Elena Congost: “Però l’espina me l’he de treure”

La gurbetana Elena Congost i el seu guia, Mia Carol Bruguera, corrien diumenge la marató als Paralímpics de París, però van acabar fent la volta al món en una tarda. La seva discutida desqualificació quan tenien guanyada la medalla de bronze, per haver-se deslligat un instant de la corda que els havia d’unir en un gest instintiu d’ella per evitar una caiguda, ha fet viral la seva història. La seva ja és la no-meda-lla més famosa dels Jocs Paralímpics. Van deixar la vila olímpica de París de manera precipitada, encara sota els efectes emocionals d’una desqualificació que només va defensar la japonesa Misato Michishita, a qui li anava el podi, i un jutge atrapat entre la reclamació de la nipona i un reglament que, va dir, no li deixava marge de maniobra. “La norma és la norma.” Van evitar tornar amb la delegació espanyola a Madrid i van volar directament a Barcelona, confiant que esquivarien la pressió ni que fos carregada d’afecte, com era el cas. Però no se’n van sortir. Ni ells ni els seus mòbils, incapaços de gestionar tants missatges i peticions d’entrevistes. La repercussió mundial de la no-medalla haurà estat molt més gran de la que hauria tingut la medalla.Absolutament. Ens ha sobrepassat tot. Però només podem agrair el suport que hem rebut d’arreu del món, dels mitjans de comunicació i de tanta gent coneguda i desconeguda. El Comitè Paralímpic Espanyol demanarà que se’ls tracti com a medallistes de bronze. Queda alguna opció de reclamar fins i tot la medalla, encara?E.G. Em consta que s’està movent una demanda per la via jurídica des del mateix Comitè Paralímpic Espanyol. No sabem quin recorregut tindrà, però és bo que es faci i que es reivindiqui aquest bronze. És una manera de donar més força a la causa i posar en evidència un reglament que es va aplicar de manera injusta i absurda.M.C. A l’Elena li han pres el que més mereixia, que és la medalla i la foto del podi. Almenys que sigui l’única cosa que no tindrà d’aquests Jocs. El reconeixement, que ja ha tingut, i obtenir la beca com a medallista és simplement un acte de justícia. Per ella és la seva feina. Fins i tot Jean-Louis Dupont, el famós advocat del cas Bosman, va sortir en defensa seva.E.C. Sí, dient que el motiu de la desqualificació és una “estupidesa reglamentària” perquè atempta contra el dret de l’atleta a prestar un ajut, que és exactament el que va passar. No hi pot haver cap reglament, cap comitè, cap federació ni cap entitat esportiva que pugui penalitzar una cosa així. Allò que es diu de la norma i l’esperit de la norma.E.C. Exacte. Perquè en aquell moment, a més, la cursa està decidida, no alterem cap resultat, no interferim en cap altra corredora. Vaig ser conscient que havia perdut un moment la corda en el gest instintiu d’ajudar en Mia, però mai no vaig pensar que comportaria això. En quin moment van saber que estaven desqualificats?M.C. Quan ja ho havíem celebrat tot. Potser havia passat mitja hora des de l’arribada.E.C. Ja havíem passat el passadís de mitjans. Estava anant cap al control antidòping i m’ho van dir. Llavors pensava que es resoldria, perquè el motiu de la reclamació em semblava –i encara m’ho sembla ara– surrealista. Però no va ser així. Si l’equip japonès no hagués presentat la queixa la medalla seria seva?Sí. Quina va ser la reacció de la gent que tenien allà en aquell moment?E.C. Evidentment vam quedar desolats, però tothom ens va fer costat. Atletes, personal d’assistència, de les oficines... “No us podem dir res, només us podem abraçar”, ens deien. En aquell moment estàvem superats. Però a mesura que han passat les hores t’adones del valor que tenen aquests gestos. En quin moment de la cursa van ser conscients que les opcions de podi eren reals? M.C. Vam anar obrint espai ja des del començament, però la seguretat que la medalla no se’ns podia escapar va arribar als volts del quilòmetre 30, perquè vam veure que l’avantatge que teníem respecte a la quarta ja no es podia retallar.E.C. Ens vam dir que si a l’arribar als Camps Elisis manteníem les referències ja ho teníem fet i no calia córrer riscos. Però jo em sentia molt bé i anava embalada.M.C. Diguem que jo vaig gaudir molt els primers 20-25 