Cinc temporades després, Ricard Farrés no continuarà a la banqueta del Tona la propera per motius personals. Amb inicis a Folgueroles, i després al Vic Riuprimer, Farrés va aterrar a Tona amb l’equip a Primera Catalana i marxa amb el conjunt tonenc consolidat a Tercera Federació, després d’aconseguir un ascens històric i afermar l’equip a la categoria.
Després de molts anys a les banquetes, dona per acabada aquesta etapa. Què és el primer que li ve al cap?
Una mica de nostàlgia per tot el que he viscut, però convençut que he gaudit molt del camí. La vida són etapes i ara en comença una de nova, intensa i il·lusionant, amb la meva família. Tinc moltes ganes de passar-hi temps.
La gent el coneix per ser un dels entrenadors emblemàtics de la comarca. Què recorda del seu pas per Folgueroles i Riuprimer?
Són molt bons records i la base de tots els èxits, ja que són els clubs on m’he format. Crec que sense el pas per aquestes categories no hauria pogut arribar fins aquí.
Què han significat aquestes cinc temporades al Tona?
El Tona és com una família. Només caminant pel camp em sento com a casa i només puc agrair el tracte que han tingut amb mi aquests anys i continuarem tenint. No seré el líder del projecte esportiu, però sempre em sentiré important a Tona.
Parlem de l’ascens.
Va ser un esclat de joia gegant i aquell moment va ser com tocar el cel. Era una fita molt difícil d’aconseguir, i ser el primer entrenador que descobreix l’ascens a Tercera Federació amb el Tona és una satisfacció enorme.
És el millor moment que ha viscut?
Sempre el recordaré, però també n’hi ha molts d’altres que sense ells no hauríem pogut assolir l’objectiu final. Cada moment m’ha servit per gaudir i aprendre.
I el més dur?
Em ve al cap la derrota contra la Guineueta. És un dia molt difícil d’explicar. Tot i això, una temporada vam encadenar 10 o 12 jornades sense guanyar. Van ser moments molt durs que em van fer dubtar si era capaç de capgirar la situació. La resposta era que sí.
Com va viure l’últim partit a la banqueta?
Amb més nervis dels habituals, tot i que vaig intentar dissimular-ho. Em va costar dormir a la nit, ja que només pensava en el partit i sabia que podia ser l’últim. No el descriuria amb tristesa, però sí amb molt de nerviosisme. Necessitàvem guanyar.
Les ulleres de sol sempre l’han acompanyat pels camps.
Sí. Tot comença perquè tinc els ulls molt delicats, fins a convertir-se en una superstició. Recordo un partit que me les vaig deixar a casa i me les van haver de portar. Ja formen part de mi.
És complicat compaginar aquesta dedicació amb la vida personal i familiar?
Sempre he volgut ser el primer d’arribar i l’últim a marxar del camp. Són hores robades a la meva família. Aquest és el motiu del meu adeu. Necessito passar més hores amb elles i ser responsable i coherent amb el club. El Tona necessita un entrenador amb compromís total.
Orgullós del seu camí?
Molt, no només pels èxits esportius, sinó pels vincles que he creat a tots tres clubs. Aquests dies he rebut molts missatges d’agraïment i tinc moments únics que et fan veure que ho has fet bé.
Algun exemple?
El més recent em va deixar bocabadat. Dissabte passat passejava amb la família al festival Una Tona de Màgia i dues persones em van aturar. No les coneixia de res, em van abraçar i em van donar les gràcies. Són detalls únics que sempre m’emportaré.
Si camina enrere i troba aquell entrenador que començava a Folgueroles, què li diria?
Que visqui cada moment amb intensitat, sigui bo o dolent. Tot passa, però els moments es queden. Haver-me deixat la pell en cada instant em fa sentir orgullós ara que ho deixo.
Què farà en el futur?
Vull continuar a Tona, perquè m’hi sento còmode. En primer lloc, ajudaré Marc Francolí en la direcció esportiva i llavors donaré un cop de mà a l’entrenador amb el que faci falta. Penso que el club ha encertat amb el nou entrenador i m’agradaria facilitar-li la feina perquè es pugui dedicar exclusivament a entrenar.
{{ comment.text }}