El bon nom que s’ha fet el bàsquet català i estatal en els darrers anys en categoria femenina –amb una selecció espanyola que és tercera al rànquing mundial de la FIBA darrere dels Estats Units i Austràlia– fa que la majoria d’universitats americanes tinguin els ulls posats en l’evolució de moltes joves promeses d’aquest esport a casa nostra. Quan els agrada l’estil de joc o les característiques d’una d’elles i, a més a més, aquesta té un bon currículum acadèmic li ofereixen una beca a través d’una agència que fa d’enllaç. Són ofertes temptadores que en la majoria de casos cobreixen totes les despeses d’estudis, allotjament i manutenció i que els permeten compaginar amb més facilitat els estudis universitaris amb la pràctica del bàsquet a un alt nivell perquè a la gran superpotència americana es dona molta importància a l’esport universitari. Aquest camí és el que van emprendre fa uns anys jugadores osonenques com Dèlia Ania o Laia Raventós –que a la tornada va fer el salt a la Lliga Femenina amb el Cadí la Seu– i que ara han seguit altres joves com Mama Dembelé, Clàudia Vidal, Coral Molist i Laia Currius. A elles se sumarà l’any que ve Mireia Yespes, que acaba de tancar un acord amb la McNeese State University de Louisiana.
Per a ella, són dies de molta feina. Aquesta torellonenca de 17 anys està en ple període d’exàmens finals de segon de Batxillerat, prepara la selectivitat, i entrena i juga per acabar la lliga amb l’equip Júnior de la UE Mataró-Femení Maresme –aquesta temporada també va ajudar el Sènior a Lliga Femenina 2–. “Està sent un any complicat per compaginar-ho tot. He d’estudiar i amb l’equip anem primeres i si continuem així anirem als campionats de Catalunya i Espanya”, comenta Mireia Yespes. L’anima saber que tot plegat és l’últim escull per començar a fer les maletes i creuar l’Atlàntic per fer realitat un objectiu que perseguia des de feia temps. “Sempre hi he volgut anar. Era el meu somni des de petita i ja fa un parell d’anys que estic en contacte amb l’agència que m’hi porta”, detalla. Yespes estudiarà l’equivalent a Administració i Direcció d’Empreses (International Business) i competirà amb l’equip que milita a la primera divisió d’una de les conferències de la NCAA (National Collegiate Athletic Association). “Estic molt contenta de l’oportunitat i de seguida vaig dir que sí perquè m’agradava el programa de bàsquet de la universitat i també el fet que hi haurà altres noies de fora com jo”, continua l’aler, formada a les categories inferiors del CB Torelló, amb un pas després de tres anys pel Sant Adrià, quan va ser seleccionada i es va proclamar subcampiona estatal amb la selecció catalana Cadet.
Aquest passat per les seleccions el comparteix augmentat la manlleuenca Mama Dembelé, l’osonenca amb més projecció en aquest esport, que l’any passat va fer el mateix procés que farà Yespes aquest estiu. “L’experiència del primer any no es pot dir que sigui fàcil. És complicat adaptar-se a una cosa que no havia viscut mai abans. La gent és diferent i la cultura, també. Marxes contenta i emocionada i això ho fa més senzill però tot i així es complicat”, assegura la base, que ja és a casa després de tancar el primer curs. “El bàsquet és molt diferent i l’arbitratge canvia molt el joc. És frustrant al principi perquè has de canviar el que portes fent tota la vida però anem de mica en mica”, continua Dembelé, que va començar a botar la pilota al CB Manlleu, on va fer el salt al Segle XXI abans de marxar a la Universitat de Missouri a estudiar Health Sciences com a pas previ per acabar llicenciant-se en Fisioteràpia. L’estrena de Dembelé a la lliga universitària americana, però, tampoc ha estat l’esperada a causa de la Covid-19. “Teníem molt bon equip i molt talent, però hem hagut de parar diverses vegades per positius a l’equip. No puc dir que hagi complert els objectiu que volíem, però sí que acabo l’any contenta i amb ganes d’agafar un rol més important l’any que ve que ja no seré de primer any”, explica la jugadora de 19 anys.
