Viure del futbol fora de Catalunya

Gerard Bayés “Em toca la fibra i la sensibilitat, perquè estic recordant moments molt bons de la meva infància, del meu poble i de la meva gent”, assegura Miki Codina (2002), jugador de la UD Logronyès, sobre els seus anys al futbol base de Sant Hipòlit de Voltregà. No és l’únic jugador osonenc que viu el o del futbol fora de Catalunya: Arnau Tenas, ara al París Saint- Germain; Ferran Jutglà, al Bruges belga; Samu Obeng i Arnau Rafús, a l’Osca i al Valladolid respectivament; Adrià Capdevila, també al Logronyès; Gassin Ahadme, al Regne Unit; Narcís Bou o Marçal Salom, als Estats Units i Xevi Pérez, a Itàlia formen part d’una la llista cada vegada més llarga. “Els clubs osonencs tenen una gran importància per mi”, respon Marçal Salom (2003) des de Chicago. “Vaig passar vuit anys al Tona i he estat a punt de tornar-hi, però finalment vaig decidir marxar als Estats Units”, explica el porter. La vida fora d’Osona és diferent, però el futbol lluny de la comarca potser encara més. Segons Xevi Pérez (2003), futbolista de l’Akragas, equip de la quarta divisió italiana, “el tracte i l’aprenentatge a la nostra comarca és més fàcil i en el meu cas tant el Tona com el Manlleu em van ajudar molt a créixer”. Miki Codina, Xevi Pérez i Marçal Salom van començar a jugar a futbol a Osona i ara estan repartits arreu del món. “Com a bon sac i ganxo vaig començar jugant a hoquei, l’esport de moda al meu poble, però més endavant em vaig decantar pel futbol i van ser uns anys espectaculars”, recorda Codina. El camí de Pérez i Salom, companys de classe des de petits, va néixer a Tona: “Són anys en què he après com a jugador i persona”, recalca Pérez. “Hi ha molt temps per competir al món del futbol i quan ets un nen és més important l’aprenentatge, l’educació i l’alegria per aquest esport que la competitivitat”, afegeix Salom. Arriba un moment en què els futbolistes han de decidir si volen seguir gaudint de l’esport al poble o canviar el rumb per intentar triomfar. “No va ser fàcil marxar a jugar a fora d’Osona, m’estimo Catalunya i soc un enamorat del futbol català. Però és difícil dir que no a una oferta d’un club històric com el Betis”, explica Codina. És una peça clau a la defensa del Logronyès, en llocs de promoció d’ascens a la categoria de bronze estatal. El fet de marxar a jugar a fora té les seves complicacions. El jugador abandona la seva zona de confort, les persones que estima. “Intento trucar sovint a casa per parlar amb els meus amics i la meva família”, diu Xevi Pérez. Agafa aire i continua: “Tot i parlar cada dia amb els teus, estàs temps sense tocar-los”. “Els familiars i els amics són la meva vida, parlo cada dia amb ells i el contacte no l’he perdut ni el perdré mai”, remarca Codina. Cada canvi d’equip és un nou inici. “A Catalunya hi ha el millor futbol, sobretot en tàctica”, diu Salom. “Els americans tenen una forma diferent de veure el futbol. Els futbolistes tenen més presa de decisió que l’entrenador, el temps es va parant i físicament és més exigent que a Espanya.” A Itàlia passa el mateix, tot i ser Europa també. “Els partits són una guerra. Al principi vaig notar molta diferència i em va costar acostumar-m’hi”, argumenta Pérez. Però marxar no sempre vol dir triomfar. Codina, des de Logronyo, admet que té clar que el bon futbol és aquí i ha renunciat a ofertes de l’estranger: “Quan un jugador de bàsquet vol arribar a l’NBA no ve aquí a jugar. Jo tinc el mateix pensament en el futbol”. “He jugat contra jugadors que estan vivint del món del futbol, com Yéremi Pino (Vila-real), Ivan Romero (Llevant), Pablo Moreno (Andorra), i veig que jo també tinc la possibilitat”, afirma. La visió dels jugadors que juguen fora d’Espanya també segueix aquesta línia. “Si arribés una bona oferta de Catalunya em plantejaria tornar”, explica Salom, però “de moment prefereixo seguir aprenent l’idioma i acabar la carrera”. “Aquí, als Estats Units, només mantinc les meves supersticions. La resta ho estic perdent”, afegeix. “Quan l’àrbitre xiula, sempre faig la creu cristiana i no canvio ni la samarreta ni els guants fins que empatem o perdem.” Pérez pensa força igual: “Ho he apostat tot al projecte a Itàlia i no tornaré fins que no hagi gastat totes les bales”. Aquestes vacances de Nadal, tots han viscut un petit tast de què seria un retorn a Osona. Persegueixen un objectiu, però saben com és la vida a casa. Tenen clar què han deixat per complir el seu somni. “Deixant de banda la gent de casa i els amics, el que més trobo a faltar és Catalunya, el Mediterrani, però sobretot la meva comarca, Osona”, conclou Salom.

Viure del futbol fora de Catalunya

Futbol, pagesia, amistat i identitat

El Sant Vicenç puja a Tercera Catalana

El MICFootfem triplica participació i s’internacionalitza en la seva tercera edició

La Santperenca, finalista de la promoció d’ascens a Tercera Catalana

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

El sisè Cabró Rock, a punt per l’adeu d’Oques Grasses a casa

“Les ganes hi són. Hi va tanta gent com la que s’ha quedat fora”

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Denuncien un conductor novell per circular begut i a 196 quilòmetres per hora a la C-17

Pilarin Bayés, al papa: "Gràcies per parlar en català"

Famílies de Manlleu obren camí amb dos grups singulars el curs que ve

Li cremen el cotxe de matinada al mig del carrer a Aiguafreda

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada