El lleidatà Llorenç Bonet és entrenador de futbol, màster en Direcció d’Equips i Psicologia Esportiva, conferenciant i escriptor. Autor de diversos llibres, l’últim que ha afegit al catàleg és Golden. El futbol de la terra (Fonoll). Hi parla de futbol i futbolistes, des de la vinculació fins als seus orígens geogràfics i culturals. La setmana passada va passar pel programa … i bona lletra d’EL 9 TV per parlar del llibre i del Mundial.
Estem en ple Mundial de futbol i vostè hi troba uns patrons. Quin paper hi juga el lloc on es disputa?
És una paradoxa, perquè les cases d’apostes situen quatre seleccions europees com a favorites –França, Espanya, Portugal i Anglaterra–, per davant de l’Argentina i el Brasil. Però l’estudi que hem fet al llibre ens diu una altra cosa: dels vuit Mundials organitzats al continent americà, set els han guanyat seleccions americanes. I dels 11 disputats a Europa, 10 els han guanyat europeus. Estem parlant d’un 90% d’encert. Per tant, depenent d’on es juga, pots anticipar amb molta fiabilitat qui pot guanyar.
També hi mantenen que factors com condicions climàtiques hi influeixen.
Els 22 Mundials els han guanyat majoritàriament països tropicals i mediterranis com el Brasil, Espanya, Itàlia o França. Qatar es va jugar al novembre precisament per això. El 2010, Espanya guanya Sud-àfrica, i Ciutat del Cap té un clima mediterrani. Aquella selecció tenia nou jugadors del Barça. Que es guanyés el Mundial per la climatologia compartida? No. Però tot allò que afavoreixi la integració és favorable al resultat final.
Per guanyar un Mundial no n’hi ha prou amb grans jugadors, doncs?
No. Cal una generació excepcional, però entre iguals els factors culturals, socials i geogràfics són determinants. I d’això es parla molt poc. Les seleccions que han sigut més fidels al seu patró cultural i antropològic, i ho han traslladat al camp, han arribat a l’èxit. No es tracta només de tenir els millors jugadors individuals, sinó de construir una identitat col·lectiva que connecti amb allò que aquella societat és i sent.
Brasil, Alemanya o Itàlia els tenim interioritzats com a exemple d’això.
Completament. El Brasil s’ha fet cèlebre amb el jogo bonito, amb aquella forma d’entendre la vida allunyada de l’especulació, amb les dinàmiques de la samba, la bossa nova i la capoeira. Quan tot això es va traslladar al camp amb una gran generació, van guanyar cinc Mundials.
I Alemanya?
És el patró oposat: equip, col·lectiu, racionalitat. Quan ha sigut fidel a la seva personalitat, ha tingut èxit. I Itàlia, quan feia el catenaccio, no deixava de ser una prolongació de l’imperi romà: primer les muralles, defensant bé i guanyant bé. A més, quan confluïen el talent elegant del nord –Maldini, Baresi, Pirlo– amb la intensitat passional del sud –Materazzi, Gattuso, Cannavaro–, van guanyar quatre Mundials. Ara hi han renunciat i no es classifiquen.
Brasil no és el que era.
L’últim Mundial del Brasil va ser el 2002. Més de vint anys sense aspirar-hi. El talent neix igual, però els clubs europeus els fitxen massa joves. Els Vinicius, Rodrygo, Raphinha… tenen el talent innat, però no han completat la seva formació al carrer, a les favelas, als clubs d’origen. Europa ha arruïnat el futbol brasiler perquè se n’emporta els jugadors massa joves. Ha sigut una catàstrofe cultural. Ara, però, el Brasil ho ha detectat i ha fitxat Ancelotti, un entrenador italià que entén la cultura europea i té experiència en la gestió de vestidors. Potser és l’adaptació necessària a la realitat actual.
Aquesta mateixa lògica s’aplica als clubs?
La cultura d’un club gradua la particularitat del jugador. El Madrid representa el guanyar per damunt de tot: guanya històricament en el temps de descompte; el poder té premi. El Barça, amb l’arribada de Cruyff, va afegir una condició: guanyar i jugar bé. La gent pot acceptar una eliminació si s’ha estat fidel a l’ADN. L’Athletic de Bilbao és diferent: vol guanyar representant la seva gent, el seu territori, Euskadi. Hem estudiat aquests tres clubs perquè són els únics que des de la fundació de la Lliga sempre han estat a Primera Divisió. Però la teoria s’aplica a qualsevol club: també serveix per al Vic, el Mollerussa o el Lleida.
Al llibre també analitza el cas concret de la província de Lleida. Quines conclusions n’extreu?
N’hem agafat tots els jugadors que entre el 1929 i el 2025 han jugat a Primera Divisió espanyola, i hem mirat d’on provenen i en quina posició juguen. Les conclusions són clares: són defenses, de poble i provenen de zones de muntanya. No és una anècdota, és un patró. I aquest patró hauria d’ajudar als models de joc. Quin sentit té que un club d’aquestes terres adopti un model mediterrani ofensiu si els seus jugadors tenen un altre tarannà? La geografia, el clima i la cultura local formen el jugador molt abans que cap entrenador.
Al final del llibre hi diu que és en un partit d’un poble petit a les 4 de la tarda d’un fred diumenge d’hivern on hi ha la clau de tot.
El poder i el relat estan al centre: els grans esdeveniments, els grans mitjans, els grans diners, els grans clubs… Però el talent continua sent als marges, a les perifèries. És com una metàfora: en un iot en alta mar, uns rics beuen el millor cava Moët & Chandon. Però el que fa el bon cava són els pagesos de la Toscana, de França o del Penedès. Els jugadors i entrenadors que fan que el futbol sigui únic continuen sent als pobles i als barris de classes populars. I sí, t’adones que precisament allà hi ha la clau de tot.
