“Mai m’ha agradat que em veiessin com un referent”

Clàudia Galicia (Torelló, 1986) va deixar fa un any la competició en esquí de muntanya i aquest novembre s’ha retirat també del ciclisme de muntanya professional, després d’haver acumulat diverses medalles estatals i internacionals en les dues disciplines. Sempre més es considerarà ciclista o ja li hem de dir exciclista?És una pregunta complicada de respondre, però potser exciclista. Jo continuaré gaudint de l’esport, però com a professional ja no. Ha tornat a pujar a la bici aquests dies o tocava descansar?La primera setmana va ser totalment de desconnexió, però aquesta sí que l’he tornat a agafar. En tinc ganes i ho continuaré fent encara que no competeixi. I la veurem competint en proves menors o populars?En els esports que he competit segur que no. No en tinc gens de ganes, perquè encara que siguin proves populars se’m demanarà o tindré la pressió de fer-ho bé. Soc molt competitiva i no podria estar en una línia de sortida sense tenir l’estat de forma que voldria. En altres esports sí, perquè no tinc cap pressió i només ho faria per gaudir. En té algun al cap?Córrer per la muntanya sempre m’ha agradat molt i no ho descarto, però seria per passar-m’ho bé. Tampoc vull dir-ho molt perquè no sé què em demanarà el cos. El seu és un cas molt peculiar en el món de l’esport perquè ha acabat triomfant en un esport, la MTB, on fins fa set anys no tenia ni l’eina bàsica que és la bicicleta. Recorda aquell dia del 2013 en què li va tocar una inscripció per participar a la Titan Desert amb la compra d’un rellotge?Recordo que va ser un moment màgic anar-hi i guanyar-la, però per res recordo viure-ho com l’inici d’una trajectòria que em portaria fins aquí. Tot ha estat molt progressiu i el que recordo és haver de lluitar i patir molt perquè tenia molt poca experiència. Què la va captivar d’aquella experiència per decidir apostar per aquest esport?Van ser un cúmul de coses perquè sempre he estat molt competitiva, la bicicleta de muntanya em va agradar més del que pensava i al ser una cursa mediàtica van aparèixer patrocinadors que em van animar a continuar i tot plegat va fer que em decidís a tornar-hi. En quin moment va veure que hi podia apostar fort?No hi ha hagut un moment de punt d’inflexió. Cada any millorava en l’àmbit estatal i després internacional. El 2017 ja soc professional perquè visc de l’esport i llavors vaig poder-m’hi dedicar més i plantejar-me les coses d’una altra manera. Quins han estat els moments més destacats en aquests set anys, tant en ciclisme com en esquí de muntanya?Evidentment, les Titan pels sentiments i els primers resultats internacionals. Amb bici el 2017 quan vaig ser subcampiona d’Europa i en esquí de muntanya el primer campionat del món o el del 2019, que ja sabia que era l’últim i el vaig poder guanyar acompanyada de la família. No és un cas gaire habitual compaginar els dos esports perquè són molt diferents. Com és que va fer aquesta aposta?Explicació física no n’hi ha, perquè tècnicament són molt diferents i impliquen doblar temporada i no deixar descansar prou el cos. Però com que eren els esports que m’agradaven quan vaig començar no hi veia problema. A més a més, les coses em van anar bé i fins al 2019 no em vaig veure amb cor d’abandonar-ne un. Han estat set anys molt intensos. Des de fora són molts èxits, però també hi ha moments durs?Fins i tot diria que n’hi ha més de dolents per arribar als bons, però s’ha de treure la part positiva de tot i no lamentar-se. També són molts els trofeus assolits. On els guarda?Els tinc en un traster a casa els meus pares. No m’agrada veure’ls. Tampoc m’agrada parlar de resultats a casa. Suposo que no és gaire normal el meu cas. Ho guardo tot, però amagat. És més important l’experiència que el títol en si?Sens dubte. Amb els anys no recordes els resultats però sí que et quedes sobretot amb la gent, m’emporto molt bons amics i companys, i crec que he millorat com a persona. Per a molta gent ha estat un referent, especialment per a moltes dones. Només cal veure la quantitat de missatges que ha acumulat aquests dies a les xarxes socials. S’ho esperava?No, però estic molt contenta amb el comiat que he tingut. Tot i així, mai m’ha agradat que em veiessin com un referent. Jo ho he viscut d’una manera molt natural, ha estat progressiu i m’ha sortit així, però si he pogut transmetre valors com ara que l’esport és una manera molt bonica de lluitar i que més dones s’animin a fer curses em fa contenta. Ha trencat un sostre de vidre per al ciclisme femení. Sobta que l’any 2020 estiguem parlant d’això?El ciclisme de muntanya és un esport tècnic i no és fàcil adaptar-s’hi, tot i així des que vaig començar fins ara hi ha moltes més noies. Jo també vaig fer uns campus i moltes de les participants ara competeixen. Això és una cosa que vull continuar fent perquè m’omple molt. Queda molta feina per fer perquè les noies som una part molt petita a les curses. Ha estat difícil prendre la decisió de plegar?No és una decisió fàcil quan et trobes bé, els resultats t’acompanyen i tens l’ajuda dels patrocinadors, però tenia molt clar que volia tancar un cercle i volia dir adeu sentint-me en pau i feliç. No volia marxar cremada, ni per una lesió ni per haver-me fet gran. També volia viure altres etapes de la vida, tant laborals com personals. El sacrifici que suposa ja no em recompensa deixar d’estar amb els meus. Estic contenta de la decisió que he pres i si m’haguessin dit com volia que fos el meu final l’hauria escrit així. En el cas de les dones també hi influeix la maternitat a l’hora de prendre aquestes decisions?Evidentment. No sé quan seré mare, però és un factor que influeix. Malgrat la molta dedicació que implica l’esport d’elit, ha intentat compaginar-ho amb la seva feina d’arquitecta tècnica que ara passarà a ser la seva única dedicació. Té alguns projectes que no ha pogut desenvolupar perquè l’esport l’hi ha impedit?He hagut de renunciar a moltes feines, però durant el confinament em va arribar un projecte com a cap d’obres de construir 100 pisos a Sant Feliu i també em feia molta il·lusió estar a l’empresa constructora del meu pare. Cada cop es fa més gran i tenia ganes d’aprendre d’ell. Ja no podia endarrerir-ho. No és que em toqui fer-ho, és que em ve molt de gust. Últimament tenia més ganes d’anar a l’obra que a entrenar i quan et passa això alguna cosa has de canviar.

“Mai m’ha agradat que em veiessin com un referent”

Sílvia Coll, campiona d’Espanya sub21

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

El millor regal d’aniversari

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic