Com es converteix vostè en un cremat del motor?
Jo començo com a aficionat als cotxes cap al 1967, quan tenia 15 anys, veient imatges per televisió en blanc i negre d’una cursa de Le Mans. I allò em va agradar molt, molt. Amb un company vam anar a veure la Pujada al Montseny… cap dels dos teníem carnet de conduir. I allà vaig veure cotxes i personatges que només havia vist en revistes, i que tenia mitificats.
Allà vaig veure cotxes i personatges que només havia vist en revistes, i que tenia mitificats
Cotxes com els de Le Mans, portats a Sant Celoni!
No eren ben bé els mateixos, però de la mateixa procedència i concepte.
És la competició que més l’ha marcat, personalment…
Sí. Hi he estat com a espectador aficionat, com a comissari ensenyant banderes o escombrant la pista si calia i com a periodista, els anys final. Per això acabo la meva trajectòria amb aquest llibre: vaig fer una llista de tot el que jo voldria trobar si comprés el llibre. Per exemple, parlar amb tots els guanyadors que encara fossin vius. Era un repte i alhora una satisfacció, parlar amb aquella gent que jo veia passar…
Per a ells també devia ser-ho, veure que algú es recordava de la seva carrera…
Sí, siiiii… he notat una energia molt positiva.
Si ara fem aquella carretera pensarem: marededéu, com podien fer un ral·li aquí, amb aquest perill?
Això va dir el meu fill, que m’ha ajudat en el llibre! L’hi vaig portar i em deia “estaven bojos, pujar aquí a cent per hora!”. I jo deia: sí, a cent per hora dels anys 60 o 70!
Com va néixer la pujada, i com s’explica que es convertís en una cursa mítica?
Sobre això últim, tothom cita la part de dalt, a partir del quilòmetre 15 o 16, en què hi ha paret de muntanya, precipici i, enmig, només una cinta d’asfalt. Hi ha el túnel, unes roques verticals… allà no hi havia marge d’error. El Montseny neix en una època en què el Campionat d’Europa de Muntanya era una competició molt important. L’automobilisme d’aquella època no era només la F1: era això, i a més, resistència, muntanya, uns ral·lis que eren autèntiques maratons… I el RACC va voler tenir la seva cursa de muntanya.
Van ser els impulsors?
Sí, l’any 1964 Salvador Fàbregas posa en marxa aquesta cursa. I es fa una bona gestió perquè el 1967 ja és campionat d’Europa. Les idees havien estat clares des del principi, perquè si no en tan poc temps no ho haurien aconseguit. Fins al 1975 hi havia Fórmula 1 i Fórmula 2 a Montjuïc, en anys alternatius. Aquestes curses, el Ral·li Costa Brava i la Pujada al Montseny eren el millor que hi havia aquí. Quan Montjuïc s’acaba, queden només altres dues. Hi havia altres curses, però cap d’aquest nivell.
M’hi feia pensar, en la F1 al circuit de Montjuïc. Grans curses en uns llocs que, amb el temps, van esdevenir impossibles…
Sí. L’any 1969 la Pujada es fa pocs dies després de la cursa de Montjuïc. I l’any 1975 estava programada quinze dies després de la Fórmula 1 i, a l’haver-hi el gran accident amb quatre morts, el RACC la va desconvocar perquè estaven destrossats. Es va traslladar al setembre.
Fins al 1975 hi havia Fórmula 1 i Fórmula 2 a Montjuïc, en anys alternatius. Aquestes curses, el Ral·li Costa Brava i la Pujada al Montseny eren el millor que hi havia aquí
A la Pujada al Montseny hi havia cotxes molt diferents: prototips, monoplaces, grans turismes… i també cotxes molt corrents: a les fotos s’hi veuen 600 i Simca 1000!
Eren altres èpoques! Ara et mires un ral·li o una cursa en circuit i els cotxes tenen unes formes molt semblants. Els enginyers poden fer moltes aportacions, segur, però els programes informàtics donen uns esquemes molt semblants. Tant de bo poguéssim tornar a veure una varietat de formes tan grans. Jo tampoc entenia gaire en aquell moment que, en la categoria de prototips, les barquetes, apareguessin aquells famosos 600 trucats. Però ho eren, tenia tota la seva lògica segons el reglament.
Això devia fer possible que hi participés molta gent sense tenir grans recursos…Exactament. Gràcies al típic mecànic manetes, que a més de mecànic era un bon amic i treia hores de son sense facturar hores de taller. Això feia possible el miracle de participar-hi… i dic miracle perquè jo no ho vaig fer.
S’ho havia plantejat?
No, tot i que considero que és una assignatura que em va quedar pendent…
A la Pujada al Montseny hi havia bons pilots?
I tant! Sobretot els primers anys. L’any 1968 teníem Ludovico Scarfiotti, que havia guanyat un Gran Premi de F1 amb Ferrari. Teníem Gerhard Mitter, que havia disputat uns quants grans premis. Teníem Rolf Stommelen, que venia de guanyar La Targa Florio i les 24 Hores de Daytona. Ell va ser el pilot que es va accidentar a Montjuïc, i també va competir a la Pujada al Montseny amb Jochen Mass, el guanyador d’aquella cursa fatídica.
Hi havia catalans?
Joan Fernández, el nostre gran referent: de 26 edicions de la Pujada, s’inscriu a totes, participa en 25 i n’acaba 24. La que no va poder córrer és perquè havia donat paga i senyal d’un cotxe que no li va arribar.
La Pujada al Montseny també es va acabar després d’un accident?
La gota que va fer vessar el got. El Montseny ja era Parc Natural, i el RACC mai no va voler plantar cara a una mesura proteccionista. Després hi havia la complexitat de la cursa, control, seguretat… i el RACC ja havia posat en marxa el projecte del Circuit de Catalunya. S’havien de complicar la vida amb la Pujada? Anaven fent, però l’any de l’accident van dir que s’havia acabat. La Federació Catalana en va agafar el relleu, però ja no era el mateix, no era campionat d’Europa ni d’Espanya. La Federació Espanyola es va treure de la màniga unes exigències draconianes de seguretat a tres setmanes de la prova. I acaba així, és un final molt trist. Però no es pensi, les curses de muntanya continuen existint, com la de Trento Bondone a Itàlia, que és mítica. Encara ara la corre un pilot de 73 anys amb el mateix Porsche amb què venia al Montseny.
{{ comment.text }}