quilòmetres, sobretot perquè veia que tot el que havíem comentat i entrenat s’estava complint a la perfecció. Ella, en canvi, ho va fer més en els finals, segurament llançada cap a la medalla. I estava corrent molt bé. I aquí va venir el patiment dels últims metres, Mia.M.C. Els últims tres o quatre quilòmetres crec que anava deshidratat. A la sortida havia notat alguna fiblada als genolls i em vaig prendre un Enantyum, que ja ajuda a deshidratar. I suposo que anar seguint el seu ritme, acompassant, controlant, la pressió... Em vaig acabar les sals que duia, que ja eren més de les que solo portar, i això em va provocar la deshidratació i les rampes finals. Les hauria pogut tenir cinc minuts després, o no tenir-les. Qui fa esport ja ho sap. Però va anar així. I la meva imatge al vídeo és patètica, d’acord. [Riu] Però si ha de servir per entendre el que va passar i quina va ser la reacció d’ella per ajudar-me, és el que hi dona sentit. Jo ni tan sols vaig ser conscient que ella havia deixa la corda. I una vegada vist com va anar tot, amb més tranquil·litat, sempre acaba sortint allò de “i si en comptes de”?E.C. Ho comentes, evidentment, però no passa d’aquí. Com comentes tantes altres coses. Perquè no tenim res a castigar-nos, ni a retreure’ns. La cursa va ser impecable, com ho havia estat la preparació. I sí, potser ens podíem haver aturat i entrar caminant. Però qui et diu que si ens aturem i no faig el gest en Mia acaba caient, no el veig, el trepitjo i acabem tots dos per terra? I si llavors ens ajudem mútuament per aixecar-nos, qui et diu que no ens surt igualment la corda o que algú considera que en Mia m’ha ajudat a mi i això també desqualifica? Féssim el que féssim, vist el que va passar, ens exposàvem a qualsevol cosa. És molt absurd.M.C. Va ser una acció espontània, instintiva, immediata, i és just això el que li dona valor. Van arribar a meta sabent que tenien la quarta classificada a molta distància. Com els donaven les referències, durant la cursa?M.C. Una de les coses que he descobert de l’Elena entrenant i corrent amb ella és que hi veu molt menys del que em podia imaginar: pràcticament el 5%. Però la seva adaptació a l’entorn, principalment a través de l’oïda, és espectacular. Vam tenir referències al pas dels quilòmetres 5 i 10, per exemple, sentint els crits d’ànims que venien de lluny, sobretot ella, quan hi passava la primera de les que teníem pel darrere. Jo havia posat el crono i llavors ho comprovava. Als avituallaments també ens informaven, però va ser molt més endavant.E.C. I jo que de tant en tant cridava “Mira enrere, Mia!”.M.C. Exacte! I quan al fons d’una recta ja no veies ningú pensaves: “Ja ho tenim”.E.C. Córrer la marató és molt maco i agraeixes que en molts punts del recorregut hi ha molta gent que crida i anima. Però això, que per una banda t’esperona, per l’altra t’amoïna i t’ho fa passar malament perquè pots deixar de sentir el guia i has d’anar a crits per sentir i confirmar les seves indicacions: si hi ha llambordes, si ve pujada, si hi ha un revolt, un sotrac, si has de travessar vies de tren o de tramvia... La compenetració ha de ser absoluta.M.C. Sí. La sincronia en el braceig, la gambada, ajustant la meva a la seva i adaptant-la en funció de si agafo la corba per dins o per fora, per fer-la més o menys llarga...E.C. És la meva ombra. Gairebé arribem a sincronitzar la respiració.M.C. He vist algunes imatges que m’han impressionat de fins a quin punt anàvem sincronitzats, corrent. Si es confirma la beca, la intenció és continuar?E.C. Sempre he dit que jo em dedicaré a això mentre tingui la il·lusió i les ganes de fer-ho, i el cos m’ho permeti. I és evident que disposar de la beca és indispensable, perquè és la meva feina i el sou que duc a casa per ajudar a tirar endavant la família. M’apassiona el que faig, però és dur i sacrificat, i si no et surt del cor no ho fas. L’horitzó és el de Los Angeles 2028?E.C. Tant de bo. De moment toca dir que fita a fita i any a any. Però és evident que després del que ha passat a París, aquesta espina me l’he de treure. Serà amb en Mia?M.C. No. Tinc 57 anys. L’edat no és per ella mateixa un factor determinant a l’hora de fer esport, si n’has fet. Hi ha gent amb 80 anys que corre maratons. Però sí que hi ha progressions que són evidents i que has de veure. Ella, amb 36 anys, encara pot millorar i ho farà. Jo no puc fer la mateixa progressió. Sap que em té al seu costat per tot. Però com a guia i company de cursa, li convé treballar amb un o dos de nous, que l’ajudaran a afrontar els reptes que vindran. L'altra marató d'Elena CongostA pistes, la marató. Però fora pistes, una cursa d’obs-tacles. La trajectòria d’Elena Congost fins arribar al reconeixement mundial que té ara mateix no ha estat gens fàcil. Al contrari. I això que va ser medalla d’or a la marató dels Paralímpics de Rio de 2016, i ja venia de ser plata a la cursa dels 1.500 a Londres el 2012. I d’aquí el salt a París 2024.No va anar als Paralímpics de Tòquio de 2021 –desplaçats un any per la pandèmia– perquè feia poc que havia estat mare per tercera vegada i el Comitè Paralímpic Espanyol va considerar que no estaria en condicions. I això que l’internacional l’hi convidava com a campiona vigent de 2016.L’espanyol, en canvi, no només s’hi va negar sinó que, a banda de retirar-li la beca –el sou mensual per a aquests atletes–, ni tan sols volia fer-li el permís de maternitat, pel qual va haver de lluitar a través d’un advocat.Arran d’aquest incident, Congost va quedar totalment al marge del Comitè Paralímpic Espanyol. Just ara fa un any, el setembre de 2023, el va informar que volia tornar. Havia tingut un quart fill, no tenia beca i va ser novament conscient que, entre l’aturada i la quarta maternitat, el comitè no confiava en ella. Tenia cinc mesos per preparar-se i aconseguir la mínima per classificar-se per als Jocs Paralímpics de París.Arriba el febrer i supera la marca de manera rotunda, a la marató de Sevilla, amb més de cinc minuts de marge sobre el tall. Encara sense ajuda econòmica, s’in-corpora al Plan de Apoyo al Deporte Objetivo Paralímpico (ADOP), del Comitè Paralímpic i el Consejo Superior de Deportes, que li cobreix l’assistència mèdica. Li havia tocat demostrar de nou que havia tornat i que ho feia, a més, en el seu millor moment de for-ma: millor marca personal i rècord d’Espanya de la categoria.Estava orgullosa del que havia fet, i amb el mateix gest s’havia tret l’espina i havia donat un cop de puny sobre la taula per reivindicar-se. Després de la cursa de París i el suport rebut, agraeix que el Comitè Paralímpic Espanyol demani ara que se la consideri medallista de bronze i se li torni la beca. Ha ajudat a passar el tràngol amb més calma. I vist el periple, “em sembla que m’ho mereixo". Elena Congost amb els seus quatre fills, el febrer passat, a punt d’anar a Sevilla on faria la mínima per als Jocs Tres hores a 50 centímetres El 18 de setembre va fer un any exacte que Congost va comunicar el retorn. Aquell mateix setembre va començar a córrer amb qui ha estat el seu guia, Mia Carol Bruguera, en uns mesos especialment intensos que van tenir una primera prova de foc a Sevilla, al febrer, i la segona, diumenge passat a París. Entremig, hores i hores compartides d’entrenament per sincronitzar moviments, ritmes i consignes. I entre tot això, també una senzilla corda homo-logada, amb braçalet als dos extrems i dues boles de diferent color per marcar el límit de la part central, que ha de fer més de 10 centímetres. Però tot el conjunt no pot superar els 50. Les anelles, a més, no són ajustables i no s’encaixen al canell, sinó que s’han d’agafar entre els dits al palmell de la mà, de la manera que sigui més còmoda. “A en Mia li estreny i a mi em va grossa”, diu Congost. Una altra explicació de per què, a la línia de meta, se li va escapar un instan

Elena Congost: “Però l’espina me l’he de treure”

Esport i art sobre el cavall

Culte al cos i a la salut

39 candidatures opten als premis de la Nit de l’Esport vigatà

L’Ajuntament treu a concurs una nova gestió integral de les instal·lacions i serveis del Patí Vic

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

Foc en un camp a Santa Eugènia de Berga, que podria haver estat provocat per una cigarreta

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

El Racó d'en Pere, l’essència i el gust del menjar de tota la vida

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França