A mitjan segle XIX, en una Catalunya sacsejada per les guerres carlines i en un context que anunciava grans canvis en tots els ordres, amb la fi de l’Antic Règim i el liberalisme governant a Espanya, el jove capellà que amb el temps esdevindria sant Antoni Maria Claret sortia a predicar de poble en poble. El seu pas era un esdeveniment social que va passar a formar part de la història del segle XIX i que ara ha estudiat en un llibre Carlos Sánchez Miranda (Chepén, Perú, 1972), teòleg i actual superior dels claretians a Vic. El seu llibre Las misiones populares del Padre Claret en Cataluña entre 1840 i 1850 (Ed. Claret) és resultat de la tesi amb què es va doctorar i es va presentar fa pocs dies al Temple Romà de Vic.
La imatge d’un capellà itinerant, sempre a peu i amb la màxima austeritat, pot resultat avui insòlita. Les missions populars provenien el Concili de Trento, al segle XVI, quan l’Església s’adona que als mateixos creients els faltava fonament a la seva pràctica religiosa. “Era una estratègia d’explicació de l’Evangeli, de catequesi, que s’adreçava als pobles rurals”. Durava uns dies o setmanes, “perquè el poble s’eduqués i visqués segons la fe”.
Segons Sánchez, la importància del fet no s’entendria sense inscriure’l a la seva època. L’any 1840 tot just s’ha acabat la primera carlinada, i el govern liberal d’Espanya vol controlar una església catòlica que havia estat molt lligada a la monarquia absoluta “en un matrimoni de conveniència en què l’Església s’hi trobava molt còmoda”. I que també, en bona part, s’havia decantat cap al carlisme. “El pare Claret es va trobar amb una església desanimada”, que a més havia rebut la sotragada de la Desamortització de Mendizábal, amb la pèrdua de propietats de tots els ordes religiosos. Calia un permís per predicar, i Claret “va ser l’únic que es va atrevir a fer-ho” entre els anys que comprèn el llibre. Va transitar per 81 pobles, segons ha pogut documentar Sánchez Miranda a través de la correspondència del mateix pare Claret i la premsa de l’època, començant per Osona i el Ripollès.
Va començar a Viladrau el 15 d’agost de 1840, disfressant la seva predicació com una novena a la Mare de Déu perquè no li posessin traves, i després cap a Espinelves i a Seva, “i quan va veure que ho podia fer es va oferir al bisbe, monsenyor Casadevall, per anar a qualsevol poble”. A Vic, en canvi, no el van deixar predicar per la Quaresma, i corria el risc fins i tot de ser enviat a presó, però el bisbe va arribar a un pacte amb les autoritats civils i el van desterrat tres mesos a Pruit, des d’on va tornar a començar: cap a Vallfogona, cap a Vidrà, cap a Ribes de Freser… Sempre a peu. “Li hauria agradat anar de dos en dos però estava prohibit: anava caminant, i confiant en la Providència i convençut que un estil de vida pobre era la millor manera de dir-li a la gent que no actuava per altres interessos”.
Claret, que en aquell moment encara no havia creat el seu propi orde religiós, era modern. Sánchez parla d’un pla estratègic que havia pensat, i del qual formava part la publicació de llibres, la formació dels capellans o donar més paper als seglars. “No ens hauria d’estranyar”, diu. Ell provenia d’un poble, Sallent, que ja vivia de ple l’entrada de la indústria, a la qual es dedicava la seva família, havia estat a Barcelona i fins i tot havia estudiat a Llotja, En canvi, quan va decantar-se per la vocació religiosa i va tornar cap a Vic, es va trobar una església conservadora, decantada cap al carlisme. “El seu encert va ser no decantar-se cap a una opció política.” Va rebutjar anar a Berga, en mans carlistes, on hauria tingut una situació més còmoda. “Anava als llocs carlins i als liberals, aquesta decisió li va donar llibertat.”
{{ comment.text }}