Més sort ha tingut en aquest aspecte la folguerolenca Clàudia Vidal, que també va marxar l’any passat cap a Louisiana per estudiar primer Treball Social i després passar-se a Antropologia a la Northwestern State University. “M’alegro molt d’haver marxat en aquesta època perquè aquí als Estats Units nosaltres hem pogut jugar amb normalitat malgrat les restriccions”, confessa. Sí que comparteix amb Dembelé que la primera temporada a Amèrica no és gens fàcil. “No ens coneixíem l’equip i ha estat difícil quant a joc, en part per l’alt nivell que hi ha”, diu. Justament per això ha demanat un trasllat a Colorado per poder competir a la segona divisió. “Busco poder millorar com a jugadora. A la primera divisió hi ha molta pressió i crec que allà em trobaré més a mi mateixa”, detalla la pivot de 19 anys. Vidal va començar a jugar a bàsquet a l’Avinyó seguint els passos del seu germà, va continuar al CB Torelló i va acabar al Sant Adrià abans de marxar de casa. “Aquí el bàsquet és molt físic i molt ràpid i tu has de fer el doble que les altres venint d’Europa, on és més tàctic. Per mi va ser bastant dur al principi però m’ha passat molt ràpid i n’he tret moltes coses bones. Sens dubte és una experiència que recomano”, apunta aquesta jugadora d’1,85m. Vidal no té clar si amb el pas dels anys continuarà jugant a bàsquet perquè “potser no ho visc amb tanta passió com altres companyes”, però de moment vol “anar fent sobre la marxa”.
No molt lluny de Mama Dembelé, al mateix estat de Missouri, aquesta temporada també ha debutat a la lliga universitària la tonenca Coral Molist, si bé les dues osonenques no s’han enfrontat ja que ella milita a la NJCAA perquè el seu centre, el Jefferson College, és un Júnior College on es fan estudis de dos anys. “Faré aquests dos anys genèrics aquí i després em traslladaré per cursar Nutrició i Dietètica en una altra universitat”, avança l’aler de 18 anys, que va fer tota la seva trajectòria prèvia al CB Tona. “Les companyes m’han ajudat molt a adaptar-me, però ho he trobat molt exigent físicament i mental. Les jugadores d’aquí estan molt fortes i jo he hagut de fer treball a part al gimnàs”, ressalta. Molist comparteix equip amb tres catalanes més i això també l’ha ajudat en el procés d’integrar-se al nou país. “Va bé poder parlar català de tant en tant. La meva entrenadora sempre ha apostat pel bàsquet català i fa anys que fitxa a Catalunya perquè li agrada el joc de tallar, passar i fer rotacions”, revela. La jugadora de Tona també és de les que té clar que no es dedicarà professionalment al bàsquet, però “gaudeixo molt des del primer dia que vaig botar una pilota i mentre duri aquesta experiència l’aprofitaré al màxim”. Ella, que la setmana que ve farà els exàmens finals i tancarà curs, espera tenir més minuts de la cara a la propera temporada i poder ajudar un equip a qui esportivament tampoc no li han acabat de sortir les coses.
Lluny de totes elles, a la costa oest, hi ha la taradellenca Laia Currius. Està estudiant Treball Social amb un doble grau en Estudis de Gènere i Identitat a Saint Martin’s University, a l’Estat de Washington, on té una beca al 100%. El seu equip està a la D2 (Segona Divisió) competint a la GNAC (Great Northwest Athletic Conference). Hi va arribar l’estiu passat després de finalitzar el segon de Batxillerat i comenta que “personalment el canvi ha estat molt gran”, tant a nivell acadèmic com d’estudis. A causa de la Covid “vam haver de començar la temporada entrenant en dos grups per separat”. Com a equip ho va fer després de Nadal i no va ser fins al febrer quan van fer els primers partits. Afirma que ser estudiant-esportista demana molt sacrifici i afegeix que “aquest any potser no ho hem notat tant per les restriccions, però la nostra entrenadora sempre ens diu que per assolir l’èxit hem d’estar treballant en el nostre joc unes cinc hores diàries com a mínim”.
Una rutina exigent, pròpia de la meca del bàsquet, on aquest esport és un dels reis, i d’un país competitiu avesat a treure fornades de campions en tots els àmbits.
{{ comment.text }}