Podem dir que a Ignasi Quer (Gurb, 2004) li cauen els gols de les butxaques. Amb la competició ja començada, el davanter va canviar el Vic per l’Hospitalet, del mateix grup V de la Tercera Federació. I, malgrat la seva joventut, Quer ha acabat sumant un total 18 dianes i ha estat clau perquè el seu equip s’acabés classificant per a play-off d’ascens a la Segona Federació.
Com valora la campanya en general?
Ha estat una temporada diferent, amb dos equips i tres entrenadors… A més, quan vaig arribar a l’Hospitalet, a la jornada 13, vam passar una mala dinàmica. Així i tot, vam aconseguir jugar més tranquils i sense la pressió d’assolir l’ascens directe i, finalment, hem aconseguit entrar al play-off d’ascens a la Segona Federació.
Aquest diumenge jugueu contra el Badalona l’anada de la primera eliminatòria. Com l’encareu?
Serà important fer un millor paper que en els dos enfrontaments de la lliga que, malgrat empatar 0 a 0 i perdre 3 a 2, respectivament, han estat superiors. És un gran equip, però en un play-off hi ha moltes variants. Cal gaudir d’aquesta oportunitat, ho donarem tot.
Entorn a la seva temporada individual. Ha estat el pitxitxi del grup V de 3 RFEF, amb 18 gols: cinc amb el Vic i 13 amb l’Hospitalet.
Estic molt satisfet. Era un dels objectius que m’havia marcat des del principi, ja també que tenia l’espina clavada de l’any passat a la Lliga Elit, on em vaig quedar a un sol gol d’aconseguir-ho. Tenia confiança en mi i, a més, els meus companys tant del Vic com de l’Hospitalet m’han ajudat. Ara, intentarem rematar-ho al play-off amb algun gol més.
Amb aquests números, segurament li plouen les ofertes per l’any vinent.
Alguna oferta ha arribat, sí. També els equips necessiten completar les plantilles amb jugadors sub-23 i això m’ajuda. Però no tinc res decidit i ara estic centrat en el dia a dia i en fer un bon play-off.
Va fitxar per l’Hospitalet amb la lliga ja començada. Com va ser?
En acabar la campanya anterior, l’Hospitalet ja em va presentar una oferta, però aleshores vaig decidir renovar amb el Vic. Així i tot, després de jugar contra ells en el partit de la primera volta, em van tornar a insistir perquè hi anés. No va ser una decisió fàcil, sobretot pel context en què estàvem amb el Vic, però sentia que era una gran oportunitat per a mi.
I l’adaptació, va ser fàcil?
Sí. Des d’un primer moment em vaig sentir acollit tant per l’equip com per l’afició, que ho viu molt i sempre ens dona suport. I, tot i que de sobre passes de jugar amb el teu germà a fer-ho amb altres companys, alguns ja els coneixia d’abans. A més, el fet de marcar gols també t’ajuda.
Què creu que el caracteritza com a jugador?
La mentalitat, sense dubte. Vull millorar en cada entrenament i partit. Probablement, no tingui tinc tant talent com altres jugadors de la categoria, però la ment em fa anar un pas més enllà.
Remuntem als seus inicis.
Vaig començar a jugar des de ben petit, amb el Gurb. Recordo que el primer dia vaig entrar al camp plorant i no volia jugar. Vaig fer dos o tres anys allà i, llavors, quan era Benjamí, vam anar al Vic Riuprimer amb el meu germà. Vaig estar-hi fins a Juvenil de primer any, tot i que entremig també vaig marxar al Manresa i al Gimnàstic de Manresa. En els següents dos anys següents de Juvenil vaig passar pel Manlleu i el Girona, fins a acabar al Vic, en el primer any com a amateur.
Parlem de moments. Quins guarda amb especial afecte?
Em quedo amb tres. Sempre recordo el primer dia que vam sortir junts com a titulars amb el meu germà, en Pius. Va ser amb el Manlleu, al camp del Can Vidalet, i encara tinc la foto guardada. I, els altres dos, la temporada passada amb el partit contra l’Atlètic de Madrid i l’ascens a Tercera Federació amb el Vic.
I, per contra, quins han estat els més durs?
Te’n diria dos. Un va ser quan era Juvenil de segon any amb el Manlleu, que estàvem a Nacional i vam fer pocs punts. I, malgrat que a mitja temporada estava molt cremat i m’estava plantejant marxar, en Manel Sala em va obrir les portes del primer equip i tot va canviar. L’altre, va ser en acabar l’etapa com a Juvenil amb el Girona. No tenia pràcticament cap oferta interessant, però en Ramon Carrascal em va donar l’oportunitat de fer la pretemporada amb el Vic i va acabar anant bé.
Anteriorment, ha citat el partit contra l’Atlètic de Madrid. Què en recorda?
Va ser impressionant. Va passar tot molt ràpid, des que entrenàvem mentre muntàvem les grades supletòries fins que el dia que arribes al camp i, en comptes de jugador contra el Lloret, tens al davant Girezmann, Julián Álvarez, De Paul, el Cholo… Entre alguna ocasió que vam tenir i la força de l’afició, va haver-hi un moment que em creia que els podíem guanyar.
Algun ritual o superstició?
Sempre m’embeno la mà dreta i m’hi apunto un parell de coses amb el retolador.
Un consell.
Que cal gaudir, sobretot. Tothom és ambiciós i aspira al millor, però en el moment que deixes de gaudir, ja no val la pena i no té sentit.
Què li agrada fer en el seu temps lliure?
M’agrada jugar a pàdel i anar a entrenar pel meu compte al camp o al gimnàs. I, per descomptat, estar amb els amics, que em dona molta vida.
Finalment. Un somni per complir.
Et diria un dia com el de l’Atlètic de Madrid, però ja està fet. Així que jugar contra el Barça.
