotify de Pedro Sánchez o no. Els organitzadors del festival els coneixen bé i ja hi havien posat l’ull abans d’aquesta anècdota.
La Ludwig Band, en el seu estiu de gràcia, ho va tenir tot de cara per rematar la jugada amb la festa que els caracteritza. “No som El Pot Petit”, deia Quim Carandell, però ell i tota la banda van encaixar com un guant en el to de concert familiar sense renunciar a res del seu repertori, el més nou de Pel barri es comenta i el dels discos anteriors. I si abans el final solia ser S’ha mort l’home més vell d’Espolla o Manela, no vull currar per vostè… ara està clar que una actuació de la banda no s’acaba fins que no sona –enmig de l’aclamació del públic– la gran Xavier, el tècnic de so. Com la resta, una petita història tancada en cinc minuts. O sigui, la definició del que és una gran cançó.
