Manolo Gómez, artista visual, i Víctor Sunyol, escriptor, admeten que són “dues persones antagòniques” per diversos motius, encara que tinguin també coses en comú i una molt bona relació. I sobretot, un profund respecte mutu com a creadors. Ara fa més de quatre anys que van començar “un intercanvi entre l’obra plàstica i la poètica” que no sabien en aquell moment on els portaria. Sovint era un text de Sunyol el que feia servir Gómez com a punt de partida per a una obra plàstica, i a vegades podia ser ell qui demanava una paraula o un text al poeta. El resultat d’anar fressant aquest camí, sense pressa, s’ha exposat al Centre Cívic Joan Triadú de Vic, on es pot veure encara fins al 12 d’octubre.
“Joc partit”, el títol de l’exposició, és en aquest sentit una gran creació conjunta i diversa a la vegada. “Cada peça té un origen diferent, no es limita a il·lustrar els seus poemes”, explica Gómez. El treball de l’escriptor, sempre cercant els límits del llenguatge, obre possibilitats constantment a l’artista, que s’ha endinsat gairebé en tots els llibres. L’intercanvi que s’ha produït no és “ni jeràrquic ni lineal” sinó que, com expliquen ells mateixos, “ens hem anat fusionant, desafiant o complementant”.
Manolo Gómez treballa sobre diferents suports i materials i estira diversos fils de la sòlida i extensa obra de Sunyol. En ocasions, crea sèries llargues com les 14 que donen la benvinguda al visitant amb les 14 lletres de les paraules llengua i memòria, la sèrie de 24 creacions a partir del llibre Quest (potser l’obra on porta fins l’extrem l’exploració sobre la paraula) o les 23 del poemari Stabat. En canvi, textos com Birnam on el teatre és l’eix de la reflexió condueixen cap a una petita instal·lació que remet a un camerino. O un tronc d’arbre arrossegat fins al pantà de Sau esdevé el correlat físic d’una reflexió sobre la vida (“portar-lo a casa i amb aquell que escriu fer-lo imatge del vagar erràtic que som”). Fins i tot hi ha obres en què Gómez ha convidat Sunyol a tocar la matèria amb què treballa abans de traslladar una sensació a les paraules. Dos quaderns (el Quadern negre, l’un, i M’es romasa l’empremta, l’altre, amb un vers de Jordi de Sant Jordi) condensen dues unitats de creació cada una amb el seu món, que conviden el visitant més atent a endinsar-s’hi. I són la prova de fins a quin punt ha arribat aquest intercanvi. “Joc partit” és, tal com diu la crítica d’art Ana M. Palomo en el text introductori, la reivindicació d’una “col·laboració calmosa com a forma vivencial de l’art”, en temps marcats per les urgències. Dos grans creadors vigatans d’una mateixa generació ho han dut a la pràctica en un moment de maduresa en què això podia donar els millors fruits.
