“Em costarà assumir que ha acabat una etapa que m’ha fet molt feliç”

Quatre Copes d’Europa, set lligues espanyoles, cinc Copes de la Reina, quatre mundials i set campionats d’Europa. És el palmarès que s’emporta la manlleuenca Anna Casarramona després de 17 anys a l’elit de l’hoquei patins iniciat al Voltregà i que va continuar al Manlleu, al Gijón i al Palau. Dissabte va tancar la seva etapa com a jugadora. Agraïda i feliç del que ha viscut, però ara també amb ganes de desconnectar. Potser per tornar d’una altra manera. La manlleuenca Anna Casarramona es va acomiadar dissabte, homenatjada pel seu Generali HC Palau, com a jugadora d’hoquei després de 17 anys a l’elit i gairebé 30 des que es va calçar els primers patins. I amb un palmarès que la converteix en un referent d’aquest esport. Com està gestionant aquesta primera setmana d’exjugadora?Costa... M’he buidat. Me’n vaig superorgullosa, molt contenta i afortunada de tot el que he viscut, però també emocionalment tocada. Quan recordo la carrera soc molt feliç, però alhora tinc la sensació que em faran falta dies, setmanes, mesos, per assumir que ha acabat una etapa que m’ha fet molt feliç. Queda clar quin haurà estat el seu últim dia com a jugadora. I el primer?Segurament els anys al Manlleu amb el meu equip de nens i amb Marc Callís d’entrenador. Allà vaig aprendre què volia dir formar part d’un equip, esforçar-me, gestionar derrotes i victòries i conviure amb uns valors que m’han acompanyat sempre. També el meu pare em va entrenar durant un temps i aquells anys van marcar la meva trajectòria. I per què, l’hoquei?Per culpa del meu cosí, que és com un germà per a mi. Ell es va apuntar a hoquei i jo també ho vaig voler fer. Tenia 3 anys. Durant un temps ho vaig combinar amb l’hípica, però finalment em vaig quedar amb l’hoquei. I convençuda?Sí. M’agradava patinar, i és un esport que et manté sempre concentrada. No com el bàsquet o el futbol, que hi ha moments d’aturades. Jo necessito estímuls constants i l’hoquei m’ho donava. En els inicis va ser una nena en un equip de nens.No era conscient de cap diferència. Érem amics i jo em sentia una més. Amb els anys sí que veus les diferències, perquè tens vestidor separat i altres dinàmiques, però dins la pista sempre em vaig sentir valorada. És molt positiu que cada vegada hi hagi més equips femenins perquè les nenes puguin créixer juntes. El grup i els vincles que es creen són molt importants en aquest procés. I va ser del Manlleu fins que va arribar el Voltregà.Sí. Aquesta etapa va durar dels 3 als 14 anys. Llavors al Manlleu ja hi havia femení, tot i que en categories inferiors. Jo jugava amb el meu equip de nens i, quan feia falta, ajudava el femení. Amb 15 anys el Voltregà em va venir a buscar i vaig fer el salt. Va ser un canvi important perquè ja era entrar directament a l’OK Lliga. I des de llavors a l’elit tornant al Manlleu, en dues etapes, el Gijón i aquests últims tres anys al Generali HC Palau. Què se n’emporta, de tot plegat?Sobretot les persones. Els títols són espectaculars i les victòries deixen records inesborrables, però també he après molt de les derrotes. L’esport t’ensenya a superar moments difícils, a reinventar-te i a continuar avançant. És un aprenentatge que després trasllades a la vida. Parlem d’OK Lliga i d’elit, però com viu una jugadora de primer nivell d’hoquei?És sobretot vocació i amor per aquest esport. Molts nois estan acostumats a cobrar poc per jugar i moltes noies, a jugar sense cobrar. Això comença a canviar, però encara hi ha poques jugadores que puguin viure de l’hoquei. I això es deu traduir en la dedicació, preparació i rendiment, al final.Sí. La majoria hem de treballar i compaginar-ho amb els entrenaments, els viatges i la competició. Al Palau ens hem sentit molt cuidades, però igualment has de continuar treballant, i aquest ritme acaba passant factura. I a més, hi ha la selecció espanyola. Hi he estat 15 anys seguits i molts estius que haurien estat de descans els he passat entrenant cada dia, i amb doble sessió. Al costat d’equips no professionals n’hi ha que comencen a ser-ho. És una distorsió o un estímul?Crec que és positiu. Evidentment generen diferències competitives, però també obliguen la resta a créixer. “O ens posem les piles o desapareixem”, han de pensar. Gràcies a l’aposta d’equips com el Vila-sana, el Gijón o el Fraga, amb patrocinadors que aporten més diners, hi ha més visibilitat, més presència als mitjans i més seguiment de l’hoquei femení. La rivalitat hi és, però m’alegro que el nostre esport guanyi repercussió. Què necessita l’hoquei osonenc per tornar a situar-se entre els grans?Als clubs s’estan fent bé les coses, però els recursos econòmics són limitats. I una cosa important: mantenir equips masculins i femenins a l’elit és molt difícil i has d’acabar triant on poses els recursos. Els clubs més potents poden oferir condicions que altres no poden igualar. Aquesta és la diferència. L’hoquei és un esport molt exigent físicament?Cada vegada més. Ara hi ha molta preparació física i els partits tenen una intensitat enorme. Hi ha contacte, desgast i una exigència molt alta. Els equips de dalt treballen molt aquesta part i això ha fet pujar el nivell general. La lesió d’esquena d’ara fa quatre anys li va fer pensar a deixar-ho abans d’hora?Vaig estar vuit mesos recuperant-me i no sabia com respondria. Per sort, la readaptació va anar molt bé. L’oportunitat de fitxar pel Palau em va donar una motivació extra. Tot i això, aquest últim any les molèsties han tornat i hi ha hagut partits que no he pogut jugar. Ara ha penjat els patins. És literal, això? On els té?[Riu] És curiós perquè de coses en guardo ben poques, tot i que m’agradaria. Sempre que algú m’ha demanat una samarreta l’he acabat regalant. Em fa més il·lusió que algú en gaudeixi que no pas tenir-la guardada en un calaix per no fer-ne res. Això sí, m’he quedat l’última samarreta del Palau i l’última de la selecció espanyola. Continuarà vinculada a l’hoquei?Aquest mes encara l’acabaré amb els patins, entrenant amb el Palau. I segur que seguiré els equips des de la grada. Tant el Palau com el Manlleu formen part de la meva vida. Però ara necessito un temps de desconnexió abans de decidir quin paper vull tenir dins l’esport. Vaig estudiar CAFE i treballo en educació física.

“Em costarà assumir que ha acabat una etapa que m’ha fet molt feliç”

EL 9 TV oferirà en directe el decisiu CP Vilafranca – Martinelia Manlleu pel retorn a l’OK Lliga

El Patí Vic certifica la permanència a Nacional femenina de la forma més èpica

El Manlleu haurà de remuntar un gol a Vilafranca per ser equip d’OK Lliga

El Manlleu, conjurat per tornar a reivindicar a la pista que és d’OK Lliga

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

Judit Sardà pren possessió com a alcaldessa de Tona, encara amb retrets de Josep Salom

Ripoll, una de les poques estacions de Catalunya on es pot netejar de grafits els trens

Tres excursionistes ferits a Vilanova de Sau i Llanars

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

La C-17, tallada tres quarts d'hora a Gurb, en sentit nord, en una nova protesta dels treballadors de Pascual

El treballadors de Leche Pascual tallaran diumenge la C-17 a Gurb

